Les valors del nostre renaixement

I. La nostra posició actual

De vint anys cap a aquesta banda se parla del renaixement de Catalunya com d’un moviment de temps ja començat que ara arriba al grau primer de la seva maduresa definitiva. Contra els qui així pensen cal dir que no és pas el nostre moment una fixació de forces, ni encara és assolida aquella claretat de judici que deixa veure, neta de boires, la via feta. Som tot just en el bell començar. Ens havíem imaginat potser, de tant dir-ho i tornar-ho a dir, que a la nostra terra començava aquella plenitut del cos que ha fet la seva creixença; i que res dels altres havíem d’envejar perquè tot lo bo ja ho teníem. Crèiem que movia el nostre cor el mateix corrent de la sang llatina que mou a França i a Itàlia, com si la llarga interrupció que separa el nostre segle xv del nostre nou-cents no hagués estada. Crèiem que en el nostre esperit hi naixien les mateixes vibracions que senten les nacionalitats on la tradició no ha sofert un atur de segles. El tremp de la nostra vitalitat ens feia creure que de sobte un impuls ens era vingut, que ens ajudava a omplir ràpidament la buidor de tot aquell temps que romangué Catalunya sense consciència de sa força. Ho donàvem tot per fet quan només havíem començat a llucar les belles empreses a complir, i una clara llunyania espiritual se’ns descobria.

Així, quan se parla del Renaixement català, el seu primer període se situa en la restauració dels Jocs Florals, a mitjans del segle xix. I en l’obra d’en Víctor Balaguer o d’en Frederic Soler s’hi vol veure una contribució, ja prou personal, a l’evolució literària per distingir-la i donar-li un caient propi. Fins al nou-cents la literatura a Catalunya no és sinó la primera vacil·lació necessària per orientar el sentit del seu moviment. És una tasca preparatòria, és la fadigosa i lenta labor que obre un camí. Com en tota evolució literària, hi ha en la nostra, bells moments, breus clarícies del que amb el temps ha d’esdevenir. Se senyalen les línies ocultes en la barreja dels elements, en la matèria grollera i encara sense forma. Se crea poc a poc, treballosament, la llengua amb meravelloses clarianes d’intuïció com els treballs d’En Marian Aguiló, amb reculades, amb lluites inútils, amb angunioses recerques. És una tasca de fer i desfer la que omple tot el nostre vuit-cents.

Ara, tota la valor del moment que vivim és la de la consciència que tenim de la nostra posició en el món i en el temps. Se’ns fa més clar de veure el que era ahir una troca de cent fils, embullada. Comencem a destriar-los, un per un, i la reconeixença del que som en realitat no minva gens la nostra joia i el nostre orgull. Tenim la joia més gran que’s pugui sentir: la de trobar-nos en l’inici d’una cosa que ha d’ésser gran i forta, i la d’ajudar-hi amb tot el nostre desig de perfecció i amb la nostra voluntat de bellesa. Se’ns revela el geni de la nostra llengua, avui humil i esquerpa, sofrint de la grolleria d’aquest i de la mesquinesa de l’altre, amb la vergonya de sa pubertat, i tenim l’orgull de pensar que la llengua nostra ha d’ésser la més bella del món, i que en ella res hi podrà haver que no hi tingui expressió pura, i res podrà viure en nosaltres que no sigui contingut en ella.

Som una terra nova, tenim davant nostre un camí tot just començat, és massa petit el nostre passat per lligar-nos-hi com un pes mort. Tot el d’ahir que sigui viu no cal que ho diguem que és d’ahir; prou que’s farà sentir. La fórmula més digna de la tradició és la de perllongar el seu esperit en el moviment dels cossos joves, continuar-la en la tasca de renovació.

Diem que el renaixement català comença en el nou-cents com una evolució plena i harmònica, perquè abans no «havien sentit com ara aquest so, aquest ritme, aquesta modulació», aquesta vigoria que fan de Catalunya una força diversa de les altres nacionalitats llatines i perquè fins al nou-cents el catalanisme era més aviat una cosa exterior, declamatòria, sentimental. Amb el nou-cents disminuïren les cites històriques en la proporció mateixa que creixia el nostre sentiment de catalanitat. No’s recordaren tan sovint els noms de Pau Claris, o de Pere iv, de Rafael de Casanova o de Clemència Isaura. Les creuades, els castells, les runes, les comtesses, i el serraí ja no eren els temes històrics més preats. La línia eixuta de les nostres muntanyes i la llum viva de la nostra mar donaven a la poesia l’aire d’un cant nou. L’elegia esdevenia íntima, no ja patriòtica. Els pins i les oliveres deixaven d’ésser símbols perquè els ulls nostres els contemplessin purament, i amb la sang tranquil·la. El nou-cents significa el retorn a la realitat, la fi del període sentimental, inici de la nostra consciència.

Per això diem que abans del nou-cents no’s pot parlar de Renaixement, encara. Amb la poesia floralesca i la filosofia del Brusi, les dugues columnes del vuit-cents, no renaixia res del que s’havia soterrat i adormit en el segle xv. En la poesia d’En Damàs Calvet o de l’Adolf Blanch no renaixia l’esperit d’En Jordi de Sant Jordi i de l’Ausiàs March, sinó que’s continuava més aviat el corrent coetani de la lírica castellana, donada aleshores als mateixos motius d’història i de legenda. En tota la prosa dels novel·listes del segle xix no s’hi desperta el foc que en el Somni de Bernat Metge s’era adormit. El moviment literari del vuit-cents tingué la valor de reviscolar la llengua entumida, i de fer fixar el caient del pensament nostre per la influència que la llengua té en la reflexió, fent que poc a poc se comencés de pensar en català àdhuc quan s’escrivia.

Per una mal entesa amor a les nostres lletres, s’havia caigut en un defecte d’afirmació excessiva. Se parla de la novel·la catalana, del teatre català, del pensament català amb una mica de fe dogmàtica. És arribat el moment d’una primera revisió de valors, revisió provisional, en el sentit de reaccionar contra la nostra sentimentalitat de fer un esforç per conèixer millor la nostra posició en el món. No som encara arribats a un grau de cultura prou alt per fer una integral i exacta revisió. Solament podem ara prendre l’obra que abans de nosaltres és realitzada, i sotmetre-la a les noves valors que acceptem avui dia. Cal no avergonyir-nos de si molta cosa del que havíem enlairat ha d’ésser posat en un nivell inferior, si algunes de les valors que ja no gosàvem discutir han d’ésser negades. De totes les monotonies, diu Joubert, la de l’afirmació és la pitjor. Afirmàvem sempre perquè sí. I això que encara hi ha qui troba en nosaltres el defecte contrari, el de la negació sistemàtica del que és nostre, el menyspreu dels propis elements de la nostra vida espiritual. Però aquestes negacions prenien per fonament afirmacions gairebé sempre arbitràries. Se prenia lo mediocre com exemple per ofendre lo nou, lo jove, lo fort. És contra lo mediocre contra lo que cal anar, contra lo que és no més que una mitja afirmació. I de totes les mitges afirmacions la que més mal ens ha fet ha estat la de dir que’l nostre renaixement té més de seixanta anys de vida, quan tot just no ha arribat als vint, quan és encara el cos jove l’escorç del qual no és fixat encara, com el d’aquell Mercuri de bronze, a Florència, anomenat «L’idolino», que amb un gest tranquil avença la mà dreta com si demanés i no sapigués ben bé el que vol.

II. La literatura i el seu temps

Més que de res ha patit la nostra evolució literària del mal de no haver trobat des del començament una serena posició d’equilibri, de no haver-se pogut veure a si mateixa en l’aigua tranquil·la d’un estany. Ha cregut que la via feta era una victòria sense angúnies, quan tot just començava la pujada. Però d’un altre mal ha sofert, i és el de no tenir amb el seu temps la compenetració que hi ha entre les forces que’s completen. No pas l’adhesió dels coetanis ni la comprensió acabada dels qui la veieren i la veuen en sa creixença contínua. Volem dir que la literatura ha estat per nosaltres un bell exercici més enllà de la vida de cada dia, en un marge de la realitat on les correnties hi sonen com una veu llunyívola. La literatura no ha estat un reflex de la nostra puixança; més aviat cremava lluny d’ella i l’aclaria, com una foguera.

Massa sovint sentim com se’ns diu a tall de repte que si la gent no llegeix com deuria tot el que en català s’escriu, és perquè no hi troba gaire cosa que li faci recordar la vida pròpia, com si la literatura fos una manera de professar la subtilitat i l’enginy, no l’art de descriure i de forjar les visions càlides del que s’agita al nostre entorn. Després de tants anys de vida ciutadana intensa, no ha sortit encara el poeta que digui l’esforç de les nostres lluites polítiques, ni la força creixent de la nostra vida material; ni tampoc tenim la novel·la de la ciutat. D’una banda, la novel·la s’ha reclòs en la vida rural, i no sempre amb un exacte verisme sinó més bé com una forma més planera del pastiche. D’altra banda, el corrent de la nostra poesia ha anat per dues canals diferents: la de la poesia lírica i la de la poesia bucòlica.

La nostra literatura sofreix d’haver volat amb una ala única, la poesia. S’ha desvetllat la prosa quan el vers ja havia arribat a les altures serenes d’en Maragall. La malaurança fou que en Verdaguer no hagués posat tots els seus sentits en la creació d’una prosa, que hauria estat florida i, a més, fruitosa. Sense «L’Atlàntida», que avui ja és una deixa arqueològica, la nostra poesia hauria fet el mateix camí. Per molt de temps, abans d’arribar a en Carner, poques fonts de puresa teníem com les pàgines comptades d’en Joaquim Ruyra, i per dissort tot un enfarfec de prosa de grumoll, de sintaxi esguerrada, de feble enfloració sentimental, farà més nosa que servei.

En tres, quatre, cinc anys quina transformació més viva no s’és feta! Molts han estat els que per vies diferents han arribat a trobar-se dins d’un mateix cercle. Una tasca és començada per donar a la nostra literatura l’aire d’un edifici total; però en ell hi manquen encara moltes parts per bastir. Quan Emerson deia que les literatures són l’expressió personal de les nacionalitats, potser confonia amb les literatures les llengües. Tota la glòria que la nostra literatura hagi assolida haurà estat per les meravelloses virtuts del seu instrument lingüístic. Per la literatura del segle xix no podria ningú conèixer la fesomia espiritual de Catalunya. Era una barreja, on devora la tradició pura de les rondalles s’hi trobaven tots els motius comuns del romanticisme de segona mà. Moltes composicions hi ha en els volums dels nostres Jocs Florals que semblen traduïdes del francès i més encara del castellà. Entre la literatura i el temps no hi havia més que una relació de contacte en els punts més externs, en els que en la vida real eren també una deformació del seny de la raça: una certa inclinació per l’oratòria sonora vinguda de lluny, l’adversió pels purs temes lírics i el gust per les narracions dramàtiques. La poesia històrica amb argument representà un cim del catalanisme, quan el seu caient declamatori era estrany del tot al nostre esperit.

Si algú digués que la literatura, i més que res la poesia, per ser la vida ideal ha d’allunyar-se del jou del temps que li privaria el vol, i que, aixís, ha estat un bé que no fossin les nostres lletres massa lligades a la nostra vida, li respondríem que l’art neix de la vida i a la vida torna, com l’aigua en la pluja en les boires. I que si en la nostra evolució literària hi ha hagut períodes i espais de feblesa, de nul·les valors, fou perquè no neixia de la nostra vida catalana, sinó que de fonts estranyes venia foscament, amb una fingida remor.

Tampoc volem dir que sia un mal el girar els ulls arrera i enfondir l’ànima en la contemplació del temps que ja no pot ser el nostre, perquè devegades el culte dels morts i de la terra és una fórmula de nacionalització de la literatura com ho és per Maurice Barrés. La nostra literatura imaginava inclinar-se devotament devant la veritable tradició, quan no feia més que respectar fantasmes inexistents: perquè l’esperit de la tradició no rau en els noms sinó en la força impulsiva dels fets passats, en un corrent viu i no en els llocs immòbils. Hi ha més història bategant de Catalunya en el Joan de Serrallonga d’en Maragall que en alguns volums compactes d’en Víctor Balaguer.

Aquesta desviació de la literatura era produïda per un estat general en el temps, per una manera d’ésser comuna a la majoria, això mateix l’allunyava del temps, del que romania pur i ver sota la nuvolada, de l’esperit de la rassa que en altres activitats es mostrava sovint amb una gran poixança, i no en la que devia esser-ne el mirall més clar: el de la literatura.

III. L’equilibri

Recordem ara haver dit en altre lloc que també a Catalunya s’ha complert la llei que en tota formació literària nacional fa que la poesia s’adevanci a la prosa. En el vers fou on se donaren les primeres lluites per l’expressió de la nostra personalitat, des del dia que’s tornà a creure en la virtut de la llengua pròpia. I quan se camina de dret a fixar les lleis de la nostra mètrica, després d’una ferma preparació, la prosa té per nosaltres un mur que ens detura. En els dos o tres anys darrers molt s’ha treballat per forjar l’istil, sent la tasca més completa l’acomplida en la selecció del lèxic i en la vulgarització de certes expressions i de certes construccions sintàctiques que no fa gaire haurien semblat a qualsevol d’una gosadia massa forta. Però s’ha de dir que el corrent més considerable que ha penetrat en la prosa, dels poetes és vingut. Les pàgines líriques del «Glosari» de Xenius, i la graciosa composició que és «La malvestat d’Oriana» d’en Josep Carner tingueren una influència comparable a la intervenció directa d’en Joaquim Ruyra. I en el present moment se troben, vingudes de llacs contraris, els treballs d’en Pompeu Fabra i la rara tasca d’innovació d’en Carles Riba. Hauran estat doncs, els poetes els que hauran fet la nostra prosa. No cal retreure altra vegada l’exemple d’en Verdaguer, el qual alliberat en la prosa de les preocupacions de la rima hi donava al català un valor musical vivíssim.

El nostre moment és el d’una evolució ben definida en la poesia i d’una formació en la prosa no arribada encara a la cristal·lització primera. Coses hi ha en el món que semblen formades de sobte, com Pal·las que naixia armada i tota feta. I aixís potser no estigui lluny l’hora en què de les pàgines dels diaris i dels fulls dels llibres ens vindrà la consciència d’un istil pervingut a forma sòlida, a puresa de cristall i a duresa de diamant Ací i allà els besllums ens ho anuncien.

Ha d’ajudar-nos a assolir aquest resultat la nostra inclinació a lo que és real, a lo que és vivent. Ja són endarrera les boires romàntiques que per desig d’una bellesa massa alta fa cloure els ulls i no deixa veure la bellesa que és a la vora. El segle passat tenia una tendència ontològica tan forta que resolia les tendències vers termes ideals, i quan aquests cercaven una concreció era una altra forma ideal la que prenien. Fou el segle dels grans adjectius, i dels grans substantius amb inicial. En aquest segle comença el nostre renaixement. La poquesa de les seves forces feia que sentís la influència de corrents que les altres literatures prou fermes no sentien o sovint s’en alliberaven. Exemple tenim en la institució acadèmica dels nostres Jocs Florals. Les tres paraules sagrades: Pàtria, Fe i Amor foren tres eixos a l’entorn dels quals girava la lírica, però aquests eixos no tenien en la terra el llur sosteniment; romanien en l’aire. Eren tres inicials lluminoses, quan havien d’ésser les tres arrels de la realitat.

La nostra novel·la, tan limitada i reclosa, és, emperò, una primera embranzida vers lo vivent. S’ha dit que la seva tònica és el realisme, que reflexa els costums de la nostra gent pagesa, i que ha cercat en el ruralisme la seva defensa contra l’abstracció i la vaguetat. Però aquesta novel·la rural catalana ha sofert massa sovint de la manca de vida interior; ha estat reduïda a una forma de descripció de fets i de coses, sense la vigoria dels esclats passionals, barbres i senzills. Aixís tingué tan viva ressonança la «Solitud» de la Víctor Català. Perquè ens duia una tremolor d’ànimes, tremolor potent sota les boires. I aixís serà recordat sempre l’admirable episodi de «La Fineta» de les «Marines i boscatges.»

Parlàvem l’altre dia de la manca de relació entre la nostra literatura i el temps. No podrem escriure al davant de les nostres novel·les: «documents pour servir à l’histoire de la société», com hauria pogut escriure Flaubert lo mateix que Zola. La vida de la nostra ciutat avui no té qui l’hagi contada. Només alguna petita anècdota de planxadores o de tenedors de llibres. Ahir Barcelona tingué un Emili Vilanova. Avui, no el té.

Ens cal una escola de novel·listes. O si això no fos possible, ens cal un novel·lista que sia un gros o petit Balzac, però que vegi els nostres carrers i les nostres cases, la gent que treballa en el port i a les fàbriques, la que va pel carrer i la que no’s veu, que sàpiga comprendre la ciutat en el soroll i en el repòs, en les fesomies de pedra i en les fesomies de carn. Mentres la lírica fa el seu camí, cal que hi hagi un moviment mai deturat en la narració i en les formes justes de què la teoria es vesteix. La imaginació entre nosaltres ha pres el ritme del vers o el caient de la crítica, mentre la riquesa d’observació, de realisme, se n’anava cap al teatre. Però també lo més pur del nostre sentit de la realitat ha volgut romandre en la lírica. Exemples ben diferents en són «La Muntanya d’Ametistes» i el primer llibre de poemes d’en Sagarra.

La nostra literatura té, doncs, la condició d’una formació nascuda en un esclat romàntic i orientada després a una recerta tota subjectiva, a un pur lirisme, sense l’equilibri d’un moviment doble d’imaginació i de realisme en els dos regnes de la poesia i la prosa. Diferent en això de les literatures llatines, ses germanes, en la nostra l’art de la narració no ha tingut l’espai i conreu que calia.

Però de la situació present de la nostra formació literària no pot deduir-se quina hagi de ser la seva tendència definitiva, la que tanqui el cercle avui incomplet, la que li doni les condicions de desenrotlle que avui li manquen. De les literatures nacionals podria dir-se allò mateix que un dia responia Leonardo el prior del convent de Santa Maria delle Grazie al veure que romania hores senceres sense prendre els pinzells; «els ingenis elevats primer treballen, després fan, cercant amb la ment la invenció». En la nostra literatura és de creure que germina una munior de formes que trobaran demà la seva expressió en la prosa i en el vers, en el cant líric i en la narració, en la invenció imaginativa i en la invenció real. Llavors serà assolit l’equilibri i amb les dues ales serà ferm el vol en la claretat del nostre cel.

Articles publicats a La Revista el quinze de maig, el deu de juliol i el deu d’agost de 1915.