18 nov. Què fa en Rusiñol de les quatre de la tarda a les cinc de la matinada?
Què fa en Rusiñol de les quatre de la tarda a les cinc de la matinada?
Publicat a Imatges el 25 de juny de 1930.
BON DIA!
Bon dia, Rusiñol —li diem a dos quarts de quatre de la tarda. S’acaba de despertar. La màquina d’En Gaspar s’espera al corredor. Es tracta de fer-li un retrat al llit. Fet i fet, el llit li fa de menjador i de despatx.
Però així i tot, la muller no s’hi ha avingut de seguida. En Rusiñol, en canvi, no ha fet escarafalls. Carrega la pipa i ens diu que està a punt. Donya Lluïsa li arregla el llençol que faci goig i li posa el coixí com a fons del cap i de la barba. Ell, per quedar més natural, ho desarregla amb una revolada.
«L’ACTIVITAT CATALANA»
—Us havien retratat mai al llit, Rusiñol?
—Una vegada, quan van fer-me l’operació, En Casas va voler fer-me un dibuix. La «pose» no era gaire incòmoda. Va fer-me’l amb la il·lusió que fóra el primer i l’últim que em pescava en aquella actitud.
La confessió afalaga visiblement En Gaspar, que prepara la pàgina amb un gran delit. Un moment abans de disparar, En Rusiñol li suggereix el títol per al gravat:
—Podeu posar-hi a sota: «L’activitat catalana».
LA PIPA I L’ESTILOGRÀFICA
A la tauleta de nit hi ha tres pipes, una gran estilogràfica, dos paquets d’escuradents encetats, un llibre amb una coberta ben patinada i tot de tabac, malaguanyat.
—Viviu de llet i gasteu escuradents?
—Són per netejar la pipa.
És a dir tot el joc de pipes que té a punt, per si hi ha avaries. En Rusiñol fuma en pipa perquè apreta tant les dents que desfà la cigarreta. Al costat de tantes pipes hi ha només una estilogràfica que s’hi migra. És enormement gruixuda; hi cap un tinter, però En Rusiñol no n’abusa. Escriu molt poc. Quan està d’humor, ben assegut al llit, escriu de cinc a vuit del matí. Ara fa uns dies que se’n descuida.
Sobre la taula hi ha un llibre. Sembla una Bíblia, però és la «Freno Patologia» del doctor Giné Partagàs. En Rusiñol s’hi documentava a propòsit d’una obra teatral que havia de passar al manicomi, però se n’ha desdit. Ara com ara no té res en projecte. Així doncs, de tots els estris que hi ha sobre la taula, ara són només en activitat: la pipa i els escuradents. La pipa sobretot, que crema el tabac i els llençols.
EL MENÚ DE TOT EL DIA
A les nou En Rusiñol pren una tassa de llet. Li serveixen en un pot que no sigui de vidre perquè així es fa la il·lusió que no n’hi ha tanta. A quarts de quatre —l’hora de despertar-se— més llet amb molt de sucre. A la tarda, a les set, «un negrito» (gelat de cafè amb llet) a l’«Orxateria». A l’hora de sopar, una tassa de brou amb rovell d’ou i tres o quatre dolços. De vegades pastilles de xocolata, de més a més.
A «La Punyalada» torna a prendre llet. Ja podeu notar que la llet substitueix ara en el menú d’En Rusiñol el paper de l’absenta. Se n’ha desavesat, definitivament. Ell, però, sosté que això li escurçarà la vida.
ENCARA PINTA
Comencem per dir que quan és a fora En Rusiñol es lleva més de matí. Se’n va a pintar. Ell no ha tingut mai taller. Ha pintat sempre amb claror de dia. Ara, quan és a Barcelona pinta, podem dir, amb claror de cap-al-tard. El ve a recollir el cotxe a les quatre en punt. Llevat de fresc, se’n va generalment a Can Martí-Codolar. És a la vora, són bona gent i hi ha verd i aigua. La seva muller pinta vora d’ell. No ben bé al seu costat. El copiaria. De vegades discuteixen si l’aigua ha d’ésser més verda o més blava. Els pinzells de Donya Lluïsa tenen tendència als colors fins. En Rusiñol no imposa ni la seva autoritat de marit, ni el seu mestratge de pintor. L’un pinta l’aigua ben verda i l’altra ben blava i tan amics com sempre!
PROGRAMA PER SIS MESOS
És programa elaborat de cara al pintor. Fa temps que en tots els projectes d’En Rusiñol l’escriptor o el comediògraf hi és deixat de banda. Ara mateix, té conjuminat un programa de sis mesos dedicat exclusivament al pintor Rusiñol. El juny i el juliol els passarà a Arbúcies. L’agost a Girona i els mesos de setembre, octubre i novembre a Aranjuez.
A Arbúcies, però, amb prou feines obre la capsa. Només hi ha pins i tan menuts que li semblen rovellons. A Girona pinta pedres cuites amb sol. Quan està ben eixarreït de tant pintar punxes enrossides i carrers llargueruts, va a refrescar-se la mà i els ulls amb el verd d’Aranjuez, tan flonjo que es clava tot sol a la tela.
LES DUES LLUNES DE MEL
—Anem, noi? —li diu Donya Lluïsa, acabada d’empolainar.
Li demanem que abans vulgui asseure’s al sofà vermell del saló per fer-li un retrat al costat de Don Santiago.
—No, no; aquesta dona no deixa al seu home, dirà la gent.
—Ja sóc ben de plànyer —diu en Rusiñol.
—Què faries, vejam, si no fos jo? —diu ella en to de reny.
—Això ja ho dic sempre. Els bons anys del matrimoni són els primers i els últims.
Al sofà, Donya Lluïsa posa una mica en ordre els cabells d’En Rusiñol que mai no han tastat la pinta.
ELS QUATRE LLOCS DE PERDICIÓ
El primer: Can Parés és el més innocent. Hi va cada dia tornant de pintar. Són sempre quarts de set. Els altres dos mosqueters: En Clarassó i En Casas també s’hi deixen caure. S’hi afegeix molt sovint l’expositor.
Quan sent massa gust de pintura a la boca, En Rusiñol se’n va a prendre el gelat a l’«Orxateria Valenciana».
La vella cadira de Can López no ha estat mai «sede vacante». En Rusiñol hi arriba cada vespre, amb la canya del «negrito» als llavis. S’asseu i fuma. Ara enraona poc. Escolta els altres i, de tant en tant, fa la refilada. En López no es descuida de dir-li si s’ha venut algun llibre seu. En surt a les vuit tocades.
Com que a casa s’entristeix, abans de sopar s’està una hora a la terrassa de Can Riera, al peu de casa seva. Gairebé no hi té penya. És la seva hora blava. Hi va gairebé a meditar: recull pensaments, i li ve com una rauxa d’ascetisme. És, en el fons, com una vaga enyorança de l’absenta convertida amb cafè i llet.
A quarts de deu, acompanyat de Donya Lluïsa fa el tomb dels «camerinos». Fa l’efecte que els fan a cara o creu, en sortir de casa. Hi ha nits, però, que fan una mena de visita d’inspecció i van a tot arreu. Els de cada dia són: Novetats, Romea, Talia i Nou, si fan català. Quan li ve algun amic de Madrid no es descuida d’anar a l’estrena. Va distribuint l’estona d’una manera tan equitativa com sap. Diu de vegades:
—Demà ens estarem cinc minuts més al Talia.
A «La Punyalada» hi arriba sempre que són quarts de tres. No és pas el primer d’arribar ni el darrer d’anar-se’n. Li guarden sempre un lloc al mig. La majoria són músics. Hi ha una pila d’aficionats a la pilota basca. De literats gairebé no n’hi ha. Això dóna una gran vivacitat a la penya. Quan hi anava En Pujols, feia el menú de tots i, a més, els ensenyava a menjar. En Moraguetes en aquest aspecte no l’ha pas substituït. Parlen de tots i de tothom. La qüestió és encarrilar la conversa per aguantar el punt: arribar a fer-se de dia, sense ensopir-se. Algun dia, En Pahissa i En Moraguetes han fet una paròdia de l’escena del Romeu i Julieta:
—Mira, ja es fa de dia.
—No, no que és el fanal que s’ha apagat.
—Sents el cant del gall?
—No; no; que és un venedor de diaris.
En Rusiñol compra els dos primers diaris que surten. Voldríem que «Imatges» sortís també a aquella hora, per tenir-lo com a primer lector.
M. F.