Esdeveniments extraordinaris a Ginebra

Un quart de nou. Agafo el tramvia per anar al concert. Els concerts, a Ginebra, tenen un caient democràtic, però solemnial. Podeu assistir-hi per pocs cèntims. Ningú hi va per enraonar ni per lluir «toilettes». Els intermedis transcorren gairebé a les fosques i amb el mateix silenci religiós que impera durant l’execució del programa. Els homes no deixen pas el seient per a fumar i per a canviar salutacions. Així, quan recomença el concert, no cal esperar que s’apaivaguin els murmuris dels anants i vinents, el fresseig dels passos, ni els sorolls dels qui s’acomoden en llurs localitats. Els tals intermedis són un curt repòs per als executants i no un motiu de flirts, sedasseries i converses banals. Jo penso, sempre que hi assisteixo, en la nostra «Musica da Camera» i comparo.

El tramvia anava ple de gom a gom. Resto dreta a la plataforma davantera, encongida entre els viatgers. A cada parada, en pugen d’altres. Gairebé no es pot respirar.

Decideixo ficar-me dintre. Allí ressona un càntic singular, que el soroll de la marxa apaga i confon. És un chor de veus blanques. Unes fan la melodia i les altres acompanyen amb dolcesa. Quan el tramvia s’atura, hom nota el perfecte acord d’aquelles veus.

Què serà? Jo no puc veure res, car el passadís està també obstruït de viatgers. Però m’ajupo, atalaio i albiro una renglera de caps, els cabells dels quals, tallats a la romana, rossegen amb infinits matisos, i comprenc. Les angleses i les nord-americanes de l’Institut Jaques-Dalcroze! Les meves companyes d’estudis.

Ha cessat l’estridència del vehicle en un atur més llarg que els precedents, i el chor segueix engrescador. Ara se sent bé, ara es destria la joiosa tornada anglesa, en mig d’un silenci auster, ben ginebrí. Les dames esguarden, una mica esverades, aquesta colla de notes sense capell, que semblen trobar-se a casa llur i prescindeixen amb naturalitat de la gent de l’entorn.

Mai, un fet insòlit com aquest s’hauria produït a Ginebra, en absència d’aquest escamot d’angleses i americanes. Jo experimento un cert temor en singularitzar-me davant la serietat suïssa, i dissimulo que sien companyes meves; però, en baixar del tramvia, em sento enllaçada per un braç decidit i meseu. «Gut noit». I ens dirigim, en grup, a «Victoria Hall».

Barrejades amb la gentada que entra, es troben gairebé totes les deixebles de l’Institut. Se senten alegres salutacions en totes les llengües. Entre els corrents i hieràtics habitants de Ginebra, les nostres veus despreocupades d’estudiantes vibren com un trinar d’ocellada, una mica insolent.

A dalt, a la segona galeria, cadascú cerca el seu lloc, però a cada passadís, prop de la barana, mentre dura el concert, es destrien entre els balustres de ferro un o dos caps rossos, inclinats atentament.

Són altre cop les meves companyes, que seuen terra enllà per a veure millor el què passa a l’hemicicle.

A la sortida, jo no puc deixar d’admirar aquesta esplèndida serenitat i correcció suïssa: dos mil ginebrins fan menys soroll que cent ciutadans de Barcelona! Marxen tan religiosament com abans havien escoltat; sembla que surtin d’una església. Algú, però, xiula, amb una afinació perfecta, una gavota de Bach. És miss S., la més gentil de les meves companyes de Rítmica, que aprofita aquell silenci per a escoltar-se, recordant i fruint, de bell nou, encara, la meravellosa melodia del mestre dels mestres.

Al carrer, ens tornem a trobar.

Som sis que, després d’una discussió per si anirem caminant o en tramvia, emprenem la marxa carrer enllà. Marxem de rengle, amb els braços enllaçats. Fa un fred que pela! Una alumna del tercer curs proposa: «Marquem corxeres i a trop doble velocitat?» La proposta és acceptada. Cal cercar un «chef». Ens posem d’acord molt més ràpidament que els turcs i anglesos a la Conferència de Lausana. Veritat que en la colla no hi ha cap turca, però si angleses, una sueca, una belga, una basca i una catalana.

Bèlgica pren el comandament per elecció. I ja «boulevard» avall, l’aprofitada deixeble de Jaques-Dalcroze, dóna una esplèndida lliçó rítmica a llurs no menys aprofitades companyes.

Esdevé l’engrescament. «A hop!» un salt endavant; «hip!», dos passos enrere; a nou «hop!», quàdruple velocitat del tema.

Més tard, les emprenem amb la plàstica. A cada fanal, un cercle fa «santillèes» i a cada «màstil» de parada del tramvia ens agenollem. Passa un ciutadà solitari i ens mira, encisat, i un tros més enllà, s’acosten tres o quatre espectadors més. Calia suspendre l’exercici.

I pels volts de la mitja nit arribo a casa sense una engruna de fred i encisada d’aquella vetlla d’estudianta tan gaiament finida.