Primeres notes sobre Ulysses

El primer contacte amb «Ulysses», fou motiu per a mi d’una inesperada decepció. Vivament encuriosit per un article de Valéry-Larbaud a la N. R. F. parlant d’aquest llibre, vaig procurar-me el text anglès (no traduït encara a cap altra llengua) massa fiat en els meus coneixements d’aquell idioma.

La lectura ―si lectura se’n pot dir― d’algunes pàgines, amb un enervant i infructuós treball de diccionari, em féu desistir ben aviat del meu intent. L’anglès de Joyce, esmaltat de mots irlandesos, argot periodístic i pur slang londinenc, barrejat amb vocabularis de l’edat mitja, academismes i àdhuc amb invencions verbals inèdites, resultava per a mi poc menys que inintel·ligible. El meu desig de conèixer una obra que sospita va única i d’assimilació indispensable donades les meves preferències literàries, esdevingué encara exacerbat davant aquell fracàs. Això explica que, tot just apareguda la versió francesa, portada a cap per tres traductors, un d’ells anglès, assistits pel propi Joyce (això m’aconsola una mica) m’apressés a adquirir-la, malgrat de tractar-se d’un tiratge limitat i caríssim. Calia encara un altre sacrifici. Trobar el temps necessari pe llegir amb atenció unes nou-centes pàgines in-quarto, atapeïdes i difícils. Uns lleures d’aquest istiu darrer me’l proporcionaren. Però no he tingut encara, malgrat de la meva decidida voluntat de fer-ho, el necessari per concretar en un assaig, de mesos projectat, la meva opinió sobre aquest llibre immens i incomprensible. (Aquest darrer adjectiu no és degut a cap descuit; és ben bé incomprensible el que vull dir). Les notes ràpides que segueixen, dedicades als amics d’Hèlix, deuen ésser considerades només com a una petita anticipació provisional, susceptible d’ésser ampliada i, fins i tot, rectificada si convé.

«Ulysses» ―això ho sap tothom sense haver-lo llegit― és la història d’un dia en la vida d’un home, M. Bloom, íntimament entrelligada ―canyamàs i cordó umbilical― amb la vida d’una ciutat, Dublín. Bloom és un petit agent de publicitat, fill d’un jueu hongarès, d’una sensualitat vulgar, de mentalitat més aviat mediocre, amb una capa exterior de cultura pretensiosa de revista de divulgació científica i de pedanteria de full de calendari. Durant aquest dia únic, Bloom pren un bany, va a un enterrament, acut a la redacció del seu diari, discuteix amb un sinn-feiner, esguarda cobejós una modisteta provocativa en la platja, visita un hospital i un bordell i, avançada la nit, torna a casa seva i es fica al llit al costat de la seva muller, la cantant Marion Tweedy, que ja l’hi esperava. El monòleg interior de Marion, que ocupa més de cinquanta pàgines sense un espai, sense un punt ni una coma, és una de les coses d’un verisme més cru i punyent, d’un realisme més fantàstic i desesperat, més tràgicament ―miserablement― obscè que mai haguem llegit. Però sobre aquest episodi del llibre haurem de tornar més endavant. En una de les seves visites a ―l’hospital de maternitat― Bloom es posa en contacte amb Stephen Dedalus, situat moralment i intel·lectualment als seus antípodes, espiritual ―fredament espiritual― i escèptic. La vida de Dublín, amb els seus múltiples detalls inconnexes, és reflectida amb una minuciositat atabaladora en les consciències de Leopold Bloom i de Stephen Dedalus, separats i units alternativament, al través de les incidències d’un dia més vast que tota la història d’un poble. I això és el llibre.

Resumir l’argument d’una novel·la ordinària és relativament fàcil. Amb una mica de retenció i de capacitat de síntesi hom hi arriba sense molta dificultat i sense trair gaire el seu autor. Però amb «Ulysses» ja és tota una altra cosa. De moment no es percep més que una nebulosa d’una opacitat impressionant, un allau verbal irresistible i frenèticament pertorbador. Però de mica en mica, amb un esforç sostingut de memòria i de voluntat, les figures es van perfilant, sorgeixen vives al nostre davant, enmig de la prodigiosa acumulació de detalls, observacions, de monòlegs inacabables. Són matèria viva, bategant, sense desbastar. Evidentment, no es poden aplicar a «Ulysses» els procediments, els sistemes, els principis crítics aplicables als altres llibres. És una cosa excepcional, completament apart. Ni Proust ―que al seu costat resulta una lectura divertida― ni el Jarry de «Ubu Roi» hi tenen res a veure. No havíem llegit mai ni comptem llegir mai més res que se li pugui comparar. Unes paraules poden concretar el nostre judici: «Ulysses» és el resultat monstruós i malgrat tot, magnífic, de la impotència artística de tota una època. I aquest judici no té pas, per a nosaltres, un sentit únicament pejoratiu.

Conegut Joyce, el superrealisme literari ―el superrealisme amb pretensions de pur i autèntic, no aquell que alguna vegada hem anomenat aplicat ―perd bona part del seu interès. Per no dir tot. Mai cap superrealista no podrà depassar Joyce, acumular més dades del subconscient, més revelacions fotogràfiques de l’inconscient desfermat. Havem llegit moltes obres superrealistes: poemes, teatre, novel·les. Cap d’elles no pot comparar-se amb l’episodi del bordell d’«Ulysses». I cal reconèixer, encara, que Joyce ha estat objecte d’un veritable i escandalós saqueig. Veritat és que la seva obra pot resistir impertorbable els pessics epidèrmics del plagi.

Rimbaud per una banda i Joyce per l’altra, han esgotat totes les possibilitats literàries del superrealisme. Entre l’un i l’altre ha anat oscil·lant fins arribar al seu actual, i lamentable, estat. Aquest fet ―el superrealisme― potser el més important de la nostra època, no té ja ―si és que mai l’hi ha tingut― res a veure amb la literatura. Els seus afiliats podran fer meetings, incitar al crim o tirar bombes. Però si volen ésser lògics amb ells mateixos no deuen ―no poden― intentar l’assoliment de l’emoció poètica per la via literària. I les seves activitats socials entren dintre l’àrea del tractadista polític del criminalista o del psiquiatra, però s’aparten ja, completament, de la del crític literari.

«Ulysses» amb tot el seu desordre caòtic, amb els seus errors delirants, restarà el millor ―l’únic― document d’aquest somni irrealitzable d’alguns artistes moderns que, cansats de tècniques a l’abast de tothom i d’anàlisis massa fàcils, han volgut fer viure en les seves obres la primera matèria nua i crua ―amorfa― amb tot el trasbalsament de la nebulosa original.

L’extraordinari monòleg interior de la muller de Bloom ―divuitè i darrer episodi d’«Ulysses»― és una cosa obsessionant que cal haver llegit per a explicar-se. Joyce hi segueix un procediment contrari al de l’anàlisi psicològic correntment usat pels novel·listes. Havent observat que la vida psíquica es manifesta en nosaltres per un doll ininterromput de sensacions i de reflexions cerebrals, aparentment incoherents, barrejades i confuses, que és inútil d’intentar classificar i destriar, vol expressar aquesta fermentació constant del nostre esperit, aquesta ebullició que ni el somni aconsegueix d’interrompre plenament, amb totes les seves il·lacions i les seves incongruències, la seva lògica interior i les seves falles absurdes Tot un caràcter de dona, en la seva aclaparadora complexitat, ens és passat pel davant dels ulls ―com en una ràpida visió cinematogràfica feta de superposicions, relentits i accelerats― en el somni despert de Marion, colgada al llit al costat del seu marit adormit. Monòleg d’una baixesa, d’una vulgaritat i, sobretot ―ens cal insistir sobre aquest punt― d’una obscenitat escatològica, més que rabelessiana, que va més enllà dels límits de tota immoralitat, que omple d’una invencible repugnància, però que no gosaríem titllar de pornogràfica. És una cosa gairebé diabòlica de tan pregonament i baixament humana. Simplement ―bestialment― humana sense cap besllum de gràcia, sense cap espurna d’esperit. Són pàgines que per uns camins inesperats i despullats de tota poesia, donen una inexplicable esgarrifança de sublim.

I és que tot ho és d’inexplicable, de sublim i d’immens en aquest llibre. Llum i tenebres, caos i ordenació. Tot pren unes proporcions gegantines, astronòmiques. Ens sentim portats al davant d’una necessitat còsmica ineludible. ¿Un dia, un home, una ciutat? Però si és tota la història del món i tota la història dels homes! ¿Qui serà capaç de posar una mica de claror en aquest llibre, d’interpretar-lo rectament, més enllà de les intencions del seu autor, més enllà de les absurdes explicacions criptogràfiques dels seus comentaristes enlluernats i fanàtics, que volen veure-hi una transcripció exacta de l’«Odissea», suggestionats pel títol i per l’aparent coincidència d’alguns passatges? Perquè en aquest llibre hi ha alguna cosa que potser caldran segles per desentranyar.

Aquest monument, en el qual Joyce esmerçà cinc anys de la seva vida, que és el resum d’una experiència humana i un credo artístic, no pot ésser simplement un mirallet per a caçar snobs. O aleshores no valdria ja la pena de prendre’s res seriosament.

Gener 1930