Més sobre la dignitat del ofici de periodista

He escrit en el Glosari, a propósit d’una honorífica recompensa als talents y energía de Ludovic Naudeau, algunes paraules en elogi del ofici de periodista. Ara vull afegirne d’altres que diguin tota sa potencia de dignitat. Dech ferho, pera agraïment d’una gran joya, gustada a través de les meves jornades de camí pel món, qual premi ideal consisteix, més que en el tresor d’observacions pictoresques, en alguna petita y vaga palpitació dels temps arribada a sentir.

És una joya ben moderna aquesta de atendre a les manifestacions espirituals de l’hora en que’s viu, prendre conciencia de l’existencia y valor d’elles, oir, en un mot, les palpitacions dels temps. És també una funció social altíssima. Ho és de fa poch. Abans els esperits estaven solament atents a la llissó del passat; a lo més, als presentiments del avenir; peró un avenir qual deducció’s basava en una profecía revelada o en una regla llógica; no en els síntomes latents y palpitants entorn. La observació d’aquestes palpitacions és moderna; la seva observació conscient y metódica, moderníssima… Y se seguirá per aquet camí. Demá aquestes observacions, a forsa de ser conscients y metódiques, arribarán a sistematisarse, a ferse Ciencia. Una ciencia natural, com la Fisiología del moment histórich. (Y ara jo mateix, sense volerho, estich duent aquí palpitacions dels nostres temps.)

Existeixen ánimes escullides que escolten les dites palpitacions, les senten, les reculle, les revelen, les rimen. És aixó d’aital transcendencia, que la funció espiritual ab que aixó’s realisa deu constituir, y de fet constitueix ja, una especialitat en la jerarquía dels esperits. El qui escolta les palpitacions dels temps no és el Filosoph; perquè la funció d’aquest és negoci de coses eternes, y aqui’s tracta de quelcom d’actual. No és tampoch l’Historiaire, no més atent a les coses consumades. No és l’Home de Ciencia; car, adhuc els qui entenen en les nomenades Ciencies morals, com l’Estadística, la Sociología, etc., arriben tansols a proporcionar elements, fonts, a n’aquell qual funció és oir les palpitacions dels temps. A voltes he pensat que aquet devia ser el Poeta. Peró no conech cap poeta que hagi fet aixó: els lírichs sols escolten les palpitacions del cor propi; els épichs (y entre ells se deuen incloure els dramaturgs) beuen en l’historia, o en lo episódich, en lo superficialment aristotélich de lo actual. Acas en el teatre contemporani’s trobin en algun punt rastres de que el poeta ha oit les palpitacions dels temps. Tal volta demá existeixi un Poeta així.

…Peró la seva mateixa contingencia indica la no essencialitat del Poeta en la funció qual orgue social estich cercant.

Millor dit cercava. Crech (en recompensa ideal a més jornades de camí a travers el món) haverlo ja trobat. Crech que’l nom ab que la societat moderna ha de designar a n’el qui oeix les palpitacions dels temps, no és el del Filósoph, ni el de Historiaire, ni el de Cientifich, ni el de Poeta. ÉS EL DE PERIODISTA.

Apartéu de la imaginació lo que experimentalment aquet nom pugui sugerirvos. Sé que’l periodista que coneixéu está tal vegada tan llunyá a n’aixó com la nit del dia. No’s tracta de nosaltres, pobres gazetillers. Mes, si us deteniu en la reflexió del assumpto, assentiréu ab mi en la doctrina de la identitat en lo essencial de la funció entre’l qui narra l’incendi d’ahir y el qui oeix les palpitacions dels temps. Mon amich X… fa la gazetilla d’un atropell del tranvía eléctrich. Peró acas un altre amich meu, molt íntim, fassi la gazetilla del valor actual de les idees de mort y infinit en els grans negocis polítichs y espirituals. ―Mon amich Y… us indica el preu ab que ahir se cotisaren en Borsa l’Interior, comptat, y els Sant Joan de les Abadeses. Mes, ¿no será també un periodista mon amich Z… quan us digui el preu ab que’s cotisen avuy a la Borsa ideal del món l’artistotelisme y el platonisme eterns?… ―En tots aquests casos la funció és genéricament la mateixa: se tracta d’informacions.

Imaginéu un periodista que, en lloch de detenirse en lo exterior, en les apariencies, en la closca, reuneix tots els fets que atresora, ab universal curiositat, y els despulla, els pela, pera dirho així, y entréu d’ells la sucosa pulpa simbólica. Y en rima els símbols, y en descobreix son joch d’armoníes. Y, en aquet joch d’harmoníes, prescindeix encara de lo accidental, y troba en son fons, magnífica y sobirana, la lley; y, enfondint, enfondint, veu, entre’ls valors ideals que l’envolten, quals son superstites del passat, quals presentiment d’avenir, quals roca viva de lo etern. Y que, un cop lograt tot aixó, sab, desinteressadament, en un moment donat, derribar y contradir les coses dites y borrar les escrites, perquè ha escoltat una nova palpitació que sembla contradictoria. Y que, després, aquesta palpitació que havía semblat contradictoria, és precisament una rima més en sa construcció, y que aquesta, altre cop, apareix com apoteósicament verdadera a la llum.. ―Aquet será EL SUPREM PERIODISTA. Aquet será el qui oeixi les palpitacions dels temps.

Sa informació será d’idees, millor, de ánimes. Fará gazetilles d’eternitats.