La celebritat i l’extravagància

Suposo que haureu notat en la vida corrent que una persona rara o vestida d’una faisó estrafolària s’emporta les mirades de tothom i es parla d’ella amb preferència a una altra que tingui les degudes proporcions corporals i les fesomies correctes o vagi abillada com és de llei dintre la moda actual.

En el món de l’art passa una cosa per l’estil. A la celebritat s’hi arriba més de pressa saltant a peu coix que caminant amb les dues cames; encasquetant-se un barret de cascavells que duent-ne un de casa el barreter; inventant teories noves que seguint les velles i blasmant de tot, sense fer res, que essent devot d’una sola cosa i treballant nit i dia.

Ara bé, amics meus, suposo que si passa per la Rambla un home que camini invertit, servint-se dels braços en lloc dels peus ―que és pitjor que caminar a peu coix―, causarà enorme sensació, i molt més encara si un urbà arbitrari pretén, amb despotisme o sense, que amb aquesta moda de caminar l’home contravé les Ordenances Municipals.

En les converses i en la premsa l’original transeünt tindrà, certament, un lloc de preferència. La seva celebritat circumstancial podrà fer enveja a qui la desitgi, malcontent de semblar-se a tothom i de romandre confós dins l’immens ramat que pastura per la terra. Però l’home de sa casa, el qui no somnia glòries ni honors i va fent el seu fet en pau i gràcia de Déu, restarà com abans, sense posar-se’n cap pedra al fetge.

No creiem pas possible que l’home que camina cappervall escrigui un manifest demostrant que el seu caminar és l’únic natural i digne i que els que caminen d’altra manera són retrògrades descastats i cretins; no creiem pas possible que en nom de l’equilibri i de la disposició anatòmica no vingui a molestar amb la pretensió de fer-vos caminar com ell, i menys encara serà possible que les seves demostracions i pretensions les sostinguin, amb el fusell als dits, un estol de fanàtics. Car en art i en literatura els homes que caminen cappervall s’entossudeixen en què els seguiu, i si no poden seguir-los, almenys que els admireu, i si no podeu fer ni una cosa ni l’altra, us declareu soterrat en vida. Cert que per a discutir si els peus són fets per a caminar o per anusar-vos la corbata hi ha una pila d’arguments deu mil vegades més poderosos que els que disposem contra en Marinetti, per exemple, o un altre innovador. Però també és clar com la llum del sol que certes originalitats acrobàtiques mereixen molta més atenció i representen energies i estudis considerables que no algunes pensades de certs artistes d’avantguarda. (Això de l’avantguardisme té una relativitat enorme. Mai no podeu saber, dels molts que hi ha, quin és el que va al cap i quin va a la cua.)

El fet és que el que estudia i es basqueja i malda i barrina dintre la sensatesa artística per arribar, amb fonament, a semblar insensat i a tenir una glòria ben guanyada, es troba que passa inadvertit, que la crítica tot el que més el considera una esperança; que la premsa gràfica no interromp pas la seva norma per a reproduir-li una obra; que els seus amics i companys no escupen pas a la cara dels que no el coneixen o en parlen sense engrescament, i que mai ningú no ha fet una grossa despesa de ditirambes per honorar-lo. Però el que un dia de mal humor posa una sabata damunt d’un pal, s’afaita el cap, esgaripa fàstics i clama que ha vingut a aixecar una bandera independent, que és apòstol d’una veritat acabada de néixer, aquest, en quatre setmanes d’armar soroll, de fer riure als uns i enfadar els altres, de parlar egolàtricament i bellugar-se com una mostela aconsegueix el que l’estudiós, l’enfebrat, el modest, no aconseguirà en quatre anys.

La crítica, davant un subjecte que ha sol·licitat l’atenció de la gent de tal manera, no pot prescindir-ne. Veiam qui gosarà fer el buit a una girafa que pasturi les fulles dels plàtans? La temptació de publicar un clixé es fa sentir com a complement de la crítica. Apareix un gravat que el mateix pot ésser una fotografia d’uns retalls de sastre que les taques del sol. El bon lector rep una impressió que l’afecta de diverses maneres, segons sigui el seu tarannà, però que no oblida.

Hi ha un nom en dansa en l’hora dels comentaris.

Els que protesten contra les informacions truculentes tenen molta raó, però els que protestessin contra les informacions artístiques (!) d’un caràcter ultra avançat en tindrien més. Tot ajuda a fomentar el crim. I tanmateix entre esdevenir cèlebre esquarterant una persona i fent pintura superrealista, el dubte no és possible. I consti que nosaltres respectem totes les tendències, però hi ha veritats tan diàfanes!…