Error a la base de dades del WordPress: [INSERT command denied to user 'VL009US00001'@'81.25.112.31' for table `papersvells-mysql`.`pv_options`]
INSERT INTO `pv_options` (`option_name`, `option_value`, `autoload`) VALUES ('_transient_doing_cron', '1709537085.0492091178894042968750', 'yes') ON DUPLICATE KEY UPDATE `option_name` = VALUES(`option_name`), `option_value` = VALUES(`option_value`), `autoload` = VALUES(`autoload`)

Manuel Brunet - És redimible el Palau de la Música Catalana? | Papers Vells

És redimible el Palau de la Música Catalana?

És redimible el Palau de la Música Catalana?

Publicat a Mirador el 21 de febrer de 1929.

―Estigueu convençut que en aquest país ―ens deia fa poc un amic nostre carregat d’experiència― la mort i a vegades la vellesa, obren per a molts dels nostres homes el període de la injustícia. Després de la mort del pintor Fortuny, totes les penyes de joves de l’Ateneu es reien d’ell; Verdaguer i Maragall tingueren, després de morts, una època d’eclipse entre els intel·lectuals; Martí Alsina fou oblidat; els arquitectes Oriol Mestres i Rogent i el pintor Simó Gómez també; el mateix ha passat amb el pintor Joaquim Vayreda i els escriptors Marià Vayreda i Emili Vilanova, i ara comença l’època de dir mal d’En Gaudí.

Hi ha en tot això una gran part de veritat, però caldria destriar molt aquesta veritat. Caldria dir que, malgrat el seu període d’oblit, les obres bones se salven quan comencen a tenir perfum d’història.

 

En parlar de l’obra arquitectònica de Lluís Domènech i Montaner no sembla pas que puguin fer-se distincions: va néixer tarada i restarà tarada tota la vida…

I no obstant… no obstant, En Domènech i Montaner va ésser l’arquitecte de la seva època, l’arquitecte del catalanisme, amb una anomenada que en pocs sectors hauria admès regateigs. Se salvaran, potser, de Lluís Domènech i Montaner, els seus escrits polítics i els seus estudis arqueològics, dos aspectes molt importants de la seva personalitat.

Era tan gran la fama d’En Domènech i Montaner que li deien Domènech el «Bueno», per distingir-lo d’En Domènech i Estapà, Domènech el «Malo». I ara el «Bueno» es va fent «Malo», i les obres del «Malo», entre elles el Palau de Justícia, ens molesten menys que el Palau de la Música, l’obra màxima de Domènech el «Bueno».

I pot assegurar-se ja sense cap mena de dubte que el Palau de la Música s’anirà fent dolent fins a desmentir aquella observació que la glòria de tots els nostres homes passa per una època d’eclipse.

Hem començat preguntant si el Palau de la Música és redimible. Ens sembla que el mot és ben clar. Preguntem si el monument (?) és capaç d’una reforma radical.

Abans d’insistir sobre aquesta pregunta volem fer per a l’edifici les mateixes salvetats, els mateixos distingos, que hem fet per al seu autor. Volem eliminar l’objecció que podria fer-se’ns, que el monument té molt caràcter, un caràcter, el seu caràcter.

 

El fet és evident: l’edifici té el caràcter d’una època, en té tant i tan dolent, que l’observació sentimental perd categoria d’objecció.

Hi ha a Barcelona dues classes de monuments dolents que tenen caràcter: els que demanen l’enderroc i els que cal conservar. Citarem dos tipus de monuments tot fent observar que la distinció és subjectiva. Creiem que l’Arc de Triomf, per exemple, demana l’enderroc, perquè és ridícul, perquè és petit, perquè és de materials innobles, etc., etcètera; en canvi, el monument a Colom mereix l’actual restauració, perquè és de bon material, perquè és divertit, perquè sembla un tinter monumental que només demana un baròmetre a una banda i un termòmetre a l’altra, etc., etc.

I ara, «revenons à nos moutons»: ¿no creieu que el Palau de la Música ―de qualsevol cosa en diem un palau― entra en la categoria de monuments que demanen l’enderroc? Per moltes raons i, sobretot, perquè l’hem de sofrir. Mireu-se’l bé! Mireu-se’l per fora i per dins. En diuen el Palau de la Quincalleria catalana, i ho mereix.

Si no hi haguéssim d’anar tan sovint! Si fos una sala on hi hagués recepció un cop cada any! Si no s’hi fes música! Ara, quan després d’una cançó obren els llums, us veieu obligats a mirar aquelles Valquíries de pedra entre núvols del mateix material!

No creiem que hi hagi al món una cosa tan absurda, i com que s’hi fa bona música, hi assisteixen estrangers, i això ens compromet molt. És intolerable la decoració del sostre, aquelles columnes de rajoleta que hi ha a les llotges; són intolerables les penjarelles plenes de caramel·los de les baranes, i és abominable tot l’escenari. A la boca de l’escenari hi ha l’aberració en pedra ―o en guix!― més grossa que pugui imaginar un escultor. A la dreta de l’espectador hi ha les Valquíries. Aquesta fantasia és sostinguda per dues columnes dòriques que no tenen cap sentit. Sobre les columnes hi ha un entaulament que sembla un caixó de panses. Sobre la cornisa hi ha les Valquíries entre una gran nuvolada. Al mig de les columnes hi ha el bust de Beethoven. Els que enyoren el fracassat monument a Pi i Margall poden fer-se’n una idea contemplant aquest conjunt: s’hi assemblava molt perquè es tracta d’obres d’un mateix autor. A l’altra banda hi ha l’al·legoria de la cançó «Sota d’un salze», coronada per un arbre, el salze dels nostres amors. Núvols de pedra! Fum de pedra! Arbres de pedra! Tot plegat té qualitat de guix. A l’escenari hi ha una dotzena de muses modernistes de pedra de mig cos en amunt, impalpables, o de mosaic, de mig cos en avall. Són les que donen el to als concertants!

És redimible tot aquest frenesí de pedra i rajoleta? Hem pensat alguna vegada si seria possible esporgar tota aquesta vegetació, si podria tallar-se el salze i si, obrint aquells finestrals modernistes, fugirien les Valquíries i si l’aire podria matar la vegetació i endur-se’n aquell fum que surt uns quants pams més amunt de la testa de Beethoven.

Si fóssim amos de la casa, si la nostra idea pogués tenir eficàcia, obriríem un concurs d’avant-projectes i preguntaríem als nostres arquitectes i als alumnes de l’Escola d’Arquitectura si el Palau de la Música és redimible. Voldríem saber si el salze d’En Clavé i el fum de les Valquíries sostenen la casa, o el palau. Més concretament: preguntaríem si darrere aquest salze, aquest fum i la rajoleta encara hi ha casa. Voldríem saber si les obres de reforma haurien d’ésser molt radicals, si afectarien l’estructura de l’edifici. Potser n’hi hauria prou amb uns esteranyinadors per treure el fum, la fullaraca i espantar les Valquíries.

No hem parlat de la façana. Passant pel carrer podeu estalviar-vos de contemplar el palau. Malauradament ara ja es veu des de la Via Laietana! L’interior és un afer més urgent.

 

Direu que l’obra val molts diners. És evident. Però es pot fer un miracle. Que facin un emprèstit entre amics i durant una sèrie d’anys pagaríem dols rals per barba per cada concert. Tothom s’hi avindria. Seria en sufragi de l’autor del monument i en concepte de penalitat per una facècia col·lectiva. Hi ha redempcions més fortes i multes més cares.