Un poble estrany

Una tarda d’istiu, ens passejàvem la senyora Xammar, el senyor Xammar i jo per la plaça Roja de Moscou. Feia bon temps i era una delícia aturar-se a badar davant de les parades que a ple vent tenien obertes els venedors ambulants. Ja feia estona que ho fèiem, quan, de cop i volta, el senyor Xammar es posà a córrer, cridant. Suposant que passava alguna cosa, em vaig posar a córrer també darrere del senyor Xammar. Aviat ho vaig comprendre tot: un xicot de deu o dotze anys que corria a una vintena de passes davant nostre i que devia formar part de la infància abandonada de Moscou, acabava de robar la ploma estilogràfica del senyor Xammar.

Correguérem encara una estona, i, a la fi, després de donar una darrera mirada al noi fugitiu, ens aturàrem desanimats. L’escena havia estat contemplada per una infinitat de persones. D’aquestes persones ni una no es mogué, ningú no féu res per ajudar-nos. Quan ens veieren aturats, s’acostaren i ens rodejaren. El senyor Xammar els dirigí una mirada circular.

―Fixeu-vos amb aquesta gent… ―em digué el senyor Xammar.― Es veu que l’escena els ha agradat… Mireu com riuen… Quin poble més estrany!

Hi havia una trentena de persones, del petit poble, que es picaven l’ullet i es tocaven el colze amb una rialla vaga, incerta i desdibuixada sobre les faccions grogues i insignificants. Quedàrem ―literalment― glaçats. Seguírem caminant, i, de sobte, allunyats que fórem del grup, el senyor Xammar em digué amb un aire amargat:

―Avui és una tarda, amic Pla, que m’hauria agradat més de passar a Londres. A Londres també en roben, de plomes estilogràfiques, però la gent no es posa pas a riure quan us veuen saquejat.

He pensat en aquesta anècdota en llegir una carta recent del senyor Xammar, en la qual em parla de la situació que té actualment a Rússia un bon amic de tots dos: el senyor Andreu Nin o el camarada Nin, per dir-ho amb més propietat. La situació no és pas gaire brillant. El camarada Nin ha pres, l’istiu passat, una temporada molt llarga, les aigües del Caucas. Això és un mal senyal, perquè les aigües del Caucas són, políticament, molt purgants. Voldria, sembla, també sortir de Rússia i anar a viure a Berlín. Berlín és avui, de totes les ciutats del món, la més lliure que hi ha, la més agradable per a un home que té la intenció de resoldre el problema de la seva llibertat.

En Nin és un dels homes més forts que he conegut. Vestit de rus, el cap descobert, els cabells caragolats, em feia pensar en un David italià. Si jo ara digués, doncs, que planyo molt En Nin, estic segur que ell, amb una rialla, em faria callar. Això no vol dir, però, que no el planyi. Quan penso en aquella trentena de persones del petit poble que, davant d’una escena lamentable, es picaven l’ullet i es tocaven el colze, amb una rialla vaga, incerta i desdibuixada sobre les faccions grogues i insignificants ―i penso alhora en En Nin― no em sé treure certes coses del cap. No s’ha pas d’exagerar, ja ho sé. Convindria, però, que la gent sabés exactament l’hora que ha de riure i l’hora que ha de plorar…