A ROMA, COMPTATS DIARIS PODEN SORTIR AL CARRER. NOMBROSOS REGISTRES AL CENTRES DE L’OPOSICIÓ. INCENDI I ASSALTS A FLORÈNCIA.

He trobat en el meu “dossier” de periodista el programa feixista, tal com fou aprovat en el Congrés de Bolonya de l’any 20, i tal com fou ratificat en el Congrés de Nàpols, hores abans de la marxa sobre Roma i de l’elecció de Mussolini a la Presidència del Consell de ministres d’Itàlia. La gent es pensa que el feixisme era una reacció desenfrenada de la massa reaccionària i benpensant d’Itàlia. No és pas exacte. El feixisme tenia un programa importantíssim. El mateix programa de Lenin ―no menys―, aplicat, però, a l’antimarxisme. El programa, veus-el aquí, despullat de retòrica.

Accidentalitat de les formes de Govern, amb una tendència, però, a la República.

Representació proporcional, pura, absoluta.

Atorgament del dret del sufragi a la dona.

Supressió del Senat i de tots els càrrecs vitalicis per inútils i passius.

Convocatòria d’una Assemblea constituent per suprimir l’Estatut albertí i crear un Estatut que organitzés l’Estat sobre bases funcionals i sindicalistes.

Supressió del Parlament.

Substitució del Parlament polític per una Assemblea de tècnics, elegits pels Consells professionals dels Sindicats i oficis.

Aquesta Assemblea de tècnics tindrà facultats legislatives, i de l’Assemblea en sortirà un Poder executiu, un Govern de comissaris.

Supressió del Consell de ministres i dels ministeris.

Creació del Consell de comissaris i dels Comissariats.

Control obrer a les fàbriques.

Sindicalisme nacional.

Intangibilitat de la llei de les vuit hores.

Política agrària antilatifundista.

Gestió dels serveis públics pels Sindicats nacionals.

Impost progressiu sobre el capital.

Confiscació del 85% dels beneficis de guerra.

Control nacional sobre la Banca.

Confiscació absoluta dels béns dels capellans.

Supressió del sou als bisbes i arquebisbes.

Deïficació de l’Estat.

Reforma de l’escola en sentit nacional i estatal.

Revisió i liquidació de la política d’estatització.

No ens permetrem pas el luxe d’oposar al costat d’aquest programa manllevat a Lenin i als reaccionaris antidemòcrates, l’obra del feixisme, al cap de dos anys d’ésser al Poder. Ens seria massa fàcil. Hi ha programes ―com un cert programa tardoral que tothom recorda― que estan destinats a fer, pel sol fet d’existir, el més espantós dels ridículs. El que s’ha de posar de manifest, donat el programa anunciat i l’absoluta manca de Mussolini, és la falsedat de la tesi feixista en voler justificar l’ús dels mètodes violents amb uns anomenats “drets de la revolució”. Si no hi ha hagut revolució en res, d’on neixen els drets de la revolució? Si no hi ha hagut revolució, qui pot parlar en nom dels seus drets? És un absurd, i és per això que l’oposició ha trobat la seva lògica en la manca feixista.

Per tenir uns drets, no cal atribuir-se’ls, cal crear una realitat que els justifiqui, que els produeixi. Els drets de la policia bolxevic no tenen, des del punt de vista democràtic, cap justificació; des del punt de vista biològic, tenen la justificació en l’obra immensa, malgrat els seus defectes, de la revolució russa. Les enormitats del terror i del tribunal revolucionari, es justifiquen ―o poden justificar-se― amb l’obra impressionant de la Convenció. Robespierre, l’incorruptible; Saint-Just, ànima d’acer, esborren l’obra repugnant de Fouquier-Tinville. Els convencionals, els bolxevics, poden parlar dels drets de la Revolució perquè la revolució és, en aquests dos casos, un esforç creador d’unes dimensions imponents. Parlar dels drets de la revolució feixista és parlar de la lluna, perquè la revolució feixista no ha existit.

Aquesta constant apel·lació als drets de la revolució forma, quan hom la compara amb la manca feixista, el fons ridícul de la situació governamental italiana d’avui. “L’error del feixisme ―ha escrit mantes vegades el «ras» Farinacci― ha estat no reivindicar, en nom dels drets de la revolució, tots els episodis de violència que s’han produït a Itàlia en aquests dos últims anys”. Però Farinacci escriu, escrivint això, una ingenuïtat monstruosa. Els assassins de Matteotti s’haurien convertit automàticament en herois si el seu acte hagués pogut ser justificat pel moviment enter en nom d’uns interessos nacionals. Això és el que intentà fer el feixisme. Els feixistes extremistes criden encara avui aquell sinistre: visca Dumini! (Dumini és el cap de la famosa banda), que és tot un programa. El cas és que el visca Dumini! Produeix a Itàlia una terrible repugnància. Aquesta repugnància, a què és deguda? A un sentimentalisme, a una simpatia per la víctima? No ho crec. La massa no coneix aquestes filigranes morals. En el moment que caigué Matteotti, es considerava, encara, a Itàlia, que les idees del mort, les idees socialistes, eren el principi de corrupció més nefast i més pecaminós que un home pot patir. Res d’això. Si el crit produeix repugnància és perquè no es pot, ni políticament ni biològicament, justificar. Si la revolució feixista fos un fet, Dumini hauria pogut ésser un heroi, el braç sagrat de les necessitats de la salut pública. Com que en lloc de revolució hi ha hagut una considerable venda de fum, els assassins de Matteotti produeixen el màximum de repugnància.

Fa dos anys i tres mesos que el feixisme és al Poder. És un termini considerable. Lenin féu la revolució en menys d’una nit, amb el temps de radiotelegrafiar el seu decret que repartia la terra. Un Govern que no toca res, ni millora res, ni actua cap de les seves prometences, és un Govern qualsevol, amb les obligacions d’un Govern qualsevol. I no ésser un Govern qualsevol, no depèn pas de les paraules, sinó dels fets. Seria massa fàcil que tot canvi de situació ministerial es portés uns drets de la revolució per a ús exclusiu i còmode. Seria l’anarquia.

Orlando demostrà ésser un polític i un professor de dret constitucional, quan preguntà a Mussolini, dies passats, al Parlament:

―En quin règim vivim? En règim revolucionari? En règim normal? Si vivim en règim revolucionari, sobre quina revolució us empareu? Si vivim en règim normal, perquè al·legueu uns drets que no podem tenir?

Mussolini ha seguit el camí més còmode. Ha creat ―per usar les seves mateixes paraules― un Govern d’ordinària administració, això és, un Govern com un altre, i li ha volgut donar uns hipotètics drets de la revolució. Massa golut, ha jugat totes les cartes, i ho ha perdut tot, i avui és presoner de la seva política doble. Ha volgut aplicar la tradicional política italiana del tomb de vals a la política exterior.

S’ha equivocat. L’horror als rics i la tendència a la insinceritat organitzadora, li ha fet perdre el partit i l’oposició. Tenia els elements per passar a la història amb un plomell revolucionari, i quedarà com un vulgar ambiciós vagament “spumante”…