Marcel Proust vell i nou

Continua lentament a tots els països d’Europa l’ascensió ―a través d’una contrastació de criteris molt normal― de l’obra de Marcel Proust. Cada dia és més general l’admiració pel gran escriptor francès. Els últims irreductibles han de sortir, en realitat, del camp estrictament literari per a combatre’l. D’aquí vint anys tothom veurà clar, probablement, que Proust és el més gran novel·lista europeu aparegut després de Tolstoi. A França, per a trobar un novel·lista semblant s’ha de saltar fins a Stendhal. Entre aquests dos noms, Flaubert queda com un estilista i Balzac com un creador d’autòmates a l’aigua de roses.

S’ha fet una enorme quantitat de literatura al marge de Proust. Una cosa o altra s’ha de dir per a donar pa a la família i anar tirant. A ningú no se li ha ocorregut, però, de fer constar que l’obra de Proust s’assembla a tota la bona literatura que s’ha fet sempre, que si té alguna novetat és la seva gran tradició, i que l’ambició de l’escriptor és la mateixa que la de tots els descriptius que han existit fins ara: arribar a fer un retrat d’un home vivent i posar-lo sobre un paisatge i a dins d’una atmosfera operant i real. És veient les coses referents a aquest autor des d’aquest punt de vista panoràmic que se’l pot situar. Es veu també, situant-se així, que Proust té una qualitat que el posa per sobre de tots els novel·listes que han existit mai: és la seva tècnica literària. Té un domini tan gran de l’ofici, que supera el dels russos, el de Conrad i el de Samuel Butler, que han estat dos tècnics considerables, fenomenals. No heu de fer sinó recordar el relleu enorme que tenen certes figures de Proust: Charlus, Françoise, la cuinera, Odette Swann… Llegiu el llibre i sentiu aquestes figures que respiren al vostre costat. Recordeu també de la manera habilíssima i natural que Proust crea interferències de realitat imaginada o somiada i de realitat sensorial. Té una traça prodigiosa que us deixa bocabadat. És per això que l’aspecte exterior que té l’obra d’aquest novel·lista d’ésser quelcom difús, desdibuixat i llarg, us resulta, una vegada heu entrat a dins, purament aparent; quedeu, de fet, encarats que sou davant l’obra, enlluernats per la precisió, el dibuix i la justesa del que teniu davant.

Don Francesc Pujols, qui no és pas aficionat a llegir literatura moderna, accedí un dia a prova una novel·la de Dostoievski.

―Li ha agradat? ―li demanà un amic meu.

―Què li diré? No gaire. Hi ha massa tècnica…

Aparentment, i segons les frases que circulen, la resposta és un estirabot ―és un estirabot, però, que té un gran fons de realitat i de veritat. El problema de l’ofici és el dominant en la literatura moderna. És natural. Els antics escrivien per entretenir-se i passar l’estona, com a màximum per a ésser agradables a llurs amistats. Avui la gent escriu per professió, per ofici, i si vol arribar a algun lloc ha de dominar els trucs del seu art, com el sastre o el sabater els de llurs honorables professions. És per això que la prosa, a tot arreu, ha donat el pas de gegant que ha donat. Les llengües no havien estat mai tan fixades com ara, ni havia existit mai un instrumental tan complet per a descriure els moviments del cor humà. La poesia i els seus problemes tècnics han quedat superats per l’ambició dels prosistes d’aquests últims anys.

La gran novetat de Proust ―l’única, potser, de la seva obra― es troba en el material humà que manipula. La pressió que la literatura russa ha fet a tot el món és tan forta, que la imposició dels seus tipus com a tema literari ha estat universal. Hom ha cregut que per a fer una novel·la interessant era necessari posar-hi, almenys, un assassí, un desequilibrat o un anormal. Els escriptors del nord d’Europa han seguit, encara que, de totes maneres, no han estat pessimistes. Amb una institutriu, un professor estrany i un senyor més o menys tocat d’herència ens han entretingut una pila d’anys. Proust ha completat el cicle humà d’aquesta gran invasió de la novel·la i ens ha demostrat que en un saló distingit de París, ple de personatges de tota respectabilitat, passen coses tan interessants i tan dignes d’ésser explicades com en una presó o en un ambient incert i de mal mirar. Això ens costa encara avui de creure-ho, tan forts són els precedents immediats. En tot cas, ha estat una vertadera revelació el saber que una persona que té un «de» i dos o tres títols pot ésser tan interessant, literàriament parlant, com un idiota, un alcohòlic o un pertorbat.