Feminisme

Una senyora em demana que escrigui a favor del feminisme i de les dones.

―Senyora, la seva invitació és molt amable ―li he respost―, però tinc massa bona opinió de les dones i un amor massa actiu a la veritat per caure en el parany del lloc comú ―sóc antifeminista per moltes raons. En primer lloc, crec que els drets s’han de concedir preferentment als febles, perquè els forts ja en tenen per natural. Vull dir que crec que les dones són més fortes en tots sentits que els homes. Després em fa horror de pensar que les dones, que pel fet de governar els homes governen el món, tinguin la poca gràcia de voler-nos destruir amb demandes de justícia exagerades les nostres mentideres il·lusions. Car convé que els homes tinguin la il·lusió que el governen. El meu antifeminisme és, doncs, integral, subjectiu i adjectiu alhora, i la situació actual de l’afer, en certs països, per exemple, a França, em sembla perfecta. A França, país en el qual les dones tenen en la vida social una situació infinitament superior a no importa quin altre país, el moviment feminista és nul.

I ara passem revista a les vostres amistats. A tots els homes que he conegut i que conec els en falta un bull, tenen un gra de bogeria o són tocats de l’ala. És indescriptible, per exemple, a quin extrem de ridiculesa pot arribar el romanticisme dels homes. No conec per contra cap dona romàntica, cap dona disposada a deixar el segur per l’insegur i a “tirar una cana al aire”. Les dones calculen, pensen lògicament, organitzen, construeixen, governen, manen, tenen idees clares, estalvien, marxen i fan marxar. Les dones fan els homes. Però la gran virtut de les dones és la voluntat, la tenacitat, la tossuderia. En aquest punt fan miracles. L’exercici de la voluntat requereix, com tothom sap, una intel·ligència simple i clara, una finalitat precisa, un caràcter difícil de doblegar. Els homes, per contra, generalment dubten i destrueixen.

Ja sé que les dones tenen de vegades uns atacs d’histerisme terribles. En general aquestes crisis demostren que el seu sistema intel·lectual és perfecte. Són crisis produïdes per la inadaptació, entre la divina absurditat del món i la seva esquemàtica i lògica visió de les coses. Són protestes contra una lògica insuficient. La serenitat dels homes, per contra, neix, massa sovint, d’estats aguts de dubitació, això és, de la forma més correcta de la ignorància. Les dones són simplistes i prosaiques, i per tant constructives.

No m’explico d’on pot haver sortit la idea que les dones són més febles que els homes. És una idea dels trobadors imposada a força de cantar a l’orella d’homes que portaven cuirassa i pantalons de ferro. Car si porteu cuirassa és molt difícil que a la curta o a la llarga no us penseu que sou l’home més fort del món. Si els poetes us ho diuen, amb imatges delicioses encara, us ho creieu més. És l’home que es pensa ésser fort que ha creat el mite de la dona feble. Mediteu un moment: ¿Com es podria explicar la institució del matrimoni si els homes fossin tan forts com diuen? Els homes es casen perquè estan fatigats de fer la cosa més senzilla del món, que és somniar truites. Volen algú que els porti del braç i digui el que s’ha de fer. Volen companyia i direcció. Necessiten algú que els prengui la molèstia de tallar el cupó, etc., etc. El poeta Josep Carner ha tingut l’encert de resumir tots els arguments que es podrien fer a favor d’aquestes observacions objectives, en un català de Lleida. La dona ―acostuma a dir― la dona és “lo mètode”.

Cada vegada que hom sent a parlar de feminisme i dels drets de les dones i de la igualtat de sexes, no sé exactament el que la gent vol dir. Si les dones han arribat a fer la filigrana de tenir-ho tot a les mans, donant la sensació que no hi tenen res, em sembla que la situació és prou màgica i brillant per a fer esdevenir absurdes totes les reclamacions i explicacions que en aquest punt es puguin fer. Les dones manen, i el seu mal és el de tota la gent que mana: el seu mal no vol soroll. El seu programa hauria, doncs, d’ésser aquest: muts i a la gàbia.