Cristòfor de Domènec

En Cristòfor de Domènec era una figura típica de l’Ateneu. Era el tipus just de l’intel·lectual de trenta anys endarrere. Era generós, tenia un cor d’àngel, era caòtic i desordenat. A l’hora de prendre cafè es posava en un lloc estratègic de la biblioteca. Quan una persona s’hi aturava, es posaven a parlar, millor dit, començava el monòleg d’En Domènec. Quan algun soci demanava que parlessin baix, sortien als corredors, i a peu dret, sota el bust d’En Verdaguer, a les set de la tarda encara la conversa durava en algun racó en penombra del saló d’actes. A quarts de vuit tornava fatigat i de vegades es bevia en aquella hora el cafè que li havien servit a quarts de tres. I fins a l’hora de sopar anava de taula en taula, dient una frase a l’orella de l’un, entaulant un tall de diàleg amb un altre, estrenyent la mà al de més avall. Semblava una papallona negra.

Millor dit: la qualitat del color d’En Domènec era de cafè, i concretament marro de cafè. N’havia begut tant, i fumat tant ―ja us en recordeu― que la seva pell havia arribat a agafar un color i un gra de colador de cafè. De vegades s’aclaria fins al color de copa d’estudiant. Sobre certes llums de crepuscle podia arribar a agafar el de la mantega rància. En tot cas, era un home sense rosats ni tendres. Tenia les dents plenes de runa de cafè i de nicotina, i els dits de les mans afumats de picadura de l’estanc nacional. L’ull, cansat i caní, tenia una morbidesa de cafè turc. A la barba negra i cuidada, als pèls dibuixats, semblava superposar-s’hi un to de caoba donat per les gotes de conyac que hi havien caigut. El llavi era una mica caigut i amarg, tenia el front bonic i perfilat, de color de claraboia: portava una ratlla acurada, la ratlla perfecta de l’home que ha arribat, dintre de l’enervament, a una certa estabilitat. Era una ratlla ―per fer-me entendre― més de taula de joc que d’heterodox. Quan reia ensenyava unes dents enormes, tristes, de color de suc de pipa ―unes dents de Don Joan de poble il·lús i fatigat.

Què era, exactament, aquest home? Era un escriptor? Ha deixat 700 llibretes plenes de notes, escrites en la seva lletra menuda. Diuen que ha deixat, a més, de trenta a quaranta llibres inèdits entre els quals hi ha “El suïcidi de Déu”, del qual sempre parlava, i la seva darrera obra escrita en el llit de mort amb un gust magnífic del sarcasme: “Les memòries d’un aprenent de bon cadàver”. De publicat hi ha el “Carnet d’un heterodox” i molts articles obscurs i llargs. Ja farà prou que no resulti, com tot fa suposar, que En Domènec fou una víctima de la crítica del seu temps. Car si no vaig errat, aquest home s’havia proposat resoldre totes les qüestions accessòries de l’art de la paraula i havia oblidat la principal: no crec que s’hagués proposat mai d’escriure una pàgina senzilla i clara, ni que hagués tractat de fer-se entendre mai. Era, parlant, obscur, confús, caòtic, i li era extremadament difícil de dibuixar el que volia. Les seves exaltacions semblaven portar llur finalitat en si mateixes. Naturalment, tendí al to major. No vull pas avançar cap idea, perquè encara que l’amistat que vaig tenir amb En Domènec em portà a conèixer diverses obres encara inèdites, s’ha d’esperar la sortida de les obres per a judicar-les. Em fa por, però, que ens hàgim de convèncer que En Domènec tingué la majoria de condicions que es necessiten per a ésser un escriptor menys la condició essencial. Aquesta condició li va passar per alt, el que no deixa d’ésser bastant còmic. Si algú li hagués explicat les coses quan era l’hora! Però la crítica de casa nostra, és incurable: no hi ha manera de fer-li explicar el perquè intrínsecament i literàriament parlant, una obra és bona o dolenta.

Era apassionat, anava amb el cor a la mà, era grandiloqüent i literalment sincer. Totes aquestes condicions són excel·lents per formar un bon pare de família, un bon ciutadà, un poeta de barriada. Per a escriure alguna cosa, a penes serveixen per a res. La base de la literatura i de totes les arts, és l’artifici i la malícia i la tossuderia freda i subtil. Els sentiments d’autor són una pura il·lusió verbal i no val a deixar-se enganyar per un mateix. La simulació de la sinceritat, literàriament parlant, té tots els avantatges de la sinceritat i no té cap dels seus inconvenients. S’ha d’escriure en fred, dibuixar, llimar, arribar a crear la cosa més difícil que existeix en aquest art: el miracle de la claredat i de la naturalitat. Amb aquesta doctrina, si hom no està dotat, corre el perill d’anar a raure en la mediocritat. Val més aquest final que el que fan de les cendres d’uns focs artificials.

Però tot té la seva contrapartida. En Domènec era d’una generació de gent generosa, oberta, cordial. Que de vegades s’havia quedat sense sopar perquè algun amic sopés! Això val molts diners. Ara, la gent és més mediocre, més pedant, més tibada, més preparada. El resultat de la generació d’En Domènec, des de molts punts de vista, ha estat magre. Ja veurem si les posteriors donaran alguna cosa més. En tot cas l’hora de la superació no sembla en tots els aspectes arribada.