Això pot durar anys

Tots els assaigs de discussió que s’han fet fins ara a casa nostra i a fora de casa ―malgrat la creixent actualitat― sobre el liberalisme i la democràcia, manquen d’una manera absoluta del més lleu element d’originalitat. Si en dubteu, llegiu el tractat de Stuart Mill “sobre el govern representatiu”, en el qual es discuteix i s’elabora tota la matèria de les relacions entre govern, poble i regiments polítics, en el sentit de produir una demostració general de la tesi que per a un país és impossible d’abandonar el terreny de les institucions liberals i democràtiques sense passar pel risc de caure en una sonsònia de poble asiàtic. Stuart Mill escrivia l’any 1850, si fa no fa. Si tornés de l’altre món i volgués publicar les seves obres es trobaria a la majoria dels països d’Europa que no podria. I hi ha qui diu que la democràcia és una cosa antiquada!

L’opinió més exacta l’ha donada l’historiador Ferrero quan ha escrit referint-se a Itàlia, que “sofreix, no perquè el liberalisme i la democràcia s’hagin envellit i mort, sinó perquè en realitat han a penes nascut i estan amenaçades de morir al bressol d’una obscura malaltia infantil”. Aquesta malaltia que Ferrero troba obscura és una cosa que els liberals de fa 50 anys coneixien de memòria, car no hi ha tal obscuritat. Llegiu, si us plau, aquestes poques paraules de Mill: “L’estabilitat de les institucions representatives depèn, necessàriament, de la disposició del poble a combatre per elles en cas de perill. Si arriben a ésser tan poc apreciades, fins a l’extrem de perillar, aviat s’arrelen en el país, i si hi creixen podeu estar segurs que seran enderrocades tan aviat com el cap del Govern o un líder polític que tingui la força suficient de fer un cop d’Estat estigui disposat a córrer un petit risc per tal d’aconseguir el poder absolut”. És obscura la malaltia? Això us demostrarà fins a quin punt es poden ignorar les coses que són més clares i d’un ús més constant.

La idea de Mill és que les institucions representatives són per naturalesa molt poc fortes. I això precisament és el que ignorem. Tothom pot enderrocar les institucions representatives. Substancialment, aquestes institucions només depenen de l’opinió pública i els gustos d’aquesta opinió no tenen cap solidesa. Si el poble no estima aquestes institucions i no està disposat a fer per elles tot el que convingui, no hi ha força humana que pugui mantenir-les. Es troba gent a cada cantonada que us diu amb un optimisme beat: això passarà o no passarà, dependrà del que es faci per a tirar a terra. Si no es fa res, no hi ha cap argument que demostri apriorísticament que això passarà. El món ha viscut segles i segles sota els règims més absolutistes i encara hi viuria si no hi hagués hagut uns quants il·lusos disposats a acabar-ho. I això ―repetim-ho― és el que tothom ha oblidat.

Només hi ha dos països al món que han fet la seva revolució nacional: Anglaterra i França. Tots els altres, vull dir totes les altres democràcies nacionals, viuen del reflex purament verbal que han irradiat, la revolució francesa i la revolució anglesa. Per això són tan febles i estan a la mercè del primer que passa. Aquest grau de feblesa és diferent segons d’on provingui el model. La revolució anglesa fou una revolució integral, perquè comprengué el problema de la llibertat humana i específicament de la llibertat religiosa i el problema de la materialització de la vida. Per això es pot dir que els pares espirituals de l’anglès d’avui són Milton, que li donà la llibertat, i Bentham, l’utilitarista, com es deia abans, que creà l’aspiració del confort. A França, la revolució fou més aviat jurídica, teòrica i ideològica, més de papers que de realitats. Els països del nord d’Europa que viuen del reflex anglès han arribat a una sòlida maduresa liberal; els països del sud, que han recollit de la revolució francesa purament el paper de la constitució, no han arribat fins ara a res en aquest sentit.

Tant Anglaterra com França han hagut de lluitar durant tota la seva història per mantenir les seves institucions populars. Si aquests pobles, per als quals la llibertat és com aquell qui diu una tradició, han hagut de fer els esforços que han hagut de fer i que tothom coneix per mantenir-les, què no hauran de fer els països que hi han arribat per pur esperit d’imitació? Espanta de pensar-ho i jo em demano per quin dimoni de raó la gent és tan beatament optimista.