Josep Pla parla del seu darrer llibre ‘Cambó’

Un interviu amb l’autor a Palafrugell

És indubtable que «Cambó», el segon volum del qual ha sortit aquests dies, és un llibre que té un sentit polèmic que no pot escapar a ningú. Ateny els anys més vius, més intensos, els períodes àlgids de la política catalana. I per això mateix és perfectament previsible que aquest segon volum ha de promoure una polèmica de sentit general, donades les matèries que tracta, que són les més interessants de tot l’historial del nostre moviment polític.

Almenys, aquest és el pensament del seu autor, Josep Pla, en la primera de les converses que amb ell hem tingut i anem tenint, sobre el contingut del llibre, aprofitant el seu sojorn a Palafrugell. La primera cosa que ens ha manifestat ha estat el seu desig que la polèmica que pot aixecar el seu llibre, fos d’un sentit prou ampli i general, perquè en sortís un alliçonament.

―Si així fos, ens ha dit, ja em donaria per satisfet i tindria la pretensió de no haver fet obra estèril. Jo he escrit aquesta obra amb una absoluta bona fe ―ha afegit l’autor de «Cartes de lluny»― i el menys que tinc dret a esperar, és un mínimum de dosi de bona fe i de sinceritat en els que prenguin part en el debat que es promogui. Precisament en aquest segon volum, contra el que sovint se m’ha retret com un defecte, he procurat fugir del culte al pintoresc, al material anecdòtic ―i això que aquest em sortia al pas a cada moment― per a coordinar una sèrie de fets històrics, que són la clau per a judicar els esdeveniments posteriors. Ara, el pitjor que podria ocórrer és que una part de gent volgués fugir d’estudi i desviés la polèmica essencial i la convertís en un debat insuls, de tercera categoria, a còpia d’entretenir-la i defugir-la en la discussió de detalls purament circumstancials.

Hem cregut veure, en aquestes paraules, alguna al·lusió als recentíssims editorials que ha publicat a «La Nau», A. Rovira i Virgili, justificant i explicant la famosa referència falsa d’una de les més interessants reunions dels Diputats de «Solidaritat Catalana», Josep Pla, però, ens surt al pas immediatament:

―No ―ens diu―. La versió que d’aquella reunió aparegué en «El Poble Català», basada en la referència que en donà Rovira i Virgili, no pot ésser mai presa com un detall sense importància, ja que, d’ésser així, jo hauria negligit ocupar-me’n. Tant és així, que, si el telegrama o conferència telefònica, en lloc d’ésser del senyor Rovira i Virgili, hagués estat de qualsevol repòrter anònim, no per això el fet deixaria de tenir, tan aleshores com ara, que ja han passat més de vint anys, la seva mateixa gravetat.

El fet de la referència falsa és encara avui ―tal vegada avui més que mai―, d’una transcendència extraordinària com a símptoma revelador de l’estat d’esperit amb què els elements de l’esquerra catalana col·laboraren a l’obra constructiva de la Solidaritat. Sortir ara amb què, si en «El Poble Català» la referència d’una reunió importantíssima aparegué essencialment tergiversada, fou degut a un defectuós funcionament de la línia telefònica, és d’una puerilitat encisadora. El que és vertaderament greu és que «El Poble Català» davant d’una referència telefònica d’un fet importantíssim, que podia tenir ―i efectivament tingué― conseqüències decisives per a la política que aquell diari tan dogmàticament definia, referència tramesa ―com declara el que la va enviar― mitjançant una línia telefònica que no funcionava bé, publiqués la versió insidiosa, sense procurar-se’n la confirmació, sense demanar aclariments, sense, com vulgarment es diu, encomanar-se a Déu ni al diable. Que el tergiversador fos el corresponsal o fos el Pontífex de redacció que es permetia el luxe de cometre errors psicològics, això és l’anecdòtic, el que no té importància davant el fet d’haver constituït aquella versió enviada des de Madrid a Barcelona el telegrama d’Ems de la Solidaridad.

―La lleugeresa ―continua dient-nos el nostre amic― vista a més de vint anys de distància, no tindria explicació possible si hom no veiés contínuament, encara avui iguals proves de lleugeresa, per part de certa gent a la qual tot quant succeí a l’entorn de la Solidaritat hauria pogut alliçonar. Perquè ―va dient-nos Josep Pla― l’error de la campanya que aleshores promogué l’esquerra, fou profundament, essencialment polític; aquella gent, habituada tota la vida a la facilitat del dir no, no varen veure ni saberen comprendre el que era i representava, donat el règim parlamentari i les exigències democràtiques, el projecte d’Administració Local. No veure que el màximum de concessions que es podien treure era precisament aquell projecte, modificat per mitjà d’esmenes en tot el que tenia de modificable ―esmenes que l’esperit comprensiu del Maura del 1917 hauria acceptat i de fet acceptava― fou un dels errors polítics que més dany han fet al nostre país. El moment era oportú i les circumstàncies no podien ésser més favorables i, en lloc d’aprofitar-ho, certs sectors de l’esquerra s’entretingueren demanant la lluna en un cove.

El que jo he volgut fer ―afegeix el nostre amic― és que en el meu llibre tot això aparegués d’una manera bastant clara, deduït tot de la precisió matemàtica dels fets, avui ja històrics. Discutir si una versió falsa va ésser donada per telegrama o per telefonema o per conferència telefònica, o, tot simplement, va ésser mal interpretada per errors psicològics, heu’s ací l’anècdota que no interessa, davant el fet que aquella versió es publicà i que la seva falsedat va ésser base d’una campanya, les conseqüències de la qual, foren no altres que la ruptura de la Solidaritat. Pogué aquesta ruptura trigar a exterioritzar-se, però er ja un fet consumat ―malgrat els esforços titànics de Cambó per afegir el que ja era inafegible― des del moment que tota una campanya divisòria i carregada d’odis podia fer-se tenint exclusivament ―avui es confessa―, la fràgil base d’un defectuós funcionament de línies telefòniques.

I és que ―acaba dient-nos Josep Pla―, l’esquerra, fonamentalment, representava una negació, i la buidor ideològica que és sempre tota negació, necessitava, per ésser dissimulada, de campanyes estrepitoses. Poder cridar traïdors a Cambó i a la Lliga. Poder dir que aquests havien venut el nostre país a Antoni Maura, heu’s ací una plataforma populatxer magnífica! L’explotació d’això, pogué produir uns fruits momentanis, però aviat tot allò es féu fonedís als peus de Lerroux i les conseqüències de no haver comprès, ni haver volgut que exterioritzessin la seva comprensió els altres, quan era l’hora oportuna, encara duren.

Res més ens ha dit el nostre amic en aquest primer canvi d’impressions sobre el seu darrer llibre. El que ens ha dit, però, ho creiem prou interessant perquè pagui la pena de transmetre-ho.

Josep Ganiguer. Palafrugell.

Nova conversa amb Josep Pla

Després de la nostra primera conversa amb Josep Pla, el detall de la qual ja ha publicat LA VEU, hem estat uns dies sense veure l’autor de «Cartes de lluny». Els nostres lleures, d’una part, i el fet d’ésser ell ja definitivament instal·lat a la masia que el pare de Josep Pla té a Llofriu, han convertit qui sap en quina distància el mig quilòmetre escàs que separa la propietat d’En Pla del casc de la població de Palafrugell. En aquest entremig, entre la conversa anterior i aquesta, ha aparegut a «Mirador» l’article de don Amadeu Hurtado; per això, el fer troballa amb Josep Pla ha estat una ocasió magnífica per a recollir les seves impressions sobre el treball periodístic de l’exdiputat per Terrassa.

Ni un moment En Pla no ha recatat el seu pensar. Amb claredat absoluta, l’autor de «Cambó» ens ha dit la seva rèplica, més amplia del que ―nosaltres que sols demanàvem una impressió resumida― hauríem pogut esperar. Vivíssim interès han tingut les seves paraules, les quals hem procurat recollir amb tota la precisió possible.

―Del magnífic article que don Amadeu Hurtado ha escrit a «Mirador» ―comença dient-nos el nostre amic― se’n podrien discutir a fons diversos extrems. Prèviament, però, se n’haurien de negligir certes expressions i qualificatius. En el punt de l’elegància de forma, a quin extrem no hem arribat!

Jo tinc fama d’ésser un escriptor salat i càustic, descordat. Desafio, però, tothom a trobar, en algun dels meus escrits, l’ombra d’una expressió injuriosa, l’indici d’un tracte groller. Així i tot, he hagut de rebre de tots els moralistes indígenes, grans i petits, rurals o vilatans, considerables lliçons de bona criança i d’urbanitat. I bé: considereu ara la prosa d’aquests escriptors tan bons, que es presenten a si mateixos davant del poble com el desideràtum de totes les gràcies civils i socials. Recordeu la frase de l’any passat de l’il·lustre Rovira i Virgili; mireu-les a l’article de l’Hurtado: «Ploma disponible», «Fundació Cambó»…

Són aquests els models proposats al poble? Un escriptor, si vol tenir una polèmica, ha de començar per resoldre el problema de la correcció. Es pot ésser terriblement càustic en el fons, sense trencar cap mirament obligat. Aquests són els meus autors. Amb els altres, amb els que, tot i semblar que no han trencat mai cap plat, ni cap olla, depassem els límits que marca la correcció, costa molt de polemitzar. Generalment, el que aparenten de robustesa exterior, tenen de tou a l’interior.

Fa riure de parlar de «ploma disponible»! Una ploma disponible és una ploma de la qual tothom pot disposar. I bé: per què no fa la prova el senyor Hurtado? Per què no es decideix a disposar de la meva ploma disponible? ―ens diu amb vivesa l’amic Pla― Endavant! És per a dir que, de vegades, el mateix calor de la retòrica fa escriure coses impròpies d’una persona seriosa i formal.

El problema de fons

Ens permetem interrompre l’amic Pla. Indubtablement ―diem― el senyor Hurtado no ha pas resolt el problema de l’elegància de forma en usar certes expressions de gust dubtós. Escriure, per exemple, «La Fundació Cambó», després de tot quant deu la cultura catalana al senyor Cambó, és una ironia ben inexplicable. Però ―preguntem a En Pla―, si es prescindeix serenament de les frases impròpies, és que en l’article del senyor Hurtado no hi ha un ampli tema de discussió?

―Indubtablement ―ens contesta el nostre amic―; a part el que hem parlat, és indiscutible que l’Hurtado ha alçat el to de la polèmica. El seu article és molt clar, encara que profundament fals. El seu autor hi exposa les seves idees sobre la història i fa uns grans esforços per a demostrar que és un fatalista acabat.

El qui mana aquí i a tot arreu ―diu l’Hurtado― és la «massa neutra, el monstre de milions de caps». Descobriment sensacional que haurà deixat a tothom literalment parat, sobretot després d’aquests sis últims anys d’experiència directa i brutal. Tot l’article es basa sobre aquesta afirmació consoladora i divertida. La coherència més endavant, és perfectament brillant. La política és una activitat governada per l’atzar i la babalà. «Els partits i els seus homes són l’instrument circumstancial del voler de la massa neutra, és a dir, del voler, del ningú». Aquesta massa, de vegades, passa anys i panys sense moure’s. És inútil que hom faci pessigolles al monstre amb la virola del bastó. Aquesta mena de coses té l’horari penjat a l’eternitat. Un bon dia, però, la massa es desperta i llença tot a rodar. Després, es torna a dormiscar. I així successivament.

Això, que sembla una facècia, és, segons l’Hurtado, el mecanisme que a qualsevol taula de cafè pot fer una certa impressió. Si l’Hurtado, de tota manera, hagués tractat el tema a la faisó dels vulgaritzadors de la premsa francesa de bulevard, hauríem pogut tenir un article de diari modèlic i escolar. L’ha tractat massa castíssament i l’article ha quedat retòric inflat i paorosament sentimental.

És natural que aquestes idees ―continua dient-nos En Josep Pla― portin l’Hurtado a negar-me, com aquell qui diu, el dret d’examinar el període històric que he examinat. Si tot és obscur i fatal, és lògic que tot intent de valoració i judici sigui considerat per l’escepticisme de l’Hurtado com una feina perfectament inútil. Alhora és natural, si tot té el mateix valor, que hi hagi impossibilitat de dir que una cosa, un moviment, una política, són superiors a una altra. Si tot té el mateix valor, si tot és igual, què s’ha de fer? ―ens diu somrient Josep Pla. S’ha d’esperar que el monstre de milions de caps es desperti i faci una demostració de les seves forces singulars.

La falsedat de la tesi

―¿Qui podrà subscriure ―continua dient En Pla― aquesta visió fatalista de l’Hurtado? El sentit comú demostra que és falsa de dalt a baix. Suposat que la massa «truca» a la porta ―per usar el símil de l’Hurtado― i que després d’aquestes demostracions violentes els que són a dins es posen a actuar, és una suposició que no té cap base històrica ni real.

De fet, passa en la realitat tot el contrari del que postula l’Hurtado. La política, en efecte, aquesta activitat eterna, ¿què és sinó la força interpretadora dels sentiments i de les aspiracions de les multituds (que elles mateixes ignoren), la realització cap al concret i el real de la nebulosa de la massa indeterminada i crepuscular? ¿Com és possible que escapi a l’experiència de l’Hurtado la noció del «leader» en política, la funció dels partits polítics, és a dir, de les minories? ¿Com seria possible explicar, amb les idees del senyor Hurtado, el mecanisme intern de les èpoques decisives de la història ―la Revolució Anglesa, la Francesa, la Russa, posem per cas, el moviment constitucionalista del segle passat, les guerres, la diplomàcia, l’activitat creadora en general, dels Estats? És natural, però, que l’Hurtado pensi de la manera que pensa. L’Hurtado fou una de les grans personalitats del moviment esquerrà, moviment que fallà, precisament, per manca d’intuïció política dels seus directors. És un fet etern que els filòsofs vegin el món a través de la seva filosofia.

Aquesta manca d’intuïció, és molt natural que un escèptic fins al moll de l’os, un home que declara que no li pertoca cap responsabilitat d’un moviment que abandonà en plena lluita tracti d’explicar-la mitjançant una interpretació fantasista de la història. ¿Per què, doncs, es dissolgué a mans dels seus directors? ¿Per cansament de la massa o cansament dels seus «leaders»? ¿Per peresa de la massa o dels seus «leaders»? ¿Per incapacitat de la massa o dels seus «leaders»?

Em sembla que contestar això és cosa ben poc difícil. Aquesta massa que ―segons el criteri de l’Hurtado―, un jorn anà a trucar a la porta de l’esquerra, ¿quina confiança podia tenir amb la gent que la dirigia, quan un dels directors més caracteritzats, més equànims i serens, l’abandonava en plena lluita? L’abandonava ―avui es confessa―, sense importar poc el perdre la popularitat, tenint per la massa un gest de suprem menyspreu i venint a dir: «Jo sé que la Lliga no té raó, però, com que he de lluitar, que s’arreglin ells! Jo me’n vaig tranquil·lament a reposar les suaus delícies de la revolució al despatx i a gaudir de la cultura francesa, fada, salonada, pomposa i fina!

Si a aquest estat d’ànim, pur model d’escepticisme, s’afegeix l’esperit dels que creien que, per damunt de tot, sols hi havia uns enemics, que eren els homes de la Lliga, i a combatre aquests tot s’havia de subordinar, hom té l’explicació que fallés el que no «podia fallar», que fracassés l’esquerra. Llegit entre línies l’article del senyor Amadeu Hurtado, és, en aquest punt, eloqüentíssim de pura claredat.

Un exemple: La Solidaritat

No s’atura aquí Josep Pla. Seduït per la importància del tema, que sembla venir-li, com ell ens diu, com l’anell al dit per una llarga conversa, encara vol estendre la refutació de la tesi bàsica del senyor Hurtado ―al marge de les puerilitats de detall― amb exemples trets de la realitat.

―I és que els polítics ―va dient-nos― quan són realment polítics, sempre dirigeixen. Prenent l’exemple de la Solidaritat, que l’Hurtado demostra no haver encara comprès.

La Solidaritat fou un moviment important. Però en tant que moviment espontani durà a penes tres dies, els que seguiren al vint-i-cinc de novembre. Després el moviment es dissolgué en un pur fum, com es dissolen fatalment totes les nebuloses populars. És tan veritat això, que els homes que anaren a Barcelona per la Festa de l’Homenatge i es reuniren a casa del senyor Ignasi Girona, hi anaren per a prendre comiat. Fou llavors que Cambó digué davant l’astorament general:

―Senyors: la Solidaritat ara comença…

I, de fet, fou llavors que començà. ¿Qui manà en aquell moment; la massa o els polítics? És molt probable que si llavors hagués manat la massa ―i en dir això Pla hi posa el millor dels seus somriures― l’Hurtado no hauria estat mai diputat.

Què fan parats?

Resta sols un punt a escatir: el creiem prou important, però, per aprofitar ara l’avinentesa de parlar-ne amb Josep Pla. Una de les coses que violentament ens han impressionat ―i com a nosaltres creiem que a tothom qui hagi llegit el famós article de «Mirador», és aquella pregunta que gairebé qualificaríem de sarcàstica: Què fan parats?

Josep Pla ens surt al pas immediatament. Primer que nosaltres, ell ha percebut tota la tràgica inoportunitat de la pregunta, i és així que ens diu:

―Tot són conseqüències de la tesi de l’Hurtado, de la qual hem vingut ocupant-nos en aquesta conversa. Don Amadeu surt encara amb el tòpic popularíssim en els ambients primaris, que els revolucionaris han de dormir i estar-se a casa, i que són els homes de temperament moderat els que han d’embrancar-se en tota mena d’aventures, reals o imaginàries. Què fan, parats ―diu l’Hurtado dirigint-se als moderats. Voleu, en aquesta pregunta, una demostració més clara de la persistència de l’estat d’esperit esquerrà català?

Estranyar-se de la moderació d’un moderat, d’un moderat professional, és tan ridícul com fer una cara de sorpresa davant la trompa de l’elefant del Parc. L’Hurtado hauria d’haver demanat: «Vosaltres, revolucionaris, revolucionaris professionals, què feu parats?» I llavors la pregunta seria literalment tràgica.

Tot dient això, que ens sembla que no pot ésser més expressiu, Josep Pla s’ha aixecat del seu seient. L’hem seguit. Ens hem endinsat carrer avall i no hem trigat a trobar-nos en ple camp.

Palafrugell, 28-6-29.

Aquesta segona part fou publicada, a La Veu de Catalunya, el 29 de juny de 1929.