Un festival de pensament

Divendres passat a l’Ateneu Barcelonès la Conferència de Mestre Serra Húnter: Ell mateix romania sorprès i confós una mica, de trobar-se al davant aquella diversa i fervorosa gentada. Nosaltres, però, ja ens l’esperàvem, i tot i la gran joia, no sentíem cap sorpresa. I doncs? Hauríem treballat anys i anys endebades per a crear una atmosfera on poguessin produir-se aquestes coses superiors?

No: d’ara endavant el filòsof, l’home de ciència, ja no es podran recloure al laboratori i a la càtedra, si volen plenament complir llur missió ciutadana: almenys per als millors, llur motiu d’actuació deixarà d’ésser una «assignatura» per a esdevenir un instrument de guia i educació de l’esperit públic; els caldrà indispensablement anar a la multitud per a satisfer-li aquest afany de cultura que entre tots havem pogut empeltar-li.

No sense dificultats; no i tot, sense martiri. Ara imagineu la situació de l’ambient cultural fa quinze, vint anys, quan una secular solució de continuïtat havia reduït al localisme literari, al xaronisme pintoresc, les aspiracions de la majoria. D’una banda, el vallfogonisme dels vells; d’altra, en els madurs, totes les vaguetats i espontaneïtats i corrupcions del final de segle. Pompeu Gener i el seu migrat positivisme era l’apòstol dels altres, dels més «avançats».

I heu’s ací que, ara l’un, ara l’altre, comencen de venir uns joves, nois alguns, qui es posen a parlar d’unes coses, qui als uns semblaven de la pitjor extravagància; a d’altres, d’un ridícul anacronisme. Estudi del grec i del llatí, humanitats, classicisme, filosofia, metafísica. I ara? d’on sortien aquells reressagats? I començava la lluita. Els escrits més diàfans eren titllats d’obscurs; la noble assimilació dels termes filosòfics i científics, una corrupció insostenible del llenguatge; els pensaments més precisos, els més concrets problemes, cabòries d’una vaguetat incomportable. Si evocàvem simbòlicament alguna bella figura de divinitat antiga, se’ns acusava de ressuscitar «los dioses del Olimpo» que algun bon senyor no podia veure fora de les sarsueles del seu temps; els més nous, els modernistes no n’havien sentit a parlar mai. Els qui llegien Pompeu Gener, com befaven el retrogradisme al temps de la morta Metafísica, en plena fase Positivista! Era anguniós no poder-se fer entendre, sovint, ni d’homes qui tenien, amb tot i llur social representació, o un nom literari, una ànima de primitiu.

I sovint la befa, l’insult, l’agressió grossera; a la càtedra, a la redacció, a tot arreu, el buit, l’entrebanc. Hi havia qui, per haver escrit un article a favor del grec i del llatí, o de la Filosofia, no hauria vacil·lat, si hagués pogut, d’arrencar-vos de la mà el tros de pa que us portàveu a la boca.

I bé: la deessa que invocàvem contra els primaris, Atena Protectora del Saber, ha triomfat. No amb orgull, però sí amb la dignitat de l’artesà qui, un moment, deixa l’eina per a contemplar l’obra que ha contribuït a fer, en sentim una gran i asserenadora joia. Reclamàvem els homes de ver mestratge; ací en tenim un, i dels millors: Serra Húnter. Volíem un múltiple, divers, nombrós interès per a les més altes coses de la cultura; ací tenim la multitud fervorosa qui es reunia a l’Ateneu.

I un home de càtedra, un treballador reclòs, abnegat i modest obtenia un èxit de multitud que li podien envejar molts de poetes i artistes.

Tant com l’estimàvem i mai no havíem sentit envers ell una semblant efusió, en veure’l, una mica encongit, dir amb paraula segura, però finament emocionada, tan altes i pures coses. La densitat del pensament, la formidable informació, la vastitud de perspectives ideològiques, sorprenien àdhuc als qui tant crèiem en ell.

Guanya Atena, guanya la Filosofia, la noble Metafísica torna. Res no podríem fer ja en la cultura, sinó comptem amb la base del Pensament ben disciplinat i sistemàtic; ni en poesia, ni en literatura, ni en art, ni en periodisme, ni en res. Punt i ratlla a la invasió dels primaris, puix que tenim homes com el professor Serra Húnter.

«Oh, festivals del pensament!», s’exclamava l’incomprès Costa i Llobera, d’«Horacianes». Molts festivals del pensament seran ara possibles, perquè l’interès per la Filosofia ha guanyat el millor d’una societat. Regraciem el gran Pere Coromines qui ha donat lloc i avinentesa a la festa magnífica.

I vós, Jaume Serra Húnter, gran home, mestre, company, amic ple de bondat i delicadeses, permeteu que jo us doni una forta, ben forta abraçada.