Error a la base de dades del WordPress: [INSERT command denied to user 'VL009US00001'@'81.25.112.31' for table `papersvells-mysql`.`pv_options`]
INSERT INTO `pv_options` (`option_name`, `option_value`, `autoload`) VALUES ('_transient_doing_cron', '1709538483.4331510066986083984375', 'yes') ON DUPLICATE KEY UPDATE `option_name` = VALUES(`option_name`), `option_value` = VALUES(`option_value`), `autoload` = VALUES(`autoload`)

Josep Carner - Traspuament de la llum | Papers Vells

Traspuament de la llum

Traspuament de la llum

Josep Carner

Publicat a La Veu de Catalunya el 4 de juliol de 1923.

Un matí de març jo anava en tren per la Riviera. Era molt de matí. Clarejava difícilment. El cel era obert. La florida dels fruiterars semblava de paper. Hauríeu dit que la mar era oliosa. La broma s’estava, tota encantada, damunt les muntanyoles. Per les petites ciutats, hom veia passar cares opaques, espatlles deprimides. Pobra gent! Era un d’aquells matins que, abans de rentar-vos, us atureu una estona, amb un aire pensívol, a mirar la ribella. I no és que penseu en res. Però us manca una empenta. A tota la terra li mancava una empenta. L’emmascara de fum que feia un vapor a l’horitzó, durava, durava. La columneta de fum dels petits masos, perduts entre les oliveres, no es desfeia gens. De tard en tard piulava algun ocell; piulava una mica i després s’aturava en un branquilló, poc convençut. Alguna dona, feta un garbuix, mirava a la finestra. La miràveu, i no us corresponia ni prenia un fals aire dissimulat; badallava.

Ni una esperança que s’atenués la grisor feixuga del cel. El món, atediat o caduc, li enviava misteriosos afluents. Envers ella anaven el fum escanyolit dels masets i l’enorme encenall del fum dels vapors. Les bromes li feien de fonaments massissos damunt la roca. Grisos devien ésser, encara que subtilment, el baf estantís de les coses i l’alè dels homes que s’havien llevat d’esma, com la mar era d’un gris apegalós, i, en terra, els caminets cendrejaven.

 

Vaig deixar el corredor del vagó. Volia seure. Estava tot sol en el meu compartiment. Vaig resoldre d’abandonar-me, una mica estòlid, com si em trobés en un llit de sanatori. Els meus ulls s’aclucaven. Jo pensava: ―Hom veu que totes les coses han enviat llurs encisos a adobar o a repintar―. I se m’acudien memòries de dies semblants o de situacions morals semblants. Dies que certs versos immortals ens semblaven buits. Dies del nostre prometatge que dèiem: ―Com Mare de Déu ens hem arribat a prometre?― Dies que seguíem el mecanisme de la nostra vida amb aquella tristesa desemparada i tàcita que us produeix de vegades el menú invariable d’una casa de dispeses.
Alguna cosa, però, va ungir-me les parpelles amb una mena de renovellament.

Vaig obrir els ulls; la llum insinuava una carícia groga. Vaig saltar de nou al corredor.

Quina trasmudança! A l’Orient, a una certa altura, l’escalonament de núvols obtusos, immòbilment arrufats, s’havia convertit en una mena de cova màgica. El seu brancal, el seu llindar, el seu sostre, eren de glaços lluents i degotants. Però les gotes no eren sinó de llum. Aquells glaços anaven prenent, cada vegada amb més intensitat, el color de la flor de la ginesta. I quan més es dauraven, més regaladissos eren. Hom comprenia que dins aquella cova de glaç, s’hi calava foc. Era la fantasmagoria brillant d’algun Ariel benefactor. I passat el primer enlluernament, vaig mirar al meu volt. Era daurat el fum dels masos, era daurat l’enorme encenall del vaixell, a l’horitzó; els caminets eren plens de tiges i de pedres que lluïen, la broma de les muntanyoles s’acoloria, la mar era un pa d’or, les cares de la gent semblaven dolces, i secretament exaltades. La terra, els aires, la mar enviaven a la cova magnífica llurs afluents de llum. Sobtadament, les fulles es movien, els carrers de la ciutat eren alegres, les oliveres somreien, els rams gairebé negres de la palmera tornaven a tenir un posat d’ales.

Després, la cortina dels núvols va tornar-se a cloure. El sol, aquell dia no havia volgut sinó traspuar magníficament. Però aquell traspuar havia estat fins i tot més excitant que no una presència declarada. Sabíem que no era mort; no era més que retirat en el seu laboratori, a preparar els miracles nous de la primavera. Acabava de perfilar els desigs i les esperances. Dava l’últim toc als dolços llanguiments per a les noies i a les inspiracions per als poetes. Acabava d’ensinistrar les orenetes i de calcular quants de milions de roses faria florir en un sol dia.

 

Hom havia fet un paper ridícul. L’ensopiment ens el fa fer sempre, un paper ridícul. Quan el sentim, ens sembla que anem d’acord amb la naturalesa, o l’ambient, o el fat històric. Fet i fet, l’ensopiment només està en nosaltres. L’aparent opacitat de la vida no és sinó un truc per dar més valor a la sorpresa imminent. Però el truc ens enganya. I per això és clàssic que la felicitat ens trobi sempre fent cara de babaus.