Per a la Sagrada Família

Una ciutat no és més que cases al voltant d’un temple, cases al peu d’un temple. Les altres cases que no són temple no tenen més que una importància de séquit. Ja ho veieu si hem de posar-hi tot el nostre esforç en aquesta Catedral que serà l’ànima portentosa de la nostra Ciutat Nova.

Tingueu entès que vivim en temps d’esplèndida creixença, de principi de sublim història. Ara’ns deixondim a la llum del dia —a l’hermosa llum d’un gran dia llatí— i comensem a respirar l’epopeia.

Per això cal posar-nos tots a l’obra de la Sagrada Família amb els esperits desvinguts espaiosos, pròdigs, reials.

Ressucitem aquesta perduda virtut nostra de la generositat jovenívola i impetuosa.

Hem d’ésser generosos en el temps. No hem de tenir impaciències; cal donar amb magnanimitat anys i més anys, en bé de l’esplendor de la nostra Obra. La Nostra Catedral ha de formar-se amb lentitud i amplitud, perquè les grandiositats artístiques són en això semblants a les de la pausada i fecunda naturalesa. Ara que comensa’l nostre floreixement, ¿com voldríem veure la Sagrada Família tristament llesta, acabada, deixada estar per a tota acció? Ella ha de desenrotllar-se i expandir-se més i més, infinitament. L’hermosa ambició del nostre poble veu en aquestes meravelles de fe i d’art de la Sagrada Família, que són el pasme del món, un principi; només pobres magins esfareits poden desitjar, sentint rodaments de cap, que la Sagrada Família quedi ben acabada. Hi ha molta gent per a qui és un torment lo extraordinari.

Hem de ser generosos en l’or. Tots hem de donar-li almoina, perquè així adquirim la Sagrada Família, l’adquirim, en la significança més noble i més pura del mot! La Sagrada Família serà nostra; la tindrem per a’ls nostres amors, per a’ls nostres dolors, per a la nostra pietat, per a la nostra mort i la nostra resurrecció. La nostra almoina serà títol i segell del nostre domini; ella ens donarà dret, no sols als murs lluminosos, al claustre rioler, a la cripta profonda, més també als prodigis encara invisibles, als somnis encara no realisats, a la gran llum incerta que descobreixen els vidents en tot lo que encara està per fer de la Sagrada Família.

I hem d’ésser generosos en l’amor. Hem de pensar cada dia en la Sagrada Família; passejar sovint pels seus volts, pregar en la seva cripta, purificar els nostres ulls amb l’esveltesa del seu tramontar, llegir els símbols de la serva mística, glorificar-nos amb la seva glòria. Hem de triar-la com guia i senyera d’espiritualitat a les nostres altes especulacions; hem de fer-li presidir els nostres sentiments familiars, els nostres amors i les nostres consuetuds. Hem de sentir-la dotada d’unes fondes entranyes de pietat, i un ample i sereníssim magisteri. Perquè la Sagrada Família és Déu que vol viure amb la nostra prosperitat, és Déu que’ns beneeix amb una presència més complascuda que mai.

I la Sagrada Família serà tan alta que’s veurà de per tot arreu, des de tots els nostres estaments, des de totes les nostres complexions, des de totes les nostres terres. I de qualsevulga banda on siguem, caminarem vers ella.