29 gen. Temps antics: Dalí
Temps antics: Dalí
Publicat a La Publicitat el 5 d’octubre de 1934.
Aquests tres dies —avui és el darrer— Dalí, el pintor de Port Lligat, exposa a can Dalmau. (Sala d’Exposicions de la Llibreria Catalònia). A En Dalmau li cal agrair aquesta persistència a oferir els resultats de les més dures recerques plàstiques i literàries a un dels públics més durs d’Europa. Més d’una vegada m’ha semblat encertat d’atribuir la presència entre nosaltres d’algunes de les individualitats més arriscades dintre la pintura, precisament a la resistència que el país oposa a tota manifestació d’originalitat i àdhuc a la recerca desinteressada. Les individualitats extremen, per dir-ho així, llur independència a causa de la posició més insensible que hostil del major nombre. Al Museu de Catalunya ens acontentarem amb els Picasso dels primers temps. No hi ha cap Miró i Dalí serà una mòmia mil·lenària, fossilitzada a una punta de cala al Cap de Creus quan algun personatge, caigut per atzar de Mart, atinarà a considerar-lo un valor autòcton.
No és fàcil l’evitar d’escriure “fòssil” en referir-se a Dalí. Tota la seva pintura, àdhuc la més recent, en té l’alta qualitat, la “inspiració”. Tampoc no és fàcil de pensar en la pintura de Dalí sense recordar els temps vells de la filosofia: entre els físics i els metafísics d’Itàlia, entre escèptics i probabilistes, entre el panteisme idealista i el panteisme racionalista trobareu en estat d’exacerbació el sofista al·lucinat que evoca, si sabeu plasticitzar la seva doctrina, Dalí. És sabut que, com el Chirico de la pintura metafísica, Dalí es considera un deixeble d’Heràclit en allò que les conclusions d’aquest filòsof tenen de tenebrosament malenconiós i de tristesa fluent. Permeteu el joc de mots: la metafísica antiidealista és ben representada per la plàstica daliniana (la metafísica antiespiritualista, m’arriscaria a escriure si no fos…). No es proposa per ventura una metafísica de la realitat?
També és difícil evitar de recórrer, davant la pintura de Dalí, a un tractat de geologia. Ja sé que no és la primera vegada que faig aquesta observació: la plàstica de Dalí és tota suggerida per les condicions geològiques de Catalunya. Creuríem que els agents dinàmics interns i externs que han influït en l’evolució dels períodes geològics actuen “espiritualment” damunt Dalí. Els seus paisatges, les seves marines, els monstres que hi transiten són l’espectre diamantí d’uns paisatges, d’unes marines, d’uns monstres “ja vistos” per nosaltres mateixos, mil d’anys enrere.
D’ací que, a la seva manera, Dalí sigui un antimodern. L’atmosfera supersticiosa de les seves pintures està carregada de pòsits mil·lenaris. En aquesta eternitat feta plàstica no hi ha, però, ni Idea, ni Voluntat, ni Necessitat, ni, encara que el mateix pintor ho cregui, Inconscient. En divergència amb els heraclitians, nega l’existència relativa per a afirmar que les coses “han estat” (no “eren”, ni “són”, ni “seran”).
Els fantasmes que empenyen Dalí, els “dimonis” que el mestregen són, i ell no se n’adona, pascalians.
Els fantasmes que hom suposa creats per l’al·lucinació, les aparicions automàtiques d’objectes i de monstres no són encarnats per la demència com els positivistes sostenen en parlar d’alguns filòsofs, ans estimulats per la posició inflexible i serena del Filòsof, del Pintor i del Poeta davant la Inútil Realitat i la seva Eterna Presència.