La evolució del Sr. Lerroux

Després de l’últim discurs pronunciat pel senyor Lerroux, s’es feta evidentíssima la seva evolució, potser, en el fons, inconscient y involuntaria. El senyor Lerroux, potser sense adonàrsen, ha passat del seu període de revolta, de crítica duríssima y implacable, a un període contemporisador, oportunista y condescendent. La seva força purament instintiva, s’ha anat llimant al posarse en contacte ab la realitat y a travers dels seus llarchs y extensos viatges. Y ha vingut a compendre, al fi, que es més difícil conservar que destruir, obrar que permanèixer en una comodíssima actitut de revolta expectant y passiva.

D’aquí prové la crisis actual del seu partit. El senyor Lerroux ha fet una fonda evolució, en la qual no’l podrà pas seguir una bona part de les seves multituts, que resten endarrerides.

En la seva primera època, el senyor Lerroux no tenia rès per perdre y ho tenia tot per guanyar. El mon, devant seu, apareixia com una immensa heretat, closa y impenetrable. Y ell va llensarse a la conquesta del mon. Y no sentintse ab forces per ferho legalment, per la porta oberta a totes les gents de bona voluntat, va pensar destruir les muralles seculars y les torres sagrades. Per ell, tot lo que fou constituit abans de la seva vinguda al mon, era cosa forastera y externa. Com al fill pròdich, d’ànima naturalment revolta, no li deyen rès les velles normes ni les sagrades tradicions de la casa dels pares. Ell era aleshores un malhumorat, un extern de la casa pairal. No tenia cap lligam ni cap amor a lo constituit y tramès per les velles centuries. Odiava l’ordre, l’equilibri, la serenitat y totes les demés virtuts humanes. Era ignorant del per què de lo establert y no tenia altra norma que la propia voluntat guiada pel natural instant.

Per això va llençarse a l’aventura. Un jorn, com per miracle, va trobarse ab que hi havia moltes gents al mon propenses a odiar. Llavors, va semblarli que feya un gran descobriment. Va descobrir, llavors, que aquells eren els «bons» y els altres els «dolents». Y aixís, va dividir el mon en dúes grans classes: «els bons» y «els dolents». Els primers eren tots els que «criticaven» totes les coses; els segons, eren els qui «feyen» totes les coses. Llavors, el senyor Lerroux, va posarse a atiar als primers contra’ls segons. Y la seva actitut va ser estrident fins a la follía, implacable, enèrgica. D’aquest període nasquéren aquelles prèdiques contra l’exèrcit, contra’l capital, contra l’ordre, contra’l sentit natural de la virtut, contra la religió, contra l’humilitat, contra tota afirmació social. Els seus punts de vista eren sechs, definitius; afirmava o negava rotundament, sense atenuacions ni dubtes. Y aquest esperit inflamat, revoltós y simplista, va entrar profondament en les ànimes primitives dels seus seguidors, ànimes les mes inflamades, revoltes y simplistes del mon.

Aixís, va arribar un jorn en que’l senyor Lerroux va trovarse dirigint una força política extensa y considerable. Y llavors va sorgir un problema definitiu pel senyor Lerroux. Aquest problema, va produirse fatalment, el jorn en que’l senyor Lerroux va demanarse: ¿Què’n faig ara, d’aquesta immensa força que’m segueix? Tota la seva orientació purament negativa, crítica, revoltosa y estrident, va trobarse, en un moment, buida y sense sentit. Y darrera la buidor aparagueren dúes úniques possibilitats de continuació: o bé’l senyor Lerroux devía seguir indefinidament la seva política, o bé devía orientar de nou la seva força, capgirarla de soca, a arrel, pera que entrès a colaborar en la obra social. Lo primer era molt perillòs: les posicions violentes y negatives necessiten una força passional extraordinaria, que no pot durar pas molt temps. Y a la curta o a la llarga, moren per propia corrupció y consumides en la propia flama.

Devant d’aquest dilema, el senyor Lerroux de la «primera època» —lleugerament envellit y apagat— ha volgut transformarse. La seva coneixensa més clara del món, mes vasta; els seus viatges; el seu sincer desitg d’enderrocar el regisme actual, varen fer de contrapès. Y, en aquest punt, ha comensat, inconscientment potser, la seva «segona època», lo que, potser, algún jorn, serà anomenada la «posta del imperi lerrouxista».

El senyor Lerroux vol sortir de la seva posició negativa; vol obrar, vol organisar, y, sense adonarsen, torna, poch a poch, a la casa dels pares. Segurament que avuy ja comença a explicarse’l per què de moltes coses que no comprenía. Els procediments condemnats ja li semblen més útils y segurs. L’ordre, la condescendencia, el silenci, l’esperit de sacrifici y el ferse càrrech de les miseries humanes, son aconsellats fervorosament pels seus llavis suavisadors. Qui ho haguès dit que’l senyor Lerroux arribaría a excusar les disbauxes dels seus agents municipals, dient «que’ls homes son imperfectes y que’ls homes radicals no deuen pas ser millors que’ls altres!». Qui ho haguès dit que’l senyor Lerroux, qui abans s’hauría inflamat en frases tronadores y corruscants, devant la implantació de la República a Portugal, ara recomana «silenci, silenci, sobretot silenci!». Qui ho haguès dit que’l senyor Lerroux arribaría a adular abundosament al exèrcit! Qui ho haguès dit que arribaría a parlar de la «bona voluntat, innegable, del senyor Canalejas!». Qui ho haguès dit que arribaría a pronunciar un discurs com el darrer, en el qual tot son equilibris contemporisadors, manyagueríes y dolces amonestacions!

Y es que, evidentment, potser sense adonarsen, el senyor Lerroux ha cambiat. Ha comensat per entrar per la porta que abans odiava. Aquell home que vivía del favor dels correligionaris y del seu treball periodístich, avuy es interessat en fortes empreses comercials, que li proporcionen un bon guany. Y no es pas que nosaltres li volguem retreure, aquesta participació en els afers de l’alta burgesía. No: nosaltres només fem notar el retorn evident del senyor Lerroux, implicat en aquesta desviació de la seva òrbita primera. El senyor Lerroux ha cambiat. En el seu darrer discurs va renunciar a la estridencia, davant les estridentes manifestacions del seu partit, que l’atiava contra la majoría radical del Ajuntament. El senyor Lerroux vol justicia, revolució, república, y totes les altres coses que també abans volía. Però, ara, les vol més poch a poch, més «legalment», més suaument, més calladament, sense destruir ni fer malbé, sinó conservant, modificant, suavisant, segons el vell estil que, abans, ell condemnava.

De tant predicar y brassejar ab furia, al senyor Lerroux se li ha enrampat el braç. Y ara voldría amanyagar ab ell, pera retenirlos, als que queden excomunicats per les seves fulminacions implacables de la «primera època».