Henri Bergson o la decadència d’Atenes

El viatger diria, si no fos massa dir, que aquesta Hora d’avui fa reviure a París la decadència d’Atenes, quan ―desfeta la pompa de l’imperi alexandrí― Demetrius Poliorcetes esdevingué tirà i l’ensenyança filosòfica de les Escoles va tornar-se ―segons paraules d’Atenàgores― una mena de joc accessible a les mateixes cortesanes. Segons aquest paral·lel, el tirà de la França actual seria l’esperit que encarnà, fa pocs dies, Mme. Caillaux, i l’èmul de Teofrast vindria a ser aquest M. Bergson, que parla tots els divendres «De la mèthode philosophique», al Col·legi de França.

Una cambra rectangular, no pas molt gran. El sostre és baix, la llum somorta, les parets vellutades. Dues testes de guix, vulgaríssimes, blanquegen al fons. Aquesta és l’aula número VIII, on professa tots els divendres M. Henri Bergson.

Bon punt s’obren les portes, vora migdia, l’aula s’inunda ―no pas d’aquella fresca i àvida joventut, amiga dels exercicis dialèctics, que, a punta de dia, s’aplegava a l’atri atenenc on professà Protàgores. L’aula número VIII del Col·legi de França, els jorns que M. Bergson s’hi manifesta, s’omple només de dames, en el sentit més lliberal de la paraula. El viatger curiós, arribat de nou, té la inesperada sensació de caure en ple music-hall, justament quan pensava refugiar-se en el claustre reclòs on s’escolta la veu del metafísic de la França contemporània.

L’arribada de les dames, els divendres, té les proporcions excepcionals d’una plaga periòdica. Arriben les dames al Col·legi de França de per tots cantons. La rue St. Jacques, ne va plena; els taxi-auto i els òmnibus, sobre el boulevard, n’aporten quantitats enormes; els vaporets del Sena, i el metropolità les recullen pels barris llunyans, per Passy i Montsouris i per dalt de Montmartre. Fins de les viles calmes dels voltants ―de St. Cloud i Meudon― baixen corrues, arrupides sota’l ruixim gelat de la boira.

A dintre l’aula, criden, s’empenyen i’s disputen els llocs minuciosament. El jorn cendrós traspua per les altes finestres glaçades. Hi ha una fina remor de collarets que dringuen i vagues alenades de perfum. Les dames esperen, pacientment, més d’una hora i mitja.

A l’iniciar-se’l curs, la conferència de M. Bergson començava a un quart de cinc. Més, per dissort, el bon M. Leroy-Beaulieu tenia ocupada amb anterioritat la mateixa aula, tots els divendres, de tres a quatre. Durant aquesta hora, M. Leroy-Beaulieu procurava entretenir mitja dotzena de deixebles, mitjançant l’exposició d’algunes fórmules científiques evidentment arcaiques. I sembla que ningú hi tenia res a dir.

Emprò un jorn, a l’arribar a l’aula M. Leroy-Beaulieu, va tenir una dolça sorpresa. Bon Déu! L’aula era plena de dames, prodigiosament… Un instant, M. Leroy-Beaulieu va sentir l’anyorança dels seus deixebles i va provar de cercar-los amb l’esguard. Ni rastre! I com que M. Leroy-Beaulieu ignorava que aquell jorn s’inaugurés el curs de M. Bergson, esdevingué que li va vèncer el cor una dolça revolada de vanitat. M. Leroy-Beaulieu va voler ensajar davant la nova concurrència la seva provatura habitual, per medi, tan sols de quatre fórmules: a la primera, no va passar res; a l’acabar la segona, varen produir-se remors misterioses; al bell mig de la tercera, esclataren grans veus protestantes, i molt abans de començar la quarta fórmula, M. Leroy-Beaulieu se va veure materialment expulsat de sa aula per un terrible tabustol. D’aquell jorn ençà, M. Bergson professà, intempestivament a les dues de la tarda.

El mestre és sempre puntual. Hi ha enfront de l’aula, com un gran presbiteri, de parets que reprenen la forma absidial; una porta menuda s’amaga al fons, en la penombra. En primer terme, avançada com una proa de navili, hi ha la càtedra del mestre. A cada banda un tram de barana tanca absolutament el presbiteri, que devé inaccessible.

Poc abans de les dues se produeix a l’aula una sorda frisança. Les veus pugen i s’intensifiquen. Els oients que han quedat fora, fan un darrer esforç desesperat per a penetrar dins l’aula. Sonen crits darrere la porta tancada de l’absis. «Ara! Ara! Ja ve! Ja és aquí!» Al fons del presbiteri la porta s’obre lentament. El mestre apareix en la penombra. Ressona un aplaudiment frisós, inhàbil, femení. Esclata, de sobte, la llum elèctrica per l’aire. I el mestre, avançant sereníssim, ple de llum, somriu lleugerament.

L’aire és viciat per una boirina daurada i picanta. El mestre s’asseu, obre els braços suaument damunt la càtedra i esguarda tota la sala amb un llarg somriure. Deu semblar-li nou, cada volta; el seu bell espectacle. Un boscatge d’«aigrettes» i de plomalls tensíssims li fa guàrdia d’honor. Els rostres són bells i pàl·lids, amb ombres blavoses i finors de vernís. Les boques brillen entumides per la frescor del maquillatge. Les gorges palpiten totes nues i els collarets hi cremen com espornes. I centenars d’ulls femenins l’esguarden, amb una punta d’estupor infantil.

El somriure de M. Bergson, al Col·legi de França, té quelcom de la malícia rural. El mestre té la testa clara, fresca, blanca. Les celles aspres se li alcen vora els polsos. Els ulls d’acer-blau tenen la vivor d’una astúcia serena. Els llavis, fins, resten inflexibles sota l’ombra arranada del mostatxo. La barba és llisa, fina, rosada. Un coll blanquíssim, alt, perfectament tancat, li manté fixament l’elevació de la testa. Sots el coll clar, un gran plastró de seda negra. I entre el plastró i les ajustades solapes de la levita, les ratlles divergents d’un voraviu blanc.

M. Bergson, de sobre, sense perdre el somriure, alça la mà dreta a mig aire…

Qui gosarà dir que Henri Bergson és un pensador característic d’una raça llatina? Aquesta seva repugnància instintiva de la intel·ligència; aquesta desconfiança racional, que l’impulsa a defugir lo aparentment concret i estable; i aquesta seva recerca àvida de l’intermig, de l’oscil·lació, del matís i del canvi, ―no són pas, ben cert, qualitats llatines, ni tampoc franceses.

Henri Bergson té de francès la mesura que podia tenir-ne, per exemple, el poderós Pascal ―que no servia la Raó, sinó que se’n servia.

Més que la Filosofia de Bergson, podria considerar-se representativa de l’esperit llatí ―amb algunes influències profundament enemigues― la «Filosofia dello Spirito», de Benedetto Croce. Berson i Croce, tots dos llatins, més aviat que dos extrems oposats d’una sola tendència, són els representants de dues direccions contràries, que’l temps ajunta, per atzar.

La metafísica de Bergson duu a la memòria aquella testa famosa de Rodin ―«La pensée»― que sorgeix poc a poc, sensiblement, d’un gran macís de pedra informe. Per a Henri Bergson la intel·ligència ve a ser com el borrissol escumós que sura fugitivament damunt la vasta i omnipotenta onada de la vida. I el secret de l’afany minuciós del filòsof per a recollir en ses mans aquesta flor d’escuma, és, segons Bergson, el pler que troba’l seu instint obscur en constatar que’s fon pres i que és amarga.

En la visió de Benedetto Croce, la Intel·ligència és com la forma eterna i perdurable que emmotlla rigorosament la massa impersonal de la matèria. I si la metafísica de Bergson porta el recort d’aquella estàtua bàrbara, el sistema de Croce fa remembrar la Venus clàssica, que’s contempla en l’espill i hi troba una divina complacència.

Totes aquestes vetles, als music-halls de París, diu que s’hi canta un mal «couplet» que té aquesta tornada:

Qu’est-ce qu’elles font,

Qu’est-ce qu’elles font,

Ces belles dames chez M. Bergson?

Quan M. Bergson començà a parlar, amb la mà dreta alçada a mig aire, se fa un silenci ple d’estupor. L’exposició del mestre comença sempre d’una faisó desconcertant. Cap concessió amable, ni una salutació vulgar. La primera paraula és ja un mot abstracte, ple de reticències metafísiques, arrelat secretament a lo més íntim i profon de la trama mental peculiar del mestre. I és com si aquest continués, tot d’un cop en veu alta, una meditació que ja ha estat començada en termes que se suposen coneguts.

La veu de M. Bergson és feble, però clara i aguda.

«Viure ―comença dient― no és res més que acceptar tan sols dels objectes la impressió «útil», a fi de respondre per reaccions apropiades; les demés impressions, o bé són fosques o només ens arriben molt confusament.»

L’assistència sembla atenta perquè està encantada. M. Bergson dubta un instant. Després retorna:

«La individualitat de les coses i dels sers se’ns escapa sempre que no és pas materialment útil per a nosaltres l’apercebir-la.»

El Mestre abaixa l’esguard, com si cerqués qui és que l’entén, per fortuna. Després, somriu amb la seva fina astúcia rural. I afegeix, encarant-se vivament amb l’assistència ―obrint els ulls blavosos que reflecten aquest gran resplandor sensual de la cambra, com una aigua tranquil·la l’incendi d’una posta autumnal:

«En fi, per dir-ho tot d’una vegada, nosaltres no veiem pas les coses mateixes; i ens limitem gairebé sempre a llegir les etiquetes que les coses porten… Oui, c’est ça: les etiquetes enganxades damunt de les coses.» I torna a somriure dolça, llargament.

La conferència dura més enllà d’una hora. L’ensopiment irresistible de l’assistència és tan respectuós, que ningú gosa sospirar. Però quan M. Bergson termina, ressona a l’aula una ovació admirable, que és, alhora, una demostració de simpatia absurda i un deixondiment.

París, ―Març, I.