L’epistolari d’En Milà i Fontanals

L’aparició d’un epistolari és, a Catalunya, un esdeveniment certament excepcional. En aquest moment, per més que esforcem la nostra memòria, no recordem que hagi estat publicada la correspondència de cap de les grans figures de la nostra Renaixença. Bé és veritat que la nostra Renaixença data d’ahir, com aquell que diu, i que la literatura epistolar és alguna cosa molt delicada, que cal apartar, per la intimitat que pot encloure, de la indiscreta xafarderia dels contemporanis. Recordem l’inexorable reglament de la Biblioteca Nacional de París, que no permet comunicar els papers particulars fins passats cinquanta anys de la mort de llurs propietaris.

Amb tot no creiem que sigui solament aquesta relativa jovenesa del nostre renaixement la sola causa de l’escassedat d’epistolaris dins la nostra literatura. És possible que hi hagi hagut també una mancança d’interès envers un més íntim coneixement de l’ànima i de la vida dels nostres escriptors vuitcentistes; mancança d’interès que ha nascut, d’una banda, de les naturals accions i reaccions literàries, observables en totes les literatures; d’altra banda, del fet que, en termes generals, llegint les obres de molts escriptors catalans del segle passat, i àdhuc de bastants del nostre segle, no se sent aquella fretura de conèixer l’home que hi ha darrere d’elles, no neix aquell corrent espiritual que ens mena inevitablement de l’obra a la vida.

“Els escriptors catalans no tenen biografia” ―ha estat dit. “Els escriptors catalans no tenen temps de tenir biografia” ―ha respost algú enginyosament. No volem dir, amb les antecedents consideracions, ni l’una cosa ni l’altra. Volem dir que de molts escriptors catalans, àdhuc interessant-nos l’obra no ens arriba a interessar la vida. És per això, tal vegada, que la nostra actual bibliografia epistolar ens apareix tan mesquina.

Però la publicació d’epistolaris no serveix solament per a il·lustrar biografies d’homes eminents. Serveix també per a il·luminar aspectes de llur època i, de vegades, per a seguir-hi la formació de llurs obres. És per això, principalment, que cal saber grat a “La Revista” dels seus propòsits d’interessar-se en la replega i edició d’epistolaris, i és per això que cal saludar amb viva joia l’aparició del volum primer de l’“Epistolari d’En M. Milà i Fontanals”, correspondència recollida i anotada per En Lluís Nicolau d’Olwer, i publicada dins la Biblioteca filològica de l’Institut d’Estudis Catalans.

La major part de les lletres que, disposades per ordre cronològic, componen aquest epistolari, són a la Biblioteca Menéndez Pelayo, de Santander. El present primer volum comprèn des de l’any 1840 al 1874. Un advertiment, concís i explícit d’En Nicolau el precedeix. Notes brevíssimes, del mateix excel·lent erudit, l’il·lustren, identificant les persones i les obres que s’hi citen.

En obrir el llibre, per un escaient atzar, ens apareix En Milà a la seva nadiua de Vilafranca, escrivint al seu amic Rubió i Ors, i encapçalant la primera lletra de l’epistolari amb els mots famosos:

Pus parla català, Déu li do gloria.

Però tot seguit, en les lletres següents, el veiem allunyar-se de Catalunya, camí de Madrid, on va a fer les oposicions que havien d’elevar-lo a la càtedra de Literatura de la Universitat de Barcelona. Seguim pas per pas les vicissituds d’aquella lluita en les lletres adreçades al seu germà. Trobem a Madrid altes figures de la intel·lectualitat catalana com l’Aribau i En Bergnes de les Cases. Ens assabentem de la impressió produïda per la forta preparació d’En Milà en el tribunal i els opositors, entre els quals, ens diu ell mateix, es dibuixen dues escoles: la catalana, que és la seva, i la d’En Rubió, i a la qual s’arramba un opositor madrileny; i la sevillana, clàssica, pura i rutinària, a la qual s’acosta un pobre capellà de Salamanca.

Tornat a Catalunya, veiem com van fermant-se i apareixent les seves obres: el “Manual d’Estètica”, el “Romancerillo catalán”, “Los trovadores en España”, “La poesia heroico-popular castellana”, la “Cançó del Pros Bernat”, la “Complanta d’En Guillem”. Veiem col·laboradors humils i eficaços ajudar-lo en les seves tasques: En Giró i Torà donant-li notícies sobre les cançons del comte Arnau, dels Parrots, d’En Bach de Roda, d’En Pau Gibert, i trametent-li les de El Serraller, Petit de la Selva, Pau Xumaneya, La morta, i altres: el rossellonès Courtais enviant-li còpia de Lo pardal i de Muntanyes regalades; l’alguerès Josep Frank comunicant-li notícies sobre el català de Sardenya.

Veiem el nom del Pros Milà (com l’anomenava En Mateu Obrador) elevar-se majestuós, i alhora modest. Els profans el respecten, els deixebles el reverencien, els grans romanistes i folkloristes de França, d’Alemanya, d’Itàlia, cerquen la seva col·laboració en les publicacions que dirigeixen, li adrecen consultes, se senten honorats i enorgullits de la seva amistat. Des d’aquells anònims “aimadors de la llengua catalana” que li demanen que, “si no és molestar-lo”, publiqui una gramàtica on puguin aprendre-la com cal, fins a les grans figures de l’erudició europea, com Ferran Josep Wolf, Adolf Ebert, el baró de Tourtoulon, el comte de Puymaigre, Paul Meyer, Gaston Paris i molts altres, palesen tots, en llurs cartes, un respecte pregon, una afectuositat devota envers el gran català, i ens permeten de creure que potser cap altre dels nostres escriptors no ha assolit una tan vasta i ferma anomenada entre la intel·lectualitat europea com la que va arribar a assolir En Milà, sense altres armes que les nobilíssimes de la seva ciència austera i compacta i de la seva bonhomia paternal.