Josep Pla. Homes

L’humorisme de Josep Pla, insistim, no és ni pot ésser una actitud definida, un sistema d’aplicació automàtica; sinó la solució, al moment, sobre el cas concret, a una abundància contradictòria de sentiments dels dos ordres de la convenció i de l’instint, que se li posen alhora, cadascun amb la violència de qui va decidit a prendre el domini absolut. Ell deixa, talment, que s’ho facin, amb una aparent inhibició plena de tacte, tota liberal, curiosa de sorpreses; però, en el fons, conspira a favor del sentiment més primari, més feble i més lògic: delicada i rara suma que ell fínament descobreix allà on sigui i que fa vèncer, però sense destruir els altres sentiments. Per això la solució no és al capdavall tal solució, i la destrucció arriba igualment, però llavors és de tots i dels uns pels altres. D’on ve que Josep Pla pugui ésser qualificat, sense contradicció, de tímid i de cínic, de tendre i d’escèptic, d’egoista i de generós, de lògic i d’absurd; és tot això i encara molt més, i no alternativament, sinó en una simultaneïtat que renova a cada moment la seva fórmula. Que això són vanes paraules per a fugir d’estudi? Pensi’s en Sterne: aquest és el gran precedent, si no el mestre directe, del millor Josep Pla.

Un temperament fet així ha d’odiar, per força, tot allò que impliqui exactitud: per tant, en primer lloc la ciència, i en la literatura el realisme (llegeixi’s fotografisme). Aspiro, ve a dir en el seu auto-retrat, a “veure el món com un espectacle incert i llunyà, estrany a la preocupació de l’exactitud”. (C. V. p. 257). Per corol·lari, doncs, ha d’ésser també clos a tot dogmatisme i a tota violència. (Bé que en això no se senti prou llatí, però que no digui, a més, prou mediterrani, perquè el mot comprometria una honrosa afinitat seva amb els grecs). Ha d’ésser, en fi, “amic de la mitja tinta”. No és que vagi a la caça d’aquesta mitja tinta, ans, millor encara, la crea: Josep Pla és el gran artista dels tons estridents i bruscos, sabuts fondre en una atmosfera uatada, opaca, suau, de flotacions calmoses i cenyides.

Els seus homes hi són embolcats gradualment, insidiosament, fatalment, com si s’espesseís entorn d’ells un aire fet dels inefables residus de tot allò que no s’és resolt: dels mots que, quan toquen l’estricta precisió on són duts, obren sobtadament tota una altra perspectiva de suggestions-secret estilístic de Josep Pla que l’aparella amb els grans lírics; de les correspondències entre els paisatges i els afectes; de les emanacions, sobretot, de llur pròpia vida oculta. Hi ha en els seus homes —pensem en els més característics: Gervasi, Carrau, Ramon de Montjuïc, Roby— una aspiració precisa, però projectada al lluny de la pròpia imaginació, com un miratge que brilla sobre un fons mat i monòton. Una espècie de “hobby-horse”, de “tatanet”, però en el qual no van muntats, des de dalt explicant-s’ho ingènuament tot, ells mateixos i el món; ans fan una mena d’unitat a la vida i a l’esforç llur, del desig de poder-hi muntar un dia com uns reis. L’aspiració infinita, repetidament fallida i represa, els isola: part de fora, el món continua amb el seu ordre, les seves jerarquies de valors, les seves convencions i les seves incomprensions: ells, acaben oblidant-ho, sibarites de la derieta. “Quan ens trobem sota la impressió d’un d’aquests miratges, trobem que la realitat màgica té una significació més profunda, més lògica i més correcta que la realitat indiferent i mecànica. La realitat màgica és més vital, més agradable perquè empetiteix l’home i li fa veure el món d’una manera més pessimista”. (C. V. p. 126).

Aquesta darrera frase llença, creiem, molta llum per a explicar els homes de Josep Pla. D’ell podria dir-se, com de Sterne segons Coleridge, que l’efecte dels seus retrats, de les seves obres, depèn de la presència sentida d’ell mateix, del sentit de la seva pròpia estranyesa. “Hi ha un home sol… i mil boques que canten, ploren, badallen, riuen, neixen i moren”, assegura el transparent home jove que escriu al Dr. X (LI. M. p. 74). No hi ha escapada: aquest home únic és cadascú, els mil possibles de cadascú, esdevinguts objectius en tant que realitzats en la pròpia imaginació o en tant que encarnats en altres homes de destins independents respecte a nosaltres. Aquests altres possibles són, en rigor, els únics que estimem i que no entenem; això, encara que ens hi barallem: en el fons, una simpatia instintiva ens duu sempre a assentir-hi. Josep Pla, quan no és el protagonista de les seves històries, n’és sovint el primer espectador; però també el primer que s’hi arronsa d’espatlles, que se’n va, perplex, amb el cor amanyagat, pessimista, però també amb el singular plaer d’haver viscut, en l’espectacle, una vida més, d’haver-la destruïda i d’haver-la contada. (Exemplar del que diem és la història de Ramon de Montjuïc, a la qual tornarem més avall). Potser trobaríem la raó de la nostra temença que Josep Pla no escriurà mai una novel·la pròpiament dita, en la seva pressa a resumir i esgotar en espectacle i a destruir en humorisme, tota una vida, tot un possible altre ell mateix: en la seva manca de paciència, en suma, a seguir l’evolució —tan lenta!— dels cors.

Tot plegat, aquella atmosfera a què al·ludíem, aquesta presència d’ell mateix, percebent, triant i ordenant, alhora que arbitrant i assaborint, dóna als seus millors relats un aire singular de fantasia, tènue i seca, cert, però fascinadorament viva i humana; una fantasia del quotidià, de l’anònim, que no té preu en la nostra literatura: la qual la necessitava, certament, després de les seves belles realitzacions en el pla heroic o líric (on també més aviat situaríem el cas Ruyra), per bé que no podia resignar-se a prendre per fantasia que s’ho valgui les històries dites extraordinàries sense ombra de lògica de l’extraordinari (oh diví Edgar Poe!), o enxollades en la més ordinària xaroneria.

Josep Pla, inclús, recorre als procediments literaris més simples. En el primer quart del segle xx, quan s’ha assolit una habilitat imponderable a presentar un individu per tocs successius de suggestió al llarg de la mateixa acció en marxa, ens en traça, sistemàticament, una prèvia semblança, fisiognòmica i sovint àdhuc moral. Sterne ja ho feia; i, com ell, el nostre Josep Pla descriu amb tot detall i ordre, i per referències facecioses. Res d’abstracte, doncs: des del començament es proposa fugir del tipus; ara, que de vegades la drol·leria se l’enduu i acaba anul·lant el seu individu en caricatura: així el sergent Castellà (C. V. p. 66) o Claudina (Ll. M. p. 87). Llavors, tot d’una comença a girar la il·lusió. Per impedir que els seus homes deixin de tocar de peus a terra i flotin massa a la ventura de la fantasia, Josep Pla, també sistemàticament, els emmarca en un paisatge, que descriu en minuciosa delícia, i al qual afegeix, en els moments de més intensa individuació d’aquells, unes figuretes impersonals, decoratives, com a representants de tot l’altre fons humà: unes dones que renten (C. V. p. 52), uns pagesos que tornen amb el feix (C. V. p. 54), una gernació virolada de gent humil que fa festa (C. V. p. 81), uns vailets sense caritat (C. V. p. 130). Hem dit que els emmarca, pel procediment; però l’efecte és que els faisona en terròs de camp o en pedra vivent de ciutat: el paisatge que inaugura la narració, que la localitza, continua present per una mena d’absorció tàcita, dolosa, que va fent el seu fet mentre l’individu s’esforça a conquerir el seu miratge o a aconsolar-se d’haver-lo perdut. Il·lusions infinites d’homes obscurs: la relativitat humorística és així, des d’antuvi, posada. Cadascuna d’elles, que per a un altre no fóra res, és per a ells tota la raó de viure, el fonament de llur dignitat, llur títol a ocupar un tros de la terra amb els altres homes, sobretot llur dret a ésser generosos, a donar alguna cosa sense rebre paga ponderable. Quan ho ha perdut tot, Pardal, avergonyit, renyeix, talment, amb el seu paisatge, es ven el tros de cementiri que li pertoca i se’n va: no l’entenen, però ell, “infantívolament” té consciència d’haver conquerit la “superioritat” en la renúncia. (C. V. p. 33). Gervasi escampa la seva ànima tres vegades al dia en un toc de corn; la gent acaba per regir segons ell la seva feina; però no és això: Gervasi no és feliç, no és superior, fins que un bergantí respon des del mar al seu toc, saludant amb la bandera. “Aquell dia, la gent de terra endins va creure que Gervasi anunciava la fi del món”. (C. V. p. 26). Naturalment: per a Gervasi el món ja podia finir, després que ell hi havia posat una mica de pompa i de bellesa.

Hem arribat al punt decisiu de l’humorisme de Josep Pla, a una manera seva característica de cloure el cercle de relativitat; diríem, gairebé, a la seva teleologia. Prenguem per exemple la història de Ramon de Montjuïc: en la nostra opinió, no solament l’obra mestra, fins ara, de Josep Pla, sinó un dels joiells aportats per Catalunya a la literatura del món. Ramon, “una pelleringa humana”, té, però, una gran vanitat: ésser mig artista. “En el fons era el que en diuen els bons escriptors, un incomprès. Allò, per exemple, de tenir una ocupació, la del ball, el dia que tothom fa festa, trobava que era la demostració de la seva superioritat”. Una nit, mor “planxat com uns pantalons” dintre la manxa dels seus cavallets, que, sense saber com, s’han posat a rodar, mentre sonen “totes les trompetes destrempades de les nimfes i ballarines”. Tota la vida, tanta dolça dèria, tanta benigna presumpció, no han estat, doncs, sinó per a fer un moment d’espectacle en el món! Vénen irresistiblement a la memòria aquelles paraules d’Homer: “Els déus ho han fet, i han filat la ruïna d’aquests homes perquè hi hagués un cant també per a la gent futura”. Però els herois d’Homer es realitzaven tots ells en llurs gestes grandioses, i els homes de Josep Pla són uns infeliços obscurs, empenatxats només d’il·lusió. Fa calfred; però va més enllà, i després de la vida destrueix la mort de Ramon: la pompa de trompetes no ha estat sentida, o no ha estat compresa sinó per l’autor. S’acut de seguida que tot comentari d’ell ha d’ésser vulgar; amb tot, sembla que s’hi acarnissi i el fa: “I a l’enterrament hi havia molta gent?” pregunta a la pobra drapaire que creu Ramon un fracassat perquè “en els baguls no se li ha trobat ni un tros de paper”. La dona riu. “M’he adonat que he fet una planxa. Pensava en el darrer enterrament que m’han parlat que fou molt concorregut”. (C. V. p. 84). L’autor, doncs, ho acaba de fer tot relatiu, de destruir-ho humorísticament tot, àdhuc allò que era fora del marc de la seva història. L’home enterrat amb tant d’acompanyament, pensem, és segur que no ha mort entre esclats de trompetes i danses de nimfes. Què resta després d’això? Josep Pla ens ho diu a la fi d’altres contes, el de Pardal i el de Carrau per exemple: “la vida humana continua”, com deia Laforgue, però l’únic que dura, absolut i indiferent, és el paisatge, la terra, els estels: d’Homer hem passat, en definitiva, a l’Eclesiastès.

Hem cregut haver d’insistir en el Josep Pla creador de figures d’home, el que predomina en “Coses Vistes”, deixant de banda el Josep Pla que es limita a informar sobre homes, el simple periodista, diríem, el que surt més a “Llanterna Màgica”: tot allò de gratuït i irresponsable en el seu humor, a què hem al·ludit, es refereix a aquest. En els retrats és palesa la diferència de nivell: transfigura en uns aquella exquisida i única atmosfera de fantasia de les seves millors narracions; en altres, rapsòdies d’anècdotes ben contades, només resta un Josep Pla irrespectuós advocat del diable: paper, aquest, insuprimible, entre altres raons (citem paraules de J. M. Junoy) per la necessitat de recordar als nostres grans homes l’obligació d’ésser humils; ara, és un paper que no voldrem per a nosaltres.

Signat Jordi March

Veure el següent article de la sèrie