Error a la base de dades del WordPress: [INSERT command denied to user 'VL009US00001'@'81.25.112.31' for table `papersvells-mysql`.`pv_options`]
INSERT INTO `pv_options` (`option_name`, `option_value`, `autoload`) VALUES ('_transient_doing_cron', '1709543153.3709669113159179687500', 'yes') ON DUPLICATE KEY UPDATE `option_name` = VALUES(`option_name`), `option_value` = VALUES(`option_value`), `autoload` = VALUES(`autoload`)

Carles Pi i Sunyer - Crítica d’un llibre inèdit | Papers Vells

Crítica d’un llibre inèdit

Crítica d’un llibre inèdit

Publicat a Meridià el 21 de gener de 1938.

Que em perdoni Mercè Rodoreda la mala acció de criticar un llibre inèdit. La satisfacció d’haver guanyat un Premi literari té també les seves contra partides; però en canvi, el tractar d’una obra és el millor reconeixement del valor que se li dóna. Es parla poc d’aquelles que no interessen. D’“Aloma” se’n parlarà llargament. Si jo m’he arriscat a fer-ho abans que es publiqués, és perquè en llegir-la m’ha suggerit observacions de caràcter més ampli sobre literatura catalana actual. No podrà aquesta crítica cenyir-se en l’anàlisi d’una obra forçosament desconeguda dels lectors; però és que en “Aloma” em semblen concretar-se característiques comunes a la majoria dels nostres escriptors joves. I que em perdoni encara la gentil autora d’aquesta petita facècia de prometre una crítica, i acabar amb un enfilall d’idees i divagacions que, en realitat, tenen poca relació amb l’obra criticada.

Una de les qualitats més remarcables de la literatura catalana d’avui és la facilitat. No és difícil observar antecedents anteriors d’aquesta característica, però els casos isolats s’han convertit en qualitat general. Els escriptors catalans d’ara manegen la nostra llengua amb aquella normal desimboltura dels que escriuen en un idioma polit i treballat per un llarg procés literari. En la fase inicial del nostre Renaixement semblava que l’escriure en català exigís eixamplar prèviament el pit perquè no manqués l’alè heroic; vestir la prosa amb la retòrica vuitcentista i floralesca, o donar-li un aire de suficiència desproporcionat al contingut de l’obra. Més tard, quan sota el mestratge de Fabra cristal·litzà l’ordenació sistemàtica de la llengua, s’estengué el culteranisme artificiós i erudit. Sortosament, aquestes fases inevitables d’un procés de formació, salvades per l’exponent individual en les personalitats sobresortints, i que fins en les que no ho eren representava un esforç estimable i fecund, han estat ja superades, i avui els escriptors catalans es valen de la nostra llengua com d’un instrument dòcil a l’expressió i ric de girs i matisos, posat al servei d’estils propis i cada vegada més normals. Entre ells és just assenyalar per la seva originalitat el de Mercè Rodoreda; estil àgil i nerviós, una prosa que salta més que no llisca, i d’una facilitat despreocupada i arbitrària, graciosa i sincera.

Remarquem amb caràcter general i no referint-nos al cas d’“Aloma”, que l’excessiva facilitat és un auxiliar massa còmode. Sovint, pel pendent del que no exigeix major esforç, s’arriben a malmetre fondes possibilitats de maduresa definitiva. En la nostra literatura no manquen exemples de la fallida de promeses ambicions, deguts al parany de la facilitat. No serà, doncs, caure en doctoral petulància recomanar l’evitació d’aquest escull.

Pot ajudar a salvar-lo altra qualitat, aparentment oposada, de l’actual literatura catalana: la facultat molt moderna, de la concentració en intensitat. En la prosa dels escriptors joves es troben sovint frases curtes que concentren idees i sentiments; càrrega emocional, llampec que il·lumina els grans imperatius de l’inconscient. Aloma n’està esmaltada d’aquests encerts, veritables troballes, imatges atrevides, però denses, arbitràries però intuïtives, que en poques paraules inclouen més contingut i desvetllen més ressonàncies que llargues parrafades d’una buidor sonora.

Intensitat com a cinyell, disciplina i premi de la facilitat. No crec que hom pugui donar millor consigna als nostres escriptors. No deixar-se endur insensiblement pel camí massa planer, no regatejar l’esforç. Agraïts a la facilitat que entre tots han contribuït a donar a la prosa, convé considerar-la només com un instrument. La facilitat ha d’ésser un mitjà, la intensitat un fi. Amb el propòsit d’estendre les espurnes esperces de concentració intuïtiva, convertint-les en un conjunt conscientment construït d’intensitat sostinguda.

L’ambició de l’obra ben feta exigeix castigar la idea, la trama, l’expressió, l’estil. Triar, corregir, sospesar. De la creació ha d’acceptar-se’n el goig que dóna la lliure ventada de la inspiració, però també la tortura que representa el plasmar-la en una forma que mai no respon al primer desig i propòsit. Part de la nostra literatura actual sembla no prou treballada, sorgida de primer raig i sense ambició transcendent. És possible que sigui una impressió falsa, i que sota la fàcil espontaneïtat hi hagi un dens procés de preparació. Però cal afany de superar-se en cada obra, i, dintre d’ella, en cada pàgina. Madurar el goig preliminar de l’esperit quan fantasia vagarosament sobre la possible arquitectura de l’obra a crear que poc a poc va concretant-se en línies definides. En la mateixa “Aloma” entre els seus encerts en la construcció de la novel·la, hi ha aspectes que podrien ésser més lligats, com per exemple, la desproporció entre els elements sentimentals que produeixen el conflicte i la volada que aquest pren. Per això la figura borrosa de l’amant i l’emoció punyent de la casa abandonada, no vénen a ésser més que pretext i atmosfera per a motivar la novel·la d’una ànima de dona; les queixes, l’exaltació, les exigències i els deures d’una passió profundament humana.

Bé està que en la nostra literatura ressonin aquests crits de sentiment autèntic. De vegades les plomes femenines donen una lleu artificiositat, amable, però poc sincera. “Aloma” és un testimoni directe del sentir, amb un fons dens i complexe, de les noies que viuen entre nosaltres. Una ànima de dona enamorada de la casa tradicional i dels records de família, que són a l’ensems una nosa i un empar, sensible a la petita i trista tragèdia del nen malalt, sotmesa a les urpades de la passió cega, i que recorda, per l’accent, la d’una Katherine Mansfield, que en lloc de créixer a la cala neo-zelandesa de Karori, ha viscut en els barceloníssims carrers de Sant Gervasi. Un mirador arrapat a la terra pel pòsit d’una vella civilització, però amb l’esguard obert, enllà de la ciutat, als lliures horitzons de la mar.

Ja comesa la malifeta de parlar d’una obra no publicada, voldria almenys que aquestes idees suggerides per la seva lectura fossin com un auguri de l’interès que despertarà la novel·la de Mercè Rodoreda. I del judici favorable amb què l’acolliran la crítica i el públic, del qual n’és ben mereixedora, entre altres encerts, per la graciosa i expressiva agilitat de l’estil i la força apassionada i humana de la seva sinceritat.