Conversa amb Josep Carner

Josep Carner, el més alt dels nostres poetes, acaba d’ésser homenatjat. Príncep indiscutible entre els poetes, ho és també —tots ho sabeu— entre els “causeurs”. Acollim-nos, doncs, a aquest bon pretext i cerquem la seva conversa.

Una rica escampadissa de coixins, flors d’En Carles, amoroses porcellanes, mantells florejats, catifes, cristalls, motllures… Tot dins un marc d’or clar. Mica “boudoir”, mica fumador xinès, és aquesta la saleta exquisida on el poeta us rep.

Josep Carner ha arribat suara de viatge. Amb aquest tema encetem la conversa. Ara ens evoca agudament la llunyana Costa Rica, que acaba de deixar.

—És, en arribar a mil dos-cents metres sobre la mar, una mena de Suïssa més calenta de color —ens diu—. Sota el verd hi palpita misteriosament el blau, un blau que us obsessiona. La vegetació hi és talment sobreposada al paisatge, “embarbesclada”, que diria Llull. Però la vida hi és de tan plàcida, atuïdora. Arribat tot just, una idíl·lica visió va insinuar-m’ho: sobre una carreta, assegut, un camperol aguantava, obert, un paraigua vermell. I aquell sol no és, ni de bon tros, el dels tròpics. Val a dir-ho tot, però, la gent del camp té, un lèxic arcaic i un sentit peculiarment fi de la cortesia. Vida social? La cercaríeu debades. Hom sopa a les sis. A les dames hom els perdona que vagin amb calçat “lamé” a comprar al mercat, per gràcia de la perfecció de llurs garretes.

Allí he vist que l’aliança del meu concepte de ciutat al de profusió —coincidint amb Sant Geroni— tenia el seu fonament. Una frase de Pin i Soler, lamentablement aplicada als homes, atribuïda a la ciutat, fóra gairebé exacta. Deia —i de bona fe— que únicament a base d’una considerable extensió corporal, l’amplitud mental, la generositat del cor és possible. Però no em deixaran oblidar de Costa Rica una vintena de nobles amics.

No sabria enyorar Barcelona —diu el poeta responent a una nostra insinuació. I és que visc a tothora i arreu com si dues illes més enllà hi hagués la Rambla. Ha col·laborat a aquesta confortable sensació la constant troballa de barcelonins. He de dir —constatació impreable— que entre tants catalans com he trobat, cap n’he vist que hagi perdut la llengua. Sabeu el cas d’En Graner? És commovedor. Era a Amèrica. En conjuminar la minestra per fer un dia de camp, no va venir a la punta de la llengua del pintor la paraula que equival a “sartén” en català. Prou —va dir tot irat—; demà mateix anem a Barcelona. I va anar-hi, efectivament.

—Quines gràcies, quines tares nostres se us han perfilat amb la llunyania?

—Aquest casolanisme nostre —contesta el poeta— vist de lluny és molt més tràgic encara. Individualment pot implicar un cert confort, una felicitat rosada. Col·lectivament, però, ens ferma les ales. Àdhuc exposant-me a les ires d’adorables feminitats, jo els donaria bona part de la culpa. Mireu, si no, la dona francesa amb quin imperatiu incita el marit a la lluïssor social i amb quin coratge, si una vocació li reclama el fill, sap sacrificar la falda. Des de lluny —afegeix— veieu aquesta mancança d’ambició en nosaltres més dolorosa. Alternem una pila d’activitats, de plaers i de mitjos plaers, però de tot plegat l’ambició n’és tan llunyana!

—A propòsit d’aquests “mitjos plaers”, no podríem parlar d’ironia?

—Hi ha massa gent —diu Carner amb un posat ple de malícies— que té de la ironia el mateix concepte que la meva portera deu tenir-ne —i no l’hi he demanat mai. Per a molts, ironia vol dir mal cor. Ironista i mofeta són dos mots lligats només en mentalitats mesquines. La ironia tampoc té res a veure amb la broma. La nostra gràcia es diu ironia. En altres pobles, gràcia vol dir joc de mots, ocurrència, homenatge quasi agressiu dels plebeus. Ironia és, al capdavall, selecció, aristocratització de l’esperit. Veieu amb quin tracte sapient, amb quina exquisida complaença la juguen els pobles de l’Occident d’Europa, els més fins del món.

Potser ja és l’hora de les revelacions.

—És cert —demanem al contista de Les Bonhomies— que hi ha a la vostra taula una pila de quartilles que es va alçant? Hom diu que és una novel·la. Hom arrisca encara més i ja diu el títol: La novel·la del tramvia. És cert tot això?

—No se sap, no se sap —diu insinuant i amatent el prosador il·lustre. Això és un misteri. Si ho és, no pot saber-ho ningú fins que sia enllestida. Em temo, però, que si acabo una novel·la, m’esmerçaré a fer-ne d’altres tot seguit. L’anar pel món m’ha fornit un tresor de temes, d’observacions, d’anècdotes, de facècies. Vull fer, això sí, una novel·la tropical, amarga, amarguíssima, cruel gairebé. Sento ja, definitivament adult, el tast gratíssim de la diversitat del món.

La conversa voreja ara la confidència deliciosament.

—Com no us ha temptat el teatre? —demanem al poeta escenificador de “Canigó”.

—He de dir-vos que fa molt de temps que em tempta —ens diu. Però m’enutja la mena de tractes i de tràfecs que han de precedir la representació. A més, em desplau l’optimisme excessiu del nostre públic per acollir mediocritats. Sovintegen massa les consagracions i els èxits d’una sola nit. Si arribés a estrenar, em plauria fer-ho en un lloc on fos desconegut del tot. Únicament aquesta prova m’interessaria. Voldria, això sí, assajar pràcticament el que jo crec que hauria d’ésser la llengua del teatre: Dir tot el que hom diria en una conversa planera, sense dir res del que no cal dir. Així, doncs, hauríem d’esquivar el “quelcom” i el “car” inexorablement.

Josep Carner, cavaller, discretíssim, no emet judicis. Insinuàvem comentaris de poesia. Habilíssim, gentil, s’esquitllà. Anit —ens deia— he fet un sonet en el tren. Sonorament llegeix el que vol dir la trèmula cal·ligrafia que entre el trontoll escrivia.