La dignitat literària

Conferència donada per en Josep Carner a la Joventut Nacionalista (Secció de la Lliga Regionalista) el dia 2 juny de 1913.

[També publicada a la revista Catalunya el 28 de juny de 1913]

Jo us agraeixo que m’hagueu volgut permetre fixar lleugerament unes quantes veritats de seny natural. Nosaltres, puix la forçada convivència amb el mal gust, amb la presumpció i amb la immoralitat literàries fa estona que no’ns ha arrencat un plany, podríem bellament seguir en aquest posat, convençuts que en art tot ço que no dugui sement d’immortalitat caurà totduna en el més afrontós i irreparable dels esvaïments. És el determini més bo de prendre; i és ben segur així mateix que’l geni venidor, per sa madura eclosió, no necessita que els amants de la bellesa ens erigim en doctrinaris que apartem de sa via l’entrebanc i li cataloguem les aberracions que li cal defugir. Però hi ha un interès social inoblidable: una graciosa minoria d’ànimes delicades, artísticament receptives, però d’eficàcia immensa, pot ésser víctima d’engany i de traïció. No és nou que un desviament tingui una certa traça de «fascino» o que una exageració produeixi l’embriaguesa que’ls ingenus confonen amb l’emoció estètica. Doncs bé, aquesta dolça minoria, que és puríssima flor de civilitat, ha d’imitar el bon fael religiós; i així com el creient repeteix sense fi els esquemes simples de la fe i la moral, per evitar solucions de continuïtat en l’alt nivell de l’esperit, així l’ànima gentil ha d’esmentar i lloar la simplicitat, la lliberalitat, la puritat i la santedat de la Bellesa, contra les males temptacions que’l món n’és ple. Jo m’adreç als amics ignorats de la poesia, dignes a bastament de força millor interlocutor, i vaig a parlar-los amb joia: m’interessen més que els professionals, i al fer camí vers ells, instintivament, la meva paraula esdevé més pura.

Tot el món literari és poesia o emanació poètica. Diguem, doncs, al literat, poeta, sobretot per una raó de bell llenguatge. La poesia és l’obra més perfecta del món en el sentit que és la menys tributaria de la contingència. Quan una literatura ha llevat una expressió poètica sobirana, es fa senyora de tot temps i tot indret, parla a tots els homes, es ramifica en transcendències en la vida universal. Però a les valors absolutes s’hi arriba per un llarg procés. El camí de la bellesa és alterós; i encara, no és la seva arduïtat material ço que més acostuma retardar els pelegrinatges, sinó els miralleigs que a cada pas enganyen la visió, fent-nos prendre per l’aigua fresca i piadosa de l’estany cobejat un joc fal·laciós de la llum i l’arena. Cal no refiar-se mai, cal no desesperar mai. Veus-aquí una divisa per una jove literatura. Mentre no puguem obtenir una supremacia, valguem-nos d’un estudi que es malfiï de la improvisació i una inspiració que es malfiï de l’enginy; amb una gran humilitat individual i un amor propi col·lectiu irreductible, i assegurarem la nostra dignitat.

En la nostra literatura renaixent hem vist un cert temps predominar una nota elegíaca, de lamentació. Era en el temps dels suïcidis i les amors tísiques: semblava de «tenue» cantar dolorosament una pàtria morta, un Imperi mediterrani degradat a «Coronilla de Aragón». Aquella era una literatura espectral, de símbols i d’aparicions, amb estranyes invencions verbals i còmics provençalismes: es crearen amb delícies mistificacions gòtiques i es beneïa la pols del folklore. És emocionant en aital període aquesta temor: que la temptativa literària sortint al carrer es constipi. Una aital literatura, deport d’arxivers en vaga, esplai d’historiadors il·legibles, camp d’expansió personal de traductors d’Eugeni Sue, i racó sentimental d’algun tabalot republicà, no era bona per anar lliurement pel ras, per subsistir i per vèncer. Què esdevindria de la literatura catalana quan es morissin les noies que recitaven balades de D. Víctor acompanyant-se de melopees o quan manqués un catedràtic d’Institut per a guanyar el darrer brot de taronger d’or i d’argent? La província restaria sense esbarjo honest per les seves vetllades ni relleu poètic en les cíviques solemnitats. Una columna tota nua, dreçada en el Jardí del General, perpetuaria, anònima, la gràcia modesta dels qui s’anomenaven tamboriners i cornamusaires dels rius que trobaven més a mà. Aital fou una primera etapa que no tingué més hora èpica que una famosa batalla que avui ha intentat reviure algun poeta neolític de Vic: la Batracomiomàquia de les A.A i de les E.E.

El ferment patriòtic dóna una nova modalitat a la nostra literatura. Abans no es gosava sortir al carrer; ara la consigna és l’esvalot públic. Ràpidament s’improvisà, com uns grans magatzems, la construcció d’una literatura completa. Uns patriotes foren assignats al teatre, altres a la novel·la; l’arqueologia, la història, els costums, foren encetats no sense emoció; més tard la política. Els Jocs Florals s’estengueren per tot el sòl català: l’excursionisme comunicà una gerda sanitat a la il·lusió romàntica d’una pàtria. Aquells vells començants del moviment literari català se sentien posseïts d’una viva alarma. Els havia succeït com a la viuda que es dedica a la voluntat de sospirar davant la imatge del difunt: si sapigués que’l seu sospir té la virtut de ressuscitar, el mateix esglai li estroncaria. Els nous eixelebrats convertien la literatura catalana de ço que fou: una tertúlia de paranimf, en arrosada germanívola, on, sota l’aulet, passa va de mà en mà la copa santa. I com triguen tant a destriar-se les afirmacions que enclou tot moviment evolutiu, sempre eriçat per fora d’arestes negatives, l’ideal patriòtic d’aquesta gent fou sobretot sediciós, això és, contradictor no pas definidor, enquimerat i no pas fort. Tan mal armat que la pobra literatura hagué de servir de còdol per la seva bassetja, i convertida en eina llancívola conegué totes les degradacions del mal gust, de l’aridesa i la depravació verbal.

No cal dir que parlant d’aquestes dues fases, com en tot ço que diré dels temps darrers, no proclamo l’absoluta manca de valors literaris. Individualment, hi ha espiritualitats generoses o gracioses, però la literatura, com a institució, se la descobreix rudimentària i fracassada; es nega ella mateixa; primer és un passatemps, i després un al·legat.

L’organització creixent de la vida catalana, la frisança barcelonina, una influència més poderosa que mai de literatures estrangeres ajuden l’adveniment d’un període en el qual ens trobem encara; s’estableix una oposició entre’ls elements emocionals i populars i els intel·lectuals i aristocràtics. Llaor als poetes com en Maragall i el seu jove amic Pijoan que elevaren la seva mística de la demos a una nobilitat neoplatònica. Llaor als poetes que sentiren amb en Costa —per designar el més característic dels partidaris d’una poesia patrícia— que si es volia sublimar el verb de Catalunya amb la ressonança de la poesia antiga, calia mostrar-la no pas solament amb el cinyell i els fermalls que la fan pura, més també amb les ales que la fan lliure! Però l’exemple d’una i altra elevació, que en tots nosaltres influeix, i que ha contribuït a la meravellosa depuració de nostra parla conseguida en els darrers anys, té, enfora d’ell, dues legions que plantegen defectuosament el problema estètic, i opostes com es mostren en llurs sentits literaris, són motivades d’una idèntica aberració; ço és, que l’art sia condicionat pel seu públic; que pot existir una art essencialment popular i que pot existir una art essencialment refinada, i que aquestes arts són coses distintes i antagòniques, i només una —el progrés de la qual rau en exagerar indefinidament les pròpies característiques— venç i és immortal. Jo em recordo que un dramaturg amic meu al qual donaré el qualificatiu de popular, en la creença que cap no l’afalagaria tant com aquest, ens deia a uns quants joves poetes: Deixeu-vos de bizantinismes. I canteu la Marieta! Jo crec que el poeta és carn i sang del poble, i que la seva veu és la veu col·lectiva, però inconscientment, sense entusiasmes melodramàtics i sense que la seva inspiració sigui mai condicionada per les seves qualitats personals de compassió i bondat: el poeta no necessita dir «Anem al poble», perquè ell és l’entranya més íntima i genuïna del poble, l’element durable, no pas d’una casta, sinó de tota l’abundosa complexitat de la vida. I la poesia ha nascut per a coses més altes que per a exercir d’«esperanto» social.

Però encara més seguici ha tingut l’altra limitació poètica, la que en podríem dir dels «incroyables». Ens han sortit tants poetes elegants que han infós una mena de pànic en el cos social. L’elegància és una depuració de la substància, però aquí, on la substància era encara primitiva i escassa, l’elegància s’ha hagut de reduir, sovint a l’adopció d’uns tabús que es declaren prèviament senyals de refinament. Jo’m recordo que una vegada vaig veure l’estrena d’una comèdia catalana, on sortia un jove del gran món. El còmic que jugava aquell paper duia un vestit del mateix aire dels altres dies i un panamà vulgar; però s’havia posat botins. La nostra poesia refinada moltes vegades ha fet el mateix; amb un neologisme, un adjectiu incoherent, una paradoxa suggerida per la rima ha tapat el cim de les seves botes de 11’50. Fins ànimes gentils s’han deixat influir d’una certa temença que la naturalitat i l’elegància siguin incompatibles. Una amiga meva que es diu Maria està trista de dur aquest nom vulgar, perquè és un mot que amb llur perfum el canten els gallarets de la muntanya i el xisclen en primavera les orenelles davant tots els quarts pisos de la ciutat.

Així com en el popularisme la poesia significaria una oblació, en aquest cas, el preciosisme declara una fatuïtat. El desig del poeta és mantenir aquella distància clàssica entre el poeta i la multitud; però no podent en bella ascensió allunyar-se ell, intenta, sovint amb èxit, allunyar-nos a nosaltres. Heu-se’l tot sol, impertinent, amb un dit sobre l’anca, al peu d’un llorer que ell mateix s’ha plantat en un test. Qui el judicarà, qui el lloarà, qui el farà perdurable? No pas els actuals que no són dignes d’ell, no pas els venidors que no posseiran la clau de son alfabet. Ell té esperances que la força suprasensible de son menyspreu el mantindrà gloriós a les edats futures. Qui sab, Mare de Déu!

La bella trajectòria ascendent de l’idioma, la major efusió de la nostra vida, la major exigència d’un públic més culte, la creixença ben obiradora de la nostra riquesa ideal són presagis d’una forta literatura nostra per demà. Catalunya esdevé tan gelosa de les seves caiences d’espiritualitat, que ja podem començar de minvar l’abús d’un adjectiu que havíem usat com aquell mocador que es deixa sobre una cadira que de moment és impossible ocupar. Hi ha un seguit d’institucions literàries, d’institucions artístiques, que hem decorat oficialment amb el nom de Catalanes. Malauradament, i cal no laçar-se de repetir-ho, la literatura catalana compta amb belles individualitats, però no pas encara amb institucions. Si un jorn diguérem Teatre Català, Novel·la Catalana, això responia a la fonda veu de la nostra consciència nacional que ens obligava a palesar que no admetíem com a manifestació artística nostra les creacions en l’idioma privilegiat, i que ens assegurava sobretot que era dever nostre reivindicar pel pervindre del català la floració magnífica de les llengües literàries; més, avui, per defugir ambigüitats convé parlar d’Art en Català més que d’Art Català. La naturalitat de la nostra expansió literària en el propi idioma es veu garantida; ja tothom sab que per un català l’escriure en castellà és traduir-se a un idioma que no coneix. Deixem, doncs, cantar l’espontaneïtat en el nostre esperit: que els idiomes s’exalcen no pels qui demostren que els cal exalçar, sinó pels que hi creen la Bellesa. Mireu que l’amor de la Bellesa és una característica nostra, un patrimoni mediterrani, i si hi anem vers ella amb un prejudici, anc que sigui patriòtic, cometem un castellanisme; que els castellans, la gent més realista del món, solen anar a la poesia sense la simplicitat cordial i adorativa. Treballant per la dignitat de l’Art, treballem per la mateixa dignitat de la Pàtria.

No ens ha d’astorar la influència estrangera: desitgem-la vivament, siguem cobejosos de ço que hi ha de millor en tots els temps i en totes les terres. Però no vulguem sinó la Bellesa i el Geni. Que ens interessen les sinuositats efímeres de les escoles i les modes canviants? Fem-nos familiars dels genis; traduïm-los, si pot ésser; ambicionem-ne la força, l’elevació, la perfecció: la llengua i la literatura catalanes es troben en un moment d’hospitalitat que admet, i hi seran fecundes, els més nobles llevats de l’esperit. Demanem als mestres immortals que penetrin l’ànima de Catalunya. Llurs cabals seran riquesa patriòtica si bandegem la mediocritat, si som constants i amorosos en l’estudi, i establim un bell intercanvi de les nostres admiracions, sempre més o menys exclusives, que s’equilibraran en un estat de cultura. Defugim, sempre que sigui possible, la imitació: val més traduir que imitar. No cal dir si és avorrible el «pastiche», la més insigne de les covardies literàries. I altrament, hi ha un perill més greu que l’educar-se a l’estranger —parlo literàriament— i és l’asfixiar-se en la penúria casolana. La nostra literatura és incompleta, encara vacil·lant, encara poc literatura, i, segurament, encara poc nostra. En els nostres davanters de la Renaixença i en els nostres coetanis, generalment, no poden aprendre’s les meravelles d’una perfecta cultura poètica; cada nou poeta que neixi entre nosaltres, val més que es creï l’univers. Jo desitjo la teva protecció per tots nosaltres, oh tu, gairebé nostra summa vibració poètica de la llatinitat, Dant Alighieri! Dóna’ns la teva dignitat que significa l’insegur dialecte elevat a la categoria d’altíssima llengua literària; que significa la novetat —per tu la provençal— conquerida i purificada, que simbolitza l’ombra clàssica evocada com guia piadosa en els camins desconeguts de l’home.

Una tasca dura és necessària en nostre temps. La matisada formosor del nostre idioma encara no ha descobert tots sos secrets, ni plantejat tot sos problemes d’adaptacions modernes. Les nostres costums, els nostres hàbits es transformen i s’agencen volent abellejar sobre els ritmes nous, i tot ço que en nosaltres és naturalesa es disposa a objectivar-se en l’enigma diví de la beutat; el nostre caràcter de llatins inèdits pot fer sagrada la nostra obra en la terra. És arribada l’hora d’acabar el famós sometent literari de la renaixença. La literatura és una doble selecció; selecció dels homes i selecció de llurs moments. No’s consideri mai més que basta l’amor a la pàtria per escriure un poema o alimentar un teatre. No hi ha inconvenient que existeixin tants poetes a Barcelona com nois toquen el piano, però que s’acontentin fent versos a la xicota, ei, si la xicota no sab gaire de què va. I sobretot que vingui una crítica violenta, personal, aristofànica contra la imbecil·litat: que’s faci anar Bòria avall tothom que hagi perdut el sentit de la vergonya de sa nuditat.

És cert que no són prou a establir la dignitat de la literatura els dignes capteniments d’aquells qui en són conresadors, però és innegable que sempre una elevació social ve comandada imperiosament de l’elevació d’uns quants homes. La dignitat del literat és, doncs, essencial, no parlem aquí d’ètica general, sinó d’una mena d’ètica professional, i que és tan dintre la naturalesa de les coses que l’oblit o conculcació d’ella minva l’obra d’art, la fa anguniosa i vana.

No trobarem el literat en aquella situació d’hostilitat sistemàtica en la qual se’ns descrivien els romàntics, vociferant contra llur temps, malaurats, decebuts, incompresos, víctimes, els braços alçats contra les al·lucinacions nocturnes i els cabells estarrufats per la grapa fatídica de les tempestes. Això fou un posat artificial i de moda, generalment una màscara de la desviació o l’egoisme.

Mes si avui que, amb justícia, hem dit tant de mal del romanticisme, algú encara volgués renovellar aquella tradició costosament esvaïda, trobaria el malastre i la mort artística en son ridícul histrionisme; que l’esperit no vol ésser udolat i un malcontentament que s’ha de posar de puntetes per a semblar indignació, esmussa la paciència del mateix Mefistòfil. El malcontentament romàntic, provenia de creure’s el poeta un origen diví no reconegut, i que la poesia era una missió incomparable que eximia de devers. Avui, no sense alguna resistència, però amb tota equitat, es torna al sentit clàssic: es combat fins i tot, la professionalitat de l’art, s’implora de l’artista el repòs d’una normalitat, és més, se li fa entendre que li convé mostrar son valor donant gràcies a ço qui és normal, rejovenint la llei comuna dels homes. Queda descomptada en tothom una passa de jovenesa protestatària, avalotadora; però sempre és fàcilment distingible la contradicció que neixi de la ufanor de la sang, com bell auguri de fertilitat, de la cançó rutinària del pobre neguitós que mai troba els seus encontorns a la mida de son plaer, mentres gira el món en una infinita varietat d’homes i paisatges.

Opost aparentment a aquest corcó de l’esperit és l’industrialisme, que en nostre règim contemporani ha prostituït tants d’ingenis. La sobreproducció, l’afalac repugnant als pitjors, l’amanerament caracteritzen el qui per diners o per insaciable vanitat ha convertit la inspiració en una traça i ha confós el públic amb una clientela i s’ha valgut d’un fòtil semblant a la màquina d’èxits que descriu Villiers de l’Isle Adam. Aquest pecat exclou el qui el comet de la categoria literària; i no hi ha sanitat social en un país que consideri com una glòria pública l’obsessionant revenedor de si mateix, que cada dia, naturalment, es revèn per un preu més baix. La dependència d’una passió mesquina, cal verament que desqualifiqui l’artista, que ha d’ésser home lliure, per dret diví.

Car una de les qualitats més excelses de l’artista, i base fonamental de la seva dignitat, és la llibertat del seu esperit. El poeta no s’entrega a la passió, la intueix. Goethe ho ha precisat en magnífiques paraules. Per això l’actitud del poeta és la de més gran gentilesa en la terra. Perquè tot apassionat és un incomprensiu de les mocions agenes, i només l’intuïtiu universal pot, àgilment, sense càrrega vil, passar graciosament en la tempesta com l’Ariel de Shakespeare. Mes no és solament la passió el que podria tudar les ales meravelloses.

Un poeta que’s vulgui convertir en doctor, en organitzador, en reformador, en apòstol (dono a aquestes paraules valors professionals) es ven la seva llibertat, està lligat anc que sigui amb una cadena d’or com la que en els dies homèrics lligava el món a Zeus. Però el que és abominable és que el poeta destrueixi sense compensació la seva llibertat, que’s faci ell mateix una presó, una trista esclofolla de presó, per haver-se volgut definir estèticament, i filiar els principis de la seva obra i proclamar els cànons d’una escola.

S’ha donat una gran importància a Catalunya al problema de la sinceritat poètica. A les exageracions parnassianes en Maragall oposà l’il·luminisme religiós de la paraula viva. L’espontaneïtat és un dever en l’artista, l’acurament també. La solució és bona de trobar: cal treballar indefinidament en les tasques elementals d’educació literària. Cal refer-se indefinidament les facultats per mitjà de seguits exercicis primaris. Lord Byron posava en vers cada dia l’article de fons de son diari. En aquestes avinenteses, d’un artifici volgut i tan educador, la nostra paraula realitza performacions que poden ésser previstes: amb una certa insistència l’habilitat adquirida es fa naturalesa, i l’espontaneïtat hi floreix meravellosament. El crim artístic és donar al públic els tanteigs, les provatures, les puteneries de laboratori com obra poètica: per manca d’autocrítica molts poden incórrer en aquesta malvestat, que és un nou cas d’indignitat literària. Es pot donar com una llei —anc que sembli tractar-se d’una pobra paradoxa— que mentres en la nostra obra puguem discernir-hi les juntures i les vies del nostre esforç, ella és obra de personalitat, i quan ens apar veu misteriosa que ens ha estat imposada amb ressonances noves que ens estranyen i amb un abast més considerable que no el que havíem discernit, llavors és quan el nostre esperit és verament en la nostra obra, constituint-se, sense que ell ho sàpiga, en pasme d’ell mateix.

Entengui’s bé que la delectació que trobem en l’obra intel·ligent creada —una mena de premi de l’afany— és de breu durada. L’art és un camí vers la perfecció: i la perfecció és un valor suprasensible. El poeta esdevé perfecte i no’n serà mai. Aquesta és la vera amarguesa del llorer, no pas la incomprensió dels altres, llur menyspreu o llur oblit. La joia i l’elació que llargament expandeixen la faç honrada del botiguer sortós; la confiança en un mateix, gruixuda i sense clivella, que guia un poc supersticiosament el negociant en la seva especulació, són desconegudes del poeta, qui necessita aquella mica d’engunia que és premissa indispensable de la gràcia. Ve un moment, però, que les facultats d’assimilació i evolució s’anquilosen, la fantasia es destenyeix, la forma s’afluixa: en aquell moment, quan desapareix als ulls de l’artista la incessant renovació de les categories, la contínua invenció de valors, l’artista es creu ésser perfecte. No rep cap més suggestió? Doncs és que ha arribat a l’absolut. I com la gent segueix trobant-se en direccions incomprensibles, l’artista agitat no triga a dir que són vinguts els dies de la decadència universal, i va a la fira de la banalitat a comprar-se una trompeta per fer d’àngel de l’Apocalipsi.

Confessem que és una trista fi! I potser no arribaria a complir-se, demanant la cooperació d’una qualsevol de les formes de l’antropocentrisme: vanitat, orgull, amor propi, que arrelen poderosament en un esperit artístic. La creació és una obra misteriosa que es realitza en les tenebres; la hipertensió de la nostra ànima esglaiada per la fetilleria de la bellesa, excusen en part un refermament excessiu de la individualitat, la petjada convulsiva sobre’l món. Cal perdonar molt als poetes. Serà lenitiu si no remei a aquesta violència del jo, la pràctica de la simpatia amb tots els corrents d’esperit i amb tots els homes. Aquí, com sempre, la virtut és de bon aconsellar que ella sigui la consuetud de les nostres hores i ens alliberi de perllongar i disminuir en la vida quotidiana la tràgica altivesa d’una nocturna solitud! Com a Jacob, ens pot ésser permès lluitar amb un àngel, però ens és sempre defès lluitar amb els homes.

Es parla (i no em sembla desavinent retreure-ho en aquesta mena de gasetilla que us he anat oferint i que ja s’acaba), de la germanor dels literats, de la pau concòrdia entre els literats, d’un amor tendre i pietós que’ns lligui, com una llaçada estreny un ram. Quina delícia, la literatura catalana tota en un ram! Entre altres avantatges que aquest fenomen aplegués, tindria la de constituir el «debut» d’una emoció en el món, perquè el viure idíl·lic, no ha estat mai cosa de literats, i jo crec que afortunadament.

Imagineu-vos, anys a venir, què pensarà de nosaltres el tafaner que, desconeixent certes raons circumstancials que pal·liaren la denominació, descobreix un prospecte o cartell on se llegeixi: «Sindicat d’Autors Catalans». Jo us puc prometre d’ara estant que aquest nom, si es fa abstracció de les esmentades conveniències, és tan humorístic de per si que desafiarà la gravetat més adusta. I és perquè l’artista és tant una sola peça amb la seva estètica, que’ls conflictes d’estètica esdevenen sempre conflictes personals. Això vol dir simplement que l’art és quelcom més entranyable que la botànica, per exemple, o la sastreria —més entranyable i més personal, no cal dir-ho—: és quelcom irreductible a gremialitat i a estatut. És meritíssim que’ls literats servin les més agradoses relacions de cortesia; que s’ofereixin no solament l’homenatge estereotipat del respecte, sinó fins i tot l’atenció delicada; però l’amistat calda, abnegada, rica dels millors moviments interiors de l’esperit; la més santa harmonia de totes les harmonies morals no és mai una obligació corporativa; i anc que algun estament la posés en l’article primer de sos reglaments, no seria mai la gent ivaçosa de la poesia. Una mica de solitud envers els seus confrares, un horror a la promiscuïtat i a la camaraderia de tota la gernació de la literatura, són gairebé un dever del poeta que en si mateix honora la veu secreta de poesia. Un poeta s’assembla per força indrets a una dona formosa; imagineu-vos una dotzena de belleses eminents fent una «toilette» de compromís en el mateix «boudoir». Es parla sovint contra les penyes (cal, de passada, afirmar que mai han tingut ni està en la naturalesa de les coses que mai puguin haver aquest poder maçònic que se’ls atribueix d’enderrocar valors positius). Doncs pitjor que les penyes seria una fraternitat patriòtica de la poesia, amb concessions mutuals, elogis mutuals, homenatges mutuals, i altres escenes arcàdiques. Omplim-nos d’amistat, sí, però d’amistat per tot ço que és divers de nosaltres, per tot ço que’ns perllonga en el món, per tot ço que’ns acabala d’humanitat. Mes, convertir una civilització poètica en un ordre retallat i graduat? Mai; la millor unitat poètica és el bosc.

La dignitat de la literatura, la dignitat del literat, no són coses agenes a l’interès dels qui guaiten la poesia com un bell celatge a fora d’ells. La paraula és la pàtria. La seva dignitat és una dignitat nacional. El rebaixament i la misèria dels poetes patriòtics castellans de la segona meitat del segle xix consagraven d’un sentit bellesa, per contracop, la noció de la pàtria catalana: un concepte ridícol de la noble Espanya moria en les quintilles d’en Leopold Cano i en uns versos contra els yankees d’en Sinesio Delgado. Nosaltres érem llavors universitaris tendrals, i la indignitat de la musa castellana ens infongué l’horror d’una cosa que desapareix vilment. Vulguem triomfar ara i sempre per l’elevació; que la nostra immensa responsabilitat ens estimuli, per tal com a la nostra missió artística se n’hi ajunta una terral d’un caràcter imperiosíssim; i si com a artistes seguim els cànons de la dignitat, per la devoció de l’art, com a catalans oferim al nostre sol pairal una ofrena més pura que’l fer servir de ripi el nom de Catalunya: ço és, un capteniment i un posat que ens dongui dret a la dolça mirada de sos ulls, més rutilants que la joventut i el dia.