I el progrés, doncs?

Amb motiu de la pèrdua d’un submarí anglès en les aigües sinistres del Canal de la Mànega, els diaris fan una gran campanya contra els submarins. Seixanta xicots plens de joventut i de vida amb una rosa a cada galta s’han ofegat en les circumstàncies més diabòliques que la imaginació humana pot somniar. El drama dels submarins que no tornen a veure mai més la llum del sol, fa posar els cabells de punta. Els diaris, impressionats per tant de dolor esmerçat inútilment, criden desaforadament demanant que una convenció internacional prohibeixi a totes les nacions d’emprar els submarins.

Està bé. S’haurien no solament de destruir els submarins, sinó les esquadres, les drassanes, els canons, les casernes i els fusells. El Govern socialista de Dinamarca treballa per convertir en llei un projecte per desarmar completament el país. Admirable país de Dinamarca! MacDonald ho digué a Ginebra l’any passat d’una manera lapidària: els pobles faran la guerra mentre estaran armats. El que cal per tenir pau és desarmar, doncs, perquè són les armes les que fan barallar els homes. En el terreny privat, tothom en aquest punt està d’acord; en el terreny polític, en canvi, hi ha persones que passen per tenir sentit moral i que treballen per amagar la veritat d’aquest principi.

S’hauria de destruir tot això i si fos possible, fer una mica més: posar d’una vegada el problema del progrés material i liquidar d’un cop la preponderància que en aquesta època tenen els inventors, els degenerats dels “rècords” i, en general, totes les persones que no pensen més que en torturar la vida de la humanitat.

Espanta donar un cop d’ull al diari. Cada dia surt una cosa nova i diabòlica que serveix segons diuen, per demostrar els progressos de la ciència i les llums de l’esperit humà. De seguida us adoneu que en realitat es tracta d’una cosa destinada a matar tràgicament una quantitat considerable de ciutadans i a acabar de fer la vida impossible als altres. El progrés de les ciències marxa paral·lelament a l’augment del dolor. Tot cada dia corre més de pressa, més bojament: automòbils que fan dos-cents i aeroplans que fan els quatre-cents; dirigibles monstruosos i submarins insubmergibles. Els rècords se segueixen amb una rapidesa fabulosa. De què serveix tot això? Quina finalitat porta tot això? Quan els avions marxin a dos mil quilòmetres per minut, hi haurà al món una mica més de felicitat? L’home serà, per ventura, més savi, més fort, més serè, més humà? La vida serà més llarga? Hi haurà més confort? El progrés podrà fer que l’home pugui un dia beure un vas de vi amb tranquil·litat, amb el cor ple de joia i els sentits en repòs?

Aquests seixanta xicots que tenien una rosa a cada galta i que han mort ofegats dins de la caixa de ferro del monstre del progrés, us diran quin és el veritable sentit d’aquest invent de manicomi. Hi va haver un temps que hom deia en els discursos oficials que el progrés es confonia amb l’humanitarisme. Hi ha metges que us sostenen que les guerres passades feien més estralls que la darrera perquè la medicina estava poc avançada i les infeccions i epidèmies florien sobre del carnatge. Però i els morts que maten els canons avui? No és grotesca aquesta cursa a prevenir el tifus en les persones que morien rebentats pels gasos? Aquests metges bones persones han posat una creu roja sobre els milions de morts de la guerra passada, i es pensen que amb aquesta bandera tot queda arranjat. Tanta fantasia ensangnantada no s’havia vist mai.

Ara, en temps de pau, hi ha cada dia manifestacions manicomials similars. Per exemple: els raids d’aviació monstruosos, que fan tants de morts i els rècords esportius desenfrenats i inútils. Hi ha un veritable pugilat entre les nacions per veure qui fa la barbaritat més grossa. El públic segueix amb la boca oberta aquestes manifestacions d’idiotes degenerats, venuts a un fabricant de gomes o de puntes d’enllatar. Què es proposen demostrar amb aquesta gesticulació desenfrenada? Es proposen progressar, progressar… I quan hauran progressat fins a l’infinit? I quan s’haurà inventat tot?

I el que és més lamentable és que la gent no posa cap obstacle a aquesta invasió d’histerisme inventístic, esportiu i assassí. En el terreny públic s’accepta com una fatalitat el suïcidi esportiu. En el terreny íntim i privat s’accepta la destrucció del gust i de les qualitats amb un entusiasme delirant. Aquí teniu la radiotelefonia, invent torbador i sinistre que matarà el gust i la qualitat de la música. A Barcelona ―em diuen― hi ha una bogeria per la ràdio. Malament. És un mal senyal, un pèssim símptoma de mal gust. Coneixeu alguna cosa més antipàtica, més esquerdada, més grotesca que els sorolls de la ràdio? Coneixeu un assassinat més groller de la música que el que produeix la ràdio? Estic segur que cap persona de sensibilitat a Barcelona no ha acceptat sense fàstic aquesta eina intolerable. A Londres i a París, no hi ha ningú que tingui nas a la cara que sàpiga el que és la ràdio, exactament. El nom sol fa posar pell de gallina. I considerar que el món avança molt perquè es pot sentir a Barcelona una música de negres de Nova York, no és la més gran de les insanitats i de les ximpleries

Però ja no hi ha més remei. Perquè la gent s’arribi a cansar de les animalades progressistes i de les llums de l’esperit, ha d’arribar fins a tocar el cul del sac del fàstic i de les enganyadores il·lusions. Mentrestant ens hem de resignar a considerar-nos uns civilitzats i uns homes respectables i seriosos, a còpia de submarins que s’enfonsen, d’aeroplans que cauen, de gasos que esclaten i de ràdios que xiulen.