Kant i la cultura catalana

Reflexions del centenari

L’il·lustre director d’aquesta revista m’ha demanat suara unes notes en memòria de Kant. Però en un lloable afany de justa concreció em va precisar el tema, manifestant-me el seu desig que parlés de la influència kantiana en l’evolució cultural de la nostra terra.

La perplexitat del primer moment es va convertir al cap d’una detinguda reflexió en decisió definitiva: resolts a parlar de Kant i de cultura catalana hem arribat a una conclusió negativa: la influència de Kant sobre el nostre desenrotllament ideològic és, en realitat gairebé nul·la. Kant no ha penetrat amb profunditat en els nostres medis intel·lectuals.

La importància d’aquesta constatació és de conseqüències incalculables. La irradiació kantiana en el segle XIX és enorme. Tots els àmbits de la cultura europea estan amarats del seu esperit: ciència, moral, política, religió, s’estremeixen al seu contacte. El segle XIX és tot ell kantià o antikantià, que és una altra manera d’ésser kantià. Així com el pensament modern prekantià gira entorn de les idees de Descartes ―constitueixen amb tot rigor dos segles cartesians― tota la meditació europea vuitcentista volta entorn del pensament de Kant. Els temes essencials són donats per ell. Kant exerceix una veritable fascinació sobre la cultura que immediatament hem heretat. Ara bé: si la cultura europea en el segle passat és en una o altra forma kantiana, un poble que, com el nostre, ha viscut allunyat d’aquest pensament, ha viscut tranquil·lament al marge d’Europa.

No val a parlar de figures catalanes distingides que han conegut ―directa o indirectament― i fins comentat i discutit les idees de Kant. Els noms eminents de Balmes i de Llorens ens venen involuntàriament a la memòria, però cal fer notar, en primer lloc, que ambdós restaren sense influència en la nostra terra, solitaris allunyats del seu contorn i que quan el primer va decidir-se a exercir una influència real, va deixar Kant a la seva biblioteca i intervingué activament en el problema de la successió del tron d’Espanya.¹

No cal dir que si en l’ordre del pensament pur la influència és gairebé nul·la molt més ho serà encara en les esferes derivades de la literatura, la moralitat, el dret…. El romanticisme català és un moviment reflexe sense un contrapunt ideològic que li dongui consistència i fondes arrels… Maragall és tot el contrari de l’esperit idealista kantià i fins amb Goethe les seves afinitats són molt més perifèriques del que a primera vista podria semblar.

Les causes d’aquest aïllament que ens ha mantingut fins ara tan radicalment separats de l’ambient cultural d’Europa són probablement molt complexes. En el que segueix tractarem de posar-ne de relleu una de les més fonamentals. Per aconseguir-ho caldrà insistir sobre alguns temes centrals de la cultura moderna concretats d’una manera eminentíssima en el sistema de Kant.

En iniciar-se els temps moderns amb el resplandor renaixentista es verifica un descobriment d’importància formidable. Els homes del Renaixement, plens de fantasies pitagòriques i platòniques es proposen demostrar que les coses són números. I en efecte, darrere d’un treball metòdic, estricte, minuciós, l’experiència els demostra que les coses en veritat són números, és a dir, que es regeixen per lleis numèriques, rigoroses, matemàtiques… Iniciada per Vinci, Copèrnic, Kepler, Galileu, la física matemàtica arriba al seu estat perfecte amb els desenrotllaments de Newton.

La nova ciència oposa al món sensual de les apariències un món ideal de realitats. El que sembla no és. En realitat les coses són les construccions geomètriques de Kepler, Galileu, Newton… La sensualitat és simple apariencia. La realitat és numèrica, matemàtica, racional, ideal… Amb la nova física neix el nou idealisme… Així com els objectes aparents són imprecisos, inconnexes, subjectius, contingents, el món construït per la física matemàtica és precís, objectiu, universal i necessari. Els objectes matemàtics són eterns i eternament immòbils i se’ns imposen amb absoluta necessitat.

Però la nova ciència planteja immediatament un greu problema. Descartes el percep amb tota precisió i el posa en la seva elegant metàfora del «malin génie». I si hi hagués un «malin génie», un déu ple de perfídia que ens enganyés? És a dir: les construccions matemàtiques són universals i necessàries però en definitiva són idees, construccions ideològiques, creacions del nostre esperit. Quina certesa podem tenir de la seva existència real? Qui ens respon de la correspondència objectiva d’aquesta creació espiritual? És el problema fonamental de tota la filosofia moderna.

Coneguda és la solució cartesiana: demostrada l’existència de Déu per l’argument ontològic, Déu salva la física i el món que representa. Kant accepta el problema cartesià i en fa l’objecte central de les seves meditacions. Però en rebutja la solució. El problema es replanteja amb tot rigor. Com és possible partint de la consciència construir un objecte independent?

Kant comença la seva meditació amb una sèrie de distincions estrictament tècniques, conegudes de tothom: Kant distingeix amb tot rigor judicis analítics ―explicatius― judicis sintètics ―amplificatius― judicis a priori ―universals i necessaris― i judicis a posteriori ―particulars i contingents―. Els primers constitueixen un món ideal, els segons un món real: els primers ens donen necessitat però no realitat ―són les idees matemàtiques de Descartes―; els segons ens donen una apariència de realitat però són insegurs i incerts ―són el coneixement vulgar, la cera que s’esvaeix de Descartes. Les sensacions són «reals» però subjectives, contingents. Les idees són objectives és a dir universals i necessàries però són creacions de l’esperit. Com trobar un món ideal i real ―necessari i existent? Necessitem judicis sintètics i a priori. La física els necessita per a la seva possibilitat. Com són possibles?

En altres termes: com és possible el progrés de la ciència? De fet la ciència avença per síntesis successives. La matemàtica, la física i la metafísica s’apoien en judicis sintètics. Però el coneixement científic és vertader, exacte, universal, necessari… Com és possible sent així que sigui al mateix temps sintètic? Caldrà que hi hagi proposicions universals i necessàries sintètiques. De fet és en efecte així. Quin és el fonament de la seva possibilitat?

La física matemàtica portada a la seva perfecció per Newton té la pretensió de valer per a les coses reals i no d’una manera aproximada sinó d’una faisó matemàtica i exacta. La física té la pretensió de parlar de les coses reals abans de que existeixin. L’astronomia prediu la posició dels astres amb extraordinària anticipació. El cas de Leverrier és en aquest sentit exemplar. Com és possible que la ciència actual prèvia a la realitat dicti lleis a la realitat?

En l’experiència trobem una font de síntesi. Però és a posteriori. Tenim dues fonts, dos títols de coneixement; el principi d’identitat per als judicis analítics; l’experiència per als judicis a posteriori. Però i els judicis sintètics a priori? De la solució d’aquest problema en depèn el valor de tota ciència car els judicis sintètics a priori estan a la base de tota ciència. Una vegada més: com és possible el coneixement a priori de realitats? Com són possibles els judicis sintètics a priori?

Tal és el problema fonamental de la filosofia moderna plantejat en termes kantians. Al seu voltant es desenrotlla tot el sistema filosòfic de Kant. Des del punt de vista psicològic és el problema de la relació de l’ànima i el cos. Aquest, com tots els problemes fonamentals de la metafísica, es construeixen doncs al dors de la física matemàtica. La nuova scienza orienta tots els perfils de la nova cultura.

Ara bé: l’íntima dependència mútua de la filosofia i la ciència no és un fet episòdic produït per l’enlluernament de la física matemàtica sobre els hereters del Renaixement. Això implicaria que Descartes fos al mateix temps que un gran filòsof, un gran matemàtic i un gran físic, que Leibniz fos un dels grans propulsors de la ciència matemàtica amb la invenció del càlcul infinitesimal, que Kant fos professor de física… Però en realitat l’abast d’aquesta constatació és enormement més ample. Tota filosofia es construeix en connexió i en contacte amb una ciència i el seu progrés corre paral·lelament amb el progrès científic general. La filosofia grega està tota amarada de geometria ―la gran creació científica del geni grec― de la mateixa manera que la moderna està plena de física matemàtica ―la gran creació de l’esperit modern. I si en el moment actual assistim a una aguda crisi del pensament kantià i es senten a tot arreu veus que prediquen una superació, és en gran part mercès a una nova i profunda crisi de l’esperit científic. La matemàtica pel camí d’un anàlisi subtilíssim ens ha posat enfront de perspectives insospitades enormement distants de tot el que s’hauria pogut imaginar, la física corpuscular, el descobriment experimental d’estructures intra-atòmiques, el descobriment precís dels fenòmens de radiació amb la reducció de radiació i matèria a un únic element energètic, l’aplicació de la nova matemàtica a la nova física ―teoria de la relativitat p. ex.―…. han fet insuficients i definitivament inútils els clàssics esquemes de la física clàssica. Res d’estrany que la filosofia construïda al damunt d’ella experimenti una seria embranzida.

Però no és això sol: presenciem ademés la constitució de ciències noves perdudes fins ara en les vacil·lacions i els tanteigs. La biologia està actualment en un període constituient no molt divers del que passà la física en els temps renaixentistes. Ja de llarg temps constitueix un tema de preocupació filosòfica i les idees kantianes sofreixen per la seva influència importantíssimes correccions, però avui exigeixen ja una total revisió de la ideologia tradicional. La psicologia més jove encara anuncia nous i profundíssims capgiraments. Les ciències de la cultura, les ciències històriques en el sentit més ample de la paraula fan sentir la seva veu heterodoxa… L’edifici renaixentista portat a la seva més alta perfecció per obra de Kant s’esquerda per tots costats.

La filosofia i la ciència neixen juntes a les costes radiants de la Jònia i des d’aleshores no es tornen a separar. I les èpoques de màxima convivència són per ambdues les èpoques de màxima glòria. L’esperit especulatiu que les crea és el producte grec més genuí del geni grec i constitueix la característica més preuada de la cultura europea, moderna heretera directa de la cultura hel·lènica. A Grècia neix l’especulació pura, la pura filosofia desinteressada, l’esperit racionalista insaciable de claretat…

Des d’aleshores s’ha fet impossible anomenar filosofia a un sistema d’acudits. Quan contra el sentit comú i per damunt d’ell neix la ciència, la filosofia deixa d’ésser un comentari més o menys enginyós i paradòxic a les donades del saber vulgar. Cal que la filosofia es vagi construint al damunt del pensament més selecte i el coneixement més ple d’excel·lències és en cada moment el que ens dóna la ciència.

Ara es comprendrà perfectament perquè Catalunya no ha rebut cap influència de Kant com no ha rebut gairebé cap altra influència filosòfica, perquè ha prevalescut aquí la vaga divagació fantàstica i anecdòtica sobre el rigor d’una veritable filosofia, perquè els homes que per acàs parlen ací de coses més o menys filosòfiques donen sempre una lamentable impressió d’aficionats o de simples causeurs. La filosofia aquí s’ofega perquè li manca l’atmosfera respirable que sols un ample desenrotllament científic li pot donar. I és que, és trist dir-ho, però cal confessar amb tota sinceritat que Catalunya ha permanescut al marge de la venerable i gloriosa tradició hel·lènica. Mentre altres la prosseguien amb perseverància i ferma voluntat nosaltres ens hem entretingut jugant als grecs i fent cabrioles més o menys mediterrànies però totalment estèrils.

Si volem continuar parlant del nostre esperit mediterrani caldrà d’una vegada que deixem de mirar cap a Grècia i ens referim amb més justesa a l’esperit fenici o si es vol a l’esperit romà… Sols així s’explicarà la constant i mai acabada aversió del nostre poble per tot el que signifiqui investigació científica, metòdica i rigorosa, la rialleta burleta i la plebeia rialla insultant… Es comprèn perfectament que en pobles sobresaturats de filosofia i de ciència sorgeixi l’esperit delicat que posi de relleu amb finura irònica els caires febles d’aquestes altíssimes activitats. Sols en un poble d’esperit fenici és comprensible que quan encara es careix en ciència de lo més elemental, homes grollers i plens de trista inconsciència es dediquin amb tanta freqüència a tirar carn a la fera adulant els més baixos instints per donar-se el gust de fer una pirueta literària o una paradoxa de mal gust.

[Paràgraf censurat]

Volem creure que la realitat que acabem de posar de relleu obeeix a causes perifèriques i per tant accidentals. Hi ha en efecte en el moment present una ampla floració científica: una escola ja il·lustre de biòlegs, matemàtics i físics distingits, historiadors, prehistoriadors, filòlegs…. qui sap si en connexió amb ells i retiradíssimes, com correspon, les possibilitats d’un pròxim floreixement filosòfic… Però tot és fins ara delicadíssima planta d’hivernacle que necessita totes les atencions i les més acurades sol·licituds.

Que els poderosos més fins d’aquestes terres copsin la importància incalculable ―superior a qualsevol altra― que pot tenir en el futur la vida robusta d’aquests tendres brots!

29-11-1924

¹ Cal advertir que estem convençuts que si la genial figura de Balmes hagués caigut en un medi més propici hauria pogut ini ciar amb més intensitat filosòfica tal volta a la nostra terra, el moviment que contra Kant- és a dir al voltant de Kant-va susci tar a Louvain el cardenal Mercier.