La vida dolorosa de Baudelaire

El sofriment sembla inherent a la vida els grans homes. Repassant llurs existències ens sentim gairebé decantats a creure que la glòria terrenal té, com alguns cops la glòria celest, per preu i per camí, el martiri. Baudelaire, el gran poeta francès, no va pas escapar a aquesta llei dolorosa. A mesura que la seva anomenada ha crescut i els estudis entorn de la seva vida i de la seva obra s’han multiplicat, s’ha anat establint, pas per pas, la via de neguit i de sofriment que seguí. L’amargor i la desesperança que hi ha en els versos de les seves Flors del Mal o en els seus Petits poemes en prosa, no són una pose com en el cas de tants literats mediocres. La seva vida en respon. Si hi ha pose en l’obra baudelairiana no és pas certament en aquest aspecte, ni en forma de cap manera l’essència.

Molt s’havia escrit sobre la vida Baudelaire. Recordem, sobretot, els treballs d’Eugene i Jacques Crépet. Recentment encara una obra ha aparegut qui duu per títol el mateix que encapçala aquest article. La vie douloureuse de Baudelaire. Forma part de la col·lecció Le roman des grandes existences, dins la qual ja han aparegut La prodigiosa vida d’Honorat Balzac, La vida aventurera de Joan-Artur Rimbaud, La vida peresosa de Rivarol, La vida raonable de Descartes. Per a la vida de Baudelaire l’autor de la seva recent biografia no ha trobat, i amb motiu, cap adjectiu més escaient que el de «dolorosa».

En aquesta vida no trobem a mancar cap de les grans misèries: la ruïna pecuniària, la ruïna de bells ideals, la ruïna de la salut física i moral.

Tot i tenir una situació econòmica força folgada, aviat la seva inexperiència dels afers, una cortisana de la qual s’enamora i a la qual restarà lligat tota la seva vida, els usurers que no triguen a posar la mà sobre el seu capital, el condueixen a situacions angunioses. Ha de treballar durament, i el seu neguit de perfecció, per una banda, i la vida desficiosa que mena, per una altra, li fan aquest treball molt més penós. En publicar el seu primer gran article sobre Edgar Poe, escriu així a la seva mare

«És escrit amb ardor, però hi descobriràs sens dubte algunes línies d’una extraordinària sobreexcitació. És la conseqüència de la vida dolorosa i folla que meno. Em veig obligat a treballar a la nit a fi de trobar una certa calma i evitar els insuportables neguits de la dona amb qui visc… En resulta en mi una còlera constant.»

Aquesta excitació nerviosa en què vivia fou una altra de les causes de la seva desfeta. Per procurar-se repòs començà a acudir a les drogues, al làudan principalment. Pateix terribles insomnis, es passa nits i nits sense poder dormir. En lloc de la pau i la calma que el seu estat hauria exigit, viu la vida de París, demana al seu cervell un treball constant superior a les seves forces; en lloc d’una amor confortant i tèbia que el sostingui i l’aconsoli, té al seu costat una cortisana crapulosa i renyinosa que l’exaspera i abat: Joana Duval, una mulata que va conèixer en un teatrot de barriada, la seva musa negra, per a la qual va escriure una part de les seves poesies amoroses, algunes de tan belles com Le Balcon o La Chevelure.

Una altra amor de Baudelaire fou Madame Sabatier ―«l’àngel», «l’ídola immortal», com l’anomena en algunes seves poesies meravelloses. Tanmateix es tracta d’una llibertina ben allunyada de la idealització que en fa Baudelaire en els seus versos. Poques vegades hi haurà hagut, com en el cas d’aquesta inspiradora de Baudelaire, un abisme tan gran entre la Beatriu tal com apareix en els versos del poeta i la Beatriu de carn i ossos.

I això que s’esdevingué amb les seves amors, s’esdevingué en tots els altres aspectes de la seva existència. Tenia un ideal d’ordre de beutat, de voluptat, de luxe.

Là tout n’est qu’ordre et beaute,
luxe, calme et volupté

diu descrivint el país i l’estatge que somia. I la realitat de la seva vida fou el desordre, la lletjor, l’angoixa, la misèria.

Però tota la seva ànsia de beutat va posar-la en la seva obra. I aquesta és la grandesa de Baudelaire: d’una vida miserable haver extret una obra perfecta.

Altres grans artistes han trobat en la seva vida, tan dolorosa com hagi pogut ésser, clarianes de joia i d’amor. Ara s’escau el centenari de Beethoven. Voleu vida més dolorosa que la seva? Tanmateix, la seva «amada immortal» es diu Teresa Brunswich, i són prou conegudes les belles penyores morals que ornaren l’estimada del gran músic.

Així va arrossegar Baudelaire la seva existència. El final no en pogué ésser més desastrós. Trobant-se a Namur, l’església Saint-Loup, sent com una mena de defalliment, vacil·la i cau. Diu que el peu li ha relliscat, però l’endemà dóna senyals de pertorbació mental. És portat a Brussel·les, paralitzat del costat dret, la paraula confusa. La malaltia progressa ràpidament. Al cap d’alguns mesos és dut a París. I allí l’agonia es prolonga encara durant un any. «En fi ―escriu Porché― el dia 31 d’agost del 1867, allò que resta en apariència d’aquell qui fou Baudelaire, aquest paralític de boca escumosa, aquest parrac lamentable, llança el darrer sospir. Llavors la màscara contorsionada se separa, cau i, bruscament, per algunes hores, el rostre del poeta reapareix, purificat, pacificat, triomfant.»