Anticapelleta

No diem pas que hagi desaparegut del tot, per bé que alguns hagin negat l’existència de la capelleta a casa nostra. Afirmarem, si més no, que està en greu perill d’ésser anorreada. La capelleta és una cosa indesitjable. L’encens que a dintre seu es respira enrareix l’aire i us ofega l’esperit. No és aquella mena de sentor venerable, de pàtina autèntica que us entre al moll dels ossos en traspuar la llinda d’una Catedral mil·lenària. No és tampoc la sanitosa flaire bosquerola de les nostres ermites emblancades, encastellades pels turons, ni aquella forta odor de pagesia que s’arrecera entre els plecs de les velles banderes de les confraries, en les nostres parròquies rurals. En la capelleta no es veu enlloc l’or de llei, sols lluu, insolent, la purpurina, i es respira una olor aspra de vernís fresc i enganxós encara. Per dir-ho en un mot, es veu massa el llautó.

Als heterodoxos de la capelleta els distingireu, a primer cop d’ull, per la manera de parlar, d’escriure i de judicar. Àdhuc pel seu tracte social.

No us obriran mai, de bat a bat, les portes de casa seva, ans al contrari esguardaran per la reixeta i de dins el cancell estant us demanaran la vostra filiació. No correspondran a la vostra salutació amb l’ampla encaixada cordial, sinó que us tustaran l’espatlla amb aire protector i us faran aquella mitja rialla forçada, que té aires de ganyota.

El millor aglutinant de la capelleta, ço que dóna el to a la veu insistent de la campana com un monòton repicó, és la petita vanitat dels homes. Contràriament, l’enemic jurat de les capelletes, ço qui la deixa poc o sense predicadors i esgarria els seus fidels, és ―no ho diríeu, potser― la Cordialitat, aqueixa alta virtut mai prou lloada.

Sortosament, per les pletes roges i humides del terrer pairal, comença de llevar fruit aquesta planta fecunda i generosa de la Cordialitat. I allí on ella arrela, no pot subsistir la capelleta.

Vegeu, ara mateix, com amb la dolorosa avinentesa de la mort del Mestre Pin i Soler, aquesta excelsa virtut, generadora d’equilibri, de serenitat, de bon juí, ha triomfat esplendorosament dels recels, dels egoismes, de les mesquineses, dels falsos apassionaments de la capelleta. Pin i Soler, vell entre els vells, gran novel·lista, excel·lent prosador, una mica cantellut, intransigent, que va plantar una fita esplendorosa en la nostra reascensió literària, furibund antinormista, s’ha vist ara, arran del seu traspàs, lloat cordialment, més encara que per la colla dels seus adeptes, per la legió dels seus contraris en l’ordre lingüístic. S’han publicat articles plens de noble contingut, comentaris escaients i justíssims, i tot posant de manifest la seva dèria, no ha deixat de reconèixer-se ni el seu mèrit ni la seva lleialtat. En resum, un gran triomf de la cordialitat aglutinadora de les essències pairals, contra l’acció corrosiva i destriadora de la capelleta.

Altres esdeveniments ens confirmen en aquesta optimista sensació. L’existència d’una crítica assenyada i independent; el simbolisme colpidor d’alguns homenatges ―cal només veure les signatures estampades al peu de l’adhesió a l’Ignasi Iglésies―; la revisió acurada dels valors en les diferents disciplines artístiques, i com a símbol vivent, la generosa croada d’En Junoy per la seva, millor diríem per la de tots, «La Nova Revista»; la bel·ligerància reconeguda a l’aportació comarcal, tot són símptomes afalagadors de l’anorreament de l’esperit provincià de capelleta.

Constatem avui, sense altres comentaris, difícils d’expressar, aquest fet encoratjador. Si el nostre tan debatut individualisme (que en certs aspectes ens ha salvat molts valors, i és en altres una greu amenaça), ha pogut ésser ara vençut generosament, felicitem-nos-en.

Conreem aquesta llavor pròdiga de la cordialitat, signe d’alta cultura, d’humana i civilitzada comprensió, d’aristocràtica senyoria espiritual. Tinguem cura de què els vents malastrucs no l’assequin o l’esgarriïn, ans bé espongem cada dia la terra de les nostres gleves per tal que arreli per sempre més entre nosaltres, incorporada definitivament a la flora pairal.