Catalunya i la mar

En un dels nostres darrers articles, titulat “Els pobles i la mar”, fèiem observar el gran avantatge que la posició central concedeix als pobles per a la formació de grans Estats, remarcàvem el fet que els pobles marítims rarament es giren cap a l’expansió interior, i concloíem que, per aquest camí, podríem trobar una de les raons de la nostra història, i no pas la menys important.

Efectivament: Catalunya, com a poble marítim que és, no ha pogut, en el curs de la seva història, sostraure’s a les tendències d’expansió marítima pròpies d’aquests pobles. En virtut d’aquestes tendències, que arriben a tenir la força d’una llei històrica, era natural que Catalunya girés la seva activitat cap a l’expansió mediterrània i es desentengués de tota expansió interior. I, tanmateix, Catalunya, abans d’emprendre la seva política de poble marítim, havia desenrotllat una política de poble interior, de poble central. I és que, en certa manera, Catalunya és un poble central.

Aquesta afirmació semblarà, potser, una mica estranya. I, tanmateix és exacta: Catalunya és el centre d’un conjunt territorial que comprengui les terres del Migdia de la Gàl·lia, Aragó, València, les Balears, Sardenya i Còrsega. I és per això, per aquesta mena de posició central, que la política dels comtes de Barcelona ―impulsors de l’Estat oriental peninsular, com els comtes de Castella ho foren de l’Estat central― s’adreça primerament en les direccions continentals que la posició central els oferia, abans d’adreçar-se en la direcció marítima. Això explica el fet que un poble marítim com Catalunya comenci per descabdellar una política predominantment continental.

Així, quatre direccions s’oferien a l’ambició dels comtes de Barcelona: cap al nord pel Llenguadoc, Provença i Gascunya; cap a l’oest per terres de Lleida i Aragó; cap al sud per terres del que havia d’ésser la Catalunya Nova i per terres de València; cap a l’est per la Mediterrània. En totes elles van empènyer llur política. I si, per no esmentar sinó fets considerables, un Ramon Berenguer III va fer entrar Provença dins la nostra òrbita d’influència i va conquerir, si bé efímerament, Mallorca, un Ramon Berenguer IV va finir la reconquista del territori estrictament català i va unir Aragó als seus dominis.

Cap d’aquestes direccions d’expansió no fou oblidada per llurs successors. Va predominar la ultrapirinenca, perquè era la que més urgia d’afermar, però no van mancar les cavalcades en terra valenciana i els projectes d’expedició a les Balears. Muret fou un cop fatal per a aquella tendència, però encara el regent Sanç i el propi Jaume I hi persisteixen. I tenim la impressió que, si el futur Conqueridor no hagués estat un infant quan va cenyir la corona, el destí del Migdia gàl·lic no era encara sentenciat.

Així, durant una bona part del seu regnat, Jaume I encarna encara la política de Catalunya com a poble central; conquista les Balears i València, projecta enllaços matrimonials amb les Cases de Provença, de Tolosa i de Bearn, per tal de relligar aquests països a Catalunya; amb el tractat de mutual afillament amb Sanç el Fort enfoca l’annexió de Navarra; fins i tot, en un cert moment, afalaga projectes damunt Sardenya.

Ell mateix, però, posa fi a aquesta política de poble central. El tractat de Corbell es pot dir que n’és la llosa, o millor, potser, l’epitafi damunt la llosa.

Fracassada aquella política, el poble marítim ―i mariner― que era Catalunya sorgeix plenament. Sicília, Malta, Sardenya, Atenes i Neopàtria, Gerba, Nàpols, una hora o altra senyorejats pels nostres monarques; Tunis, Tlemcen i Burgia, tributaris; intents sobre Múrcia i Almeria, sobre Còrsega i la Calàbria, sobre la Morea i sobre Albània, sobre Síria i sobre Xipre; realitats o somnis d’imperi damunt tots els pobles de la Mediterrània!

Però, a part de les febleses i les amenaces que aquest imperi tingués en ell mateix i enfora d’ell, l’amenaça principal naixia del fet que Catalunya formava part d’un d’aquells conjunts territorials amb un nucli central definit i assimilista. Si no hi posava una vigilància tensa i constant, acabaria per caure dins la seva zona d’influència primer, dins la seva sobirania després; i amb ella tot el seu imperi.

I això és el que es va esdevenir, la primera d’aquestes etapes comença la Sentència de Casp. Castella, com a resultat d’ella, entra en contacte amb els dominis “dellà mar”. La conquista de Nàpols, que sembla ésser un altre graó de la nostra expansió, té per a Castella una transcendència espiritual més gran que per a Catalunya mateixa. És el contacte directe amb el Renaixement (que d’altra manera no hauria pogut ni somniar), sota l’ègida d’un monarca de la seva raça i de la seva llengua. Després, Joan II, Ferran el Catòlic, els Habsburg, marquen altres etapes que fóra prolix d’especificar.

Els nostres dominis mediterranis ―Sardenya, Sicília i Nàpols― eren establerts sobre bases sòlides. Així Castella, sol·licitada, tanmateix, arreu per formidables problemes i lluites, va poder-los conservar fins al tractat d’Utrecht (1713), que ―coincidència impressionant a remarcar― liquida alhora les desferres de l’imperi mediterrani i de l’estat que va formar-lo.