El «Charleston»

He presenciat un fet commovedor. En un carrer estret, negre i llarg, com un dia sense pa, sonava un piano de maneta. La gent d’aquell barri, ultra democràtic, sense la inquietud, sense l’ai al cor de la galleda única –allí les escombraries se’n van soles al carro, fartes de rebre trepitjades– es lliurava al plaer de la música i de la dansa.

El pas estava obstruït per una gernació compacta, que no formava rotllo –car les condicions geomètriques de l’esmentat carrer no ho consentien– sinó un paral·lelogram absurdament prolongat, al mig del qual unes dues-centes criatures ballaven el «charleston».

Us parlo francament: aquesta visió m’ha colpit.

No podeu imaginar-vos l’efecte que produïa una tal bellugadissa d’infants saltironant amb ritme frenètic i salvatge sobre el sòl fangós, dins la penombra d’aquella escletxa formada de cases brunes, en les parets de les quals hi havia molsa de caverna, esvorancs catastròfics i fantàstiques clapes d’humitat.

De dansarins n’hi hauríeu vist de totes les mides i de tots colors, de garrells i cama-drets, de descalços i calçats, de sans i malaltissos, d’espigats i raquítics, de pellingosos i no tan pellingosos, d’ulls molls i d’ulls eixuts, però amb una equitativa participació de la sutzeria veïnal en el rostre, mans i peus de cadascú i cadascuna.

Pel demés, cap parella de cabaret o saló aristocràtic hauria fet la pols als petits i no massa angelicals «charlestonistes». Llur agilitat i gràcia un poc simiesca era astoradora.

S’havien aplegat a la primera nota del piano mecànic com una tribu de bosquimans a la crida urgent d’un timbal guerrer.

Semblava que, finida la dansa, veuríem els homes que la presenciaven com empunyarien l’arc i les sagetes enverinades, mentre les dones encendrien foc i disposarien l’olla en espera del festí inhumà.

Però si voleu beure en bones fonts, les fonts de l’aptesa innata d’on raja, tant ací com a l’Amèrica del Nord, la pura essència de «charleston», cal refiar-vos d’aquesta mainada autodidacta.

El «charleston» resulta difícil d’aprendre un cop la pubertat civilitzada us ha fet el bleix curt i ha mort en vosaltres l’ancestral elasticitat dels músculs atrofiant-vos els secundaris, com ara els que belluguen les orelles i us fan prenedors els dits dels peus.

Jo he pogut notar amb quina mena de desfici els joves d’ambdós sexes procuren aprendre el ball de moda.

Els veureu formant grups per les voreres aparentment tranquils, conversant seriosos, però de sobte, un o una, es fa un pas enrere, eixampla les cames, descriu un arc amb l’esquerra i ensems intenta un moviment contradictori amb l’altra. No reïx. Un company tracta d’alliçonar-lo. Tots esguarden atents les revirades i etzigoris que fa un peu mentre el bessó punteja un tros més lluny. Desaproven i riuen, els passius: –«Arriba», fes-ho tu.– Qui més en sap més remena.

Tant a ells com a elles els manca la independència de moviments. Això els encaparra. D’un cap de dia a l’altre fan estudis gimnàstics de disassociació. Avui per avui, és un atzar de veure un donzell o una damisel·la que romanguin deu minuts sense lliurar-se a una gosada provatura coreogràfica.

Ja han après a relliscar sobre una pela de taronja servant l’equilibri, bo i fent anar com una tremuja la punta d’una sabata i combinant el destre exercici amb una acompassada delineació d’espirals de l’altra.

Mes, ai!, que això encara no és el «charleston» del districte cinquè ni de la Carolina del Sud.