Una gràcia de qualitat, per l’amor de Déu!

Fa anys que menem amb sincer entusiasme, les més diverses campanyes per a intentar la dignificació de la pintura catalana.

Fa anys que ens esgargamellem en tots els tons, que empren els més potents megàfons que gesticulem fins i tot com uns energúmens, per a aconseguir un guany qualitatiu de la pintura catalana. Començàrem per oposar austeritat formal a la disbauxa colorística imperant, l’abstinència estructural a l’embriaguesa llumínica, l’ordre al desordre. Davant els resultats negatius, assenyalàrem la conveniència d’alliberar-se del naturalisme en ús, considerat com una trava poderosa, com un control rigorós de la intel·ligència i de la sensibilitat. Aconsellàrem l’evasió per afavorir la lliure expansió de la raó i de l’instint de la plàstica i de la poesia, de l’ordre arquitectònic i de les efusions líriques. Davant la mansuetud dominant, exigírem la intensitat, dreçàrem la força contra la gràcia, el vigor mascle contra l’afemellament…

Tot en va. Confessem que ens vàrem equivocar. Tot el que recomanàvem ―la forma, l’anti-naturalisme, la supressió de traves obstaculitzadores― tot això, comptat i debatut, no eren res més que mitjans, mitjans materials, que havien de permetre al do, presoner de tota mena de prejudicis, d’alliberar-se. Perquè crèiem en un do, en un possible do. Ho confessem ingènuament. Crèiem en uns pintors catalans, dotats, per controlats. Crèiem en una matèria prima ―existent però dominada, tornem a confessar que ens vàrem equivocar lamentablement. En l’art català no hi ha do, no hi ha matèria prima. No hi ha qualitat. No hi ha pintors catalans dotats. No hi ha pintors catalans de qualitat. Confessem-ho amb pena. És doncs perfectament inútil que ens esforcem àvidament a recomanar uns mitjans que permetin d’evadir-se a un do que no existeix. Tot seria endebades. Ja no cal parlar de forma ni de color, ni de naturalisme ni d’anti-naturalisme. Ja no cal parlar d’avantguarda ni de reraguarda. Ja no cal parlar de res de tot això. Cal ésser més primaris. Cal parlar de qualitat. De qualitat, simplement. Cal exigir la qualitat. No cal exigir l’estructura i la força, ni les inquietuds de l’hora, ni res de tot això. Cal exigir purament i simplement, estrictament, precisament i únicament, la qualitat. Una gràcia de qualitat per l’amor de Déu! I com que no la trobem en els actuals pintors catalans ―allà on no n’hi ha no en pot rajar― cerquem-la en els joves, en els innominats, en els inèdits, en els desconeguts. Cerquem-la allà on sigui, allà on es trobi, però cerquem-la. Una gràcia de qualitat per l’amor de Déu!

Tot això està en la consciència de tothom. Tothom ho creu. Tothom ho pensa. Però ningú no ho diu. La covardia o els interessos creats, són infinitament poderosos. Ningú no ho diu, l’art català ha esdevingut intangible. L’interès, els diners, els afers camuflats de xovinisme, l’han fet esdevenir intangible. No es malparla de l’art català impunement. Ningú no ho diu. Per haver-ho gosat a dir, per haver gosat a dir quatre veritats a l’art català, m’expulsaren de La Veu. I em digueren amb to patètic, aire declamatori i gesticulació teatral que «per a La Veu de Catalunya la pintura catalana és la millor del món.»

I així estem. Així anem fent. Així anem vivint. Vivim en el millor dels mons. Vivim contents i enganyats. No fa pas gaire hem tingut de passar per la vergonya d’haver d’escoltar de llavis d’un botafumeiro professional, d’un adulador d’ofici ―el senyor Francesc Pujols, aquell senyor Francesc Pujols qui, a l’antiga Publicidad, escampava l’encens arreu amb adjectivacions tan contundents com el divino Carles i altres nicieses―, hem tingut de passar per la vergonya d’haver d’escoltar de llavis d’aquest senyor, barrejats amb una colla de babaus que l’aplaudien, que la pintura catalana és l’única activitat nostra veritablement nacional. I així estem. Així anem fent. Així anem vivint. Vivim en el millor dels mons. Vivim contents i enganyats.

I quina crítica té la pintura catalana actual? La pintura catalana actual, fetes algunes excepcions, ―Capdevila, Benet― té la crítica que es mereix. La crítica que no ha sentit mai cap inquietud. La crítica mansa que no té altra preocupació que la de no comprometre’s. La crítica conformista, la crítica d’amic, la crítica banal que no solament no vol ni sap denunciar el lamentable estat de coses actual, sinó que amb el seu silenci, els seus elogis vaselinats, sembla rabejar-s’hi, sembla complaure-s’hi, sembla estimular amb la seva actitud la mansuetud dominant.

Aquesta crítica banal i buida, sempre d’elogi immoderat, sovint, no fa més que estimular la banalitat i la buidor de la pintura catalana actual. De la banal i buida pintura catalana actual. Hi ha excepcions, és clar. Hi ha excepcions, sortosament. Les excepcions que confirmen tota regla general. Dins l’art pur, hi ha Joan Miró, la gran vedette internacional. Dins la pintura-pintura, la pintura pictòrica que ací pretenen conrear sense aconseguir-ho, hi ha Miquel Villà, un pintor, autèntic. Una mica allunyat, hi ha Salvador Dalí, arrossegat per les modes i l’habilitat digital, però pletòric de condicions. Hi ha Francesc Domingo, també: l’humaníssim, el de la inquietud fecunda. I hi ha els joves, finalment. Joan Junyer una gran esperança, Costa, Sandalinas, Planells, Grau Sala. Pocs. Molt pocs. Massa pocs per a compensar la poca qualitat de la pintura catalana actual. La nul·la qualitat de la pintura catalana actual. Una gràcia de qualitat per l’amor de Déu!

Decididament, davant d’un panorama tan desolat com aquest, val més apartar-se de la pintura amb la seva agonia lenta. Decididament, davant d’un panorama tan desolat com aquest, resulta molt més divertit en aquest país ocupar-se de política o de boxa, de music-hall o de cinema.