L’escriptor i el suïcida

José Ortega y Gasset s’esforça a voler-nos fer pensar en un Goethe que no hagués anat a parar a Weimar: «Nada debilita tanto a los profundos resortes del viviente como el exceso de facilidades. Esto fué Weimar para Goethe en aquella sazón decisiva. Facilitó el enquistamiento de su juventud y quedó para siempre en disponibilidad.» «Goethe se acostumbró a flotar sobre la vida ―se olvidó de que era un náufrago.» «Goethe se vegetaliza. El vegetal es el ser orgánico que no lucha con su contorno. Por eso no puede vivir sino en ambiente favorable, sostenido, mimado, por él. Weimar fué el capullo de seda que el gusano segrega de sí para interponerlo entre sí y el mundo.»

Potser Goethe ho veia també així, ja que en marxà. Però reincidí.

La meva antipatia a Goethe va, però, més enllà. Cert que Goethe devia tenir la seva joventut apassionada, turbulenta i torturada si fa no fa com la majoria de les veritables joventuts. Cert que de totes les obres de Goethe em quedo amb el Werther. (La segona part del Faust treu tota la bona impressió que pot fer la primera.) Però també em serveix massa per veure l’enorme diferència que va de l’escriptor a l’home.

Sembla que l’idil·li de Goethe amb Carlota Buff fou molt breu i poc profund. Carles Soldevila ho comenta així: «És ben cert que el geni literari consisteix sovint a canviar d’escala els sentiments reals que comporta l’existència: d’una tènue esgarrifança fer-ne una commoció pregona, d’un sentiment trencadís, una adhesió capaç de dur al suïcidi.» El meu gust, però, és amant de tot el contrari. M’apassiona molt més la biografia d’homes que han viscut una commoció pregona capaç de dur al suïcidi, encara que no hagin encertat gens a transportar-ho a llurs escrits.

Quanta diferència de Goethe a Werther!

Werther envia el seu criat a buscar, sota el pretext d’un viatge, les pistoles del marit de Carlota. S’estremeix pensant que ha estat la mateixa Lota qui les hi ha lliurat. Amb aquestes pistoles es suïcida.

Goethe el que féu fou anar a comprar uns anells i els envià a la jove parella en el dia de la seva unió. És més, Goethe el dia de la seva partida va enviar a Carlota una carta que acaba així: «Jo, estimada Lota, sóc feliç de llegir en els vostres ulls la confiança que no canviaré.» El subratllat és meu i avui ―que podem veure la vida de Goethe en totalitat― aquestes paraules no ens sonen pas massa bé. I és més encara. L’home ho aprofità per escriure’n una novel·la de tons tràgics.

De totes les frases que corren de Goethe no m’atrau pas aquella de «Més llum!», que si és que la va arribar a dir sembla que no fou pas l’última. Les paraules veritablement darreres van ésser unes altres més olímpiques potser. De totes les frases que corren de Goethe em quedo amb les que exclamà parlant d’un roquet que prenia el sol: «wie wahr, wie seind!».

Que veritables, que existents!, més que no pas Goethe, resulten els suïcidis que hi ha hagut. Algun, com ens diuen, influenciat més o menys per la lectura del Werther, per més sarcasme?

Settembrini va escriure en una ocasió que el qui d’adolescent no hagi meditat, almenys una vegada, en el suïcidi, no promet fer res de bo.

Però «wie wahr, wie seind!», el suïcidi perpetrat.

I entre els suïcides cap no se m’ofereix tan colpidor com Ángel Ganivet.

El suïcidi per a Ganivet ―per estar preocupat per la doctrina de la reencarnació de les ànimes (llavors s’havien posat en voga els estudis sobre les coses orientals i sobretot les coses índies)―, no era un acabar de cop, ni posar punt final als sofriments. En l’Epistolari de Ganivet ―ínfima part del que hauria d’ésser― trobem aquest paràgraf: «En amos casos puedo permitirme la satisfacción de entretenerme con mis imaginaciones para disfrazar las miserias de la vida e impedir que se acerque la idea del suicidio, que no resuelve nada tampoco si, como es de temer, tenemos varias ediciones, y cuanto antes nos inutilizamos tanto antes nos echan tapas y medias suelas en el laboratorio de almas, para lanzarnos a funcionar de nuevo en este planeta o en otro, si hay varios que nos ayuden en estas faenas.»

Malgrat tot, Ganivet ens resulta el suïcida més recalcitrant. Es llançà al riu Dvina en fer la seva travessia quotidiana. Passatgers del petit vaixell es tiraren, acte seguit, a l’aigua i assoliren salvar-lo de la mort. Però tan prompte com va tornar en si va desfer-se iradament dels seus salvadors per tornar-se a llançar al riu; aquesta vegada d’una manera definitiva.

I no es pot trobar en les obres de Ganivet una descripció, ni un final tan desesperat com en el Werther; el contrari, Ganivet cultivà amb preferència el to popular, les dites bigarrades, la ironia, l’actitud de tant se me’n dóna i la contradicció, més que l’academicisme transcendental o més o menys apassionat.

Goethe va escriure el Werther.

Ganivet només el va viure i el va morir. Això per a alguns no compta o no els arriba a fer ni fred ni calor. Però jo, amb tot el seu gavadal de defectes, em quedo amb Ganivet. Al cap i a la fi no deixa d’ésser un gust com un altre.