Projectes de cartell pel xampany Codorniu

Tothom ho diu, tothom, al visitar l’exposició de projectes de cartell pera anunciar lo xampany Codorniu, inaugurada ahir á can Boada. Gent profana y gent de l’art, literats y pintors, antiquats i modernistas, tots proclaman, com la cosa mes clara d’aquest mon, l’inmensa superioritat dels dos cartells d’en Casas sobre los cartells competidors. Ha passat ab lo concurs Codorniu, celebrat a Madrid, lo mateix que va passar ab lo de la casa Bosch, celebrat a Barcelona. Tots los projectes, fins los mes notables, han quedat ara, com van quedar allavoras, enfosquits, eclipsats per l’obra del mestre, sempre la mes hermosa, sempre la mes significativa, sempre la mes ornamental, adhuc tractantse de temas d’anunci tan diferents com los proposats respectivament en los dos darrers concursos.

Pel Anís del Mono, licor eminentment popular, va inventar en Casas tres saladíssimas «chulas» qu’avuy per avuy son l’ornament mes vistós, mes aixerit dels carrers de Barcelona. Pel Champagne Codorniu, beguda destinada a taulas aristocráticas y á sopars intims d’última hora, ha concebut dugas preciosas figuras de dona que pel seu carácter, al mateix temps desinvolt y fí, sembla que fluctuhin entre las damas del gran mon y les damiselas del mon alegre. Los cartells de la casa Bosch anavan revestits de colors llampants, vius, cridaners; de vermells rabiosos y de cendras verdas, de blau d’Ultramar i de groch reyal, formant harmonías encesas, flamejants, alcohólicas per dir-ho aixís, que á l’acte suscitavan l’idea de l’anunci per a un licor anissat. Los projectes pera la casa Raventós, tot y cumplint l’objecte primordial de l’affiche, que es cridar l’atenció dels que passan pel carrer, presentan francas combinacions complementarias de taronja y de violeta, de rosa y de vert, qu’atenuadas per la presencia de grises y mitjas tintas, causan l’efecte d’una coloració mes fina, mes senyora, com correspon al reclam del ví exquisit, pregonat en lo cartell.

En una paraula: las estridencias dels colors violents aplicats á las «chulas», despertan quelcom de la sensació xardorosa de… l’ayguardent, (pardon) aixís com las entonacions dels cartells d’ara, suaus y vibrants á l’hora, portan á l’imaginació recorts sugestius de l’adorable xampany ab lo seu xarmant bullici, ab la seva escuma de plata, ab las sevas guspiras d’or!

Tot aixó, per lo que toca al color com element ornamental y expressiu, perquè… si anéssim á considerar los sorprenents efectes produhits per la linia y la disposició de las figuras representadas, hauríam de passar revista á un sens fí de bellesas. Solzament lo tallat del projecte Ambar y Espuma, lo més notable dels dos cartells com á pintura, si no lo més significatiu com á anunci, es una veritable trovalla. Aquellas tres petxeras floridas de gardenias, arrengleradas en últim terme y aquella hermosa criatura, recolzada en lo sofá, qu’ab l’una ma sosté la copa, y ab l’altra acaricia el gros bouquet de flors, constituheixen una visió de la vida elegant, mitj irónica mitj en serio, que per lo personal é inédita, ja no s’oblida may més.

Uns visitants de la exposició, deyan ab molt bona sombra:

–Se comprén perfectament qu’aquets tres gomosos de las gardenias hagin perdut el cap…

–¿Ab las copetas de xampany?

–Ab las copetas de xampany… y la presencia d’aquesta nena admirable, capassa de fer perdre lo tino al home més reposat!

¿Y aquella monissima soupeuse de l’altre cartell, que trovantse en una situació d’esperit indefinible pels efectes misteriosos del xampany, vos en ofereix una copa, tot somrient ab picardía y tot cargolantse pel sofá com una gateta ajogassada? ¿No trovan qu’es un prodigi de forma y d’espressió?

Jo m’esplico fácilment que los dos projectes d’en Casas provoquessin l’admiració d’en Sorolla y d’altres pintors residents á Madrid, que formavan part del Jurat. Lo que’m costa més d’entendrer, es que tan los jurats de Madrid com los de Barcelona no concedíssin per aclamació entusiasta, los dos primers premis á n’aquestas duas obras, magistrals com á pinturas, magistrals com á cartells.

Devant dels dos chefs-d’ouvre, ¡qu’apagada, que pálida, qu’esmortuida queda la demés exposició, á pesar de figurarhi notables exemplars que farían un paper molt lluhit, sinó fos l’obra imposant del pintor que tohom regoneix per mestre, fins los mateixos perjudicats. Allí hi ha lo magnífich croquis d’en Ramón Llissas, representant la plassa d’una gran ciutat, tota plena de gent que ve de comprar lo celebrat Codorniu; allí hi ha, pintat per en Llimona, lo nen apoteossich, triomfant y gloriós entre’ls esquitxos del xampany, que si no es un cartell de debó, es una academia de primer ordre, com pochs l’arribin á saber fer. Allí hi ha, degut á n’en Riquer, un projecte fastuós, elluhernador, que, dintre del género britanisant, resulta un plafó altament decoratiu. Allí hi ha los dos cartellets d’en Llavería que descubreixen á tot un colorista, brillant y fantasiós. Allí hi ha la dona d’en Llissas, que si no es molt original ni gayre expressiva com anunci, se fa notar per lo elegant y ayrosa. Aquí hi ha lo mateix projecte d’en Juli Tubilla, que si be no ompla poch ni molt las condicións d’un cartell, te prous mérits, com dibuix, per ser col·locat en tercera ó quarta fila.

¿Y pensar qu’á n’aquest progecte anémich de color, més elegantó que distingit, y discretament compost ab elements vulgarisats per las ilustracións extrangeras, ha sigut posposada l’obra viril y personal d’en Ramón Casas! ¿En que pensavan los senyors del Jurat?

El cartell recompensat ab lo primer premi del concurs, no passa de ser una etiqueta de gran format, ben dibuixadeta, ben modeladeta y ben arregladeta, que faría honor al dibuixant primer d’un bon establiment litográfich. Lo d’en Casas es ben diferent. Lo d’en Casas es l’OBRA D’ART, tota ella original, tota ella mascle; es una representació sugestiva de la vida humana y una creació d’art decoratiu que podría figurar entre los millors cartells del millor certamen estranger y endursen el primer premi que li han negat á Madrid.

Aquest primer premi també li otorga avuy ab entussiasme tot lo mon artístich barceloní, tot fentse cárrech de que un Jurat, per entés que sigui, pot tenir com tothom una hora tonta.