L’estàtua descoberta

Per la passada primavera va fer dos anys que varen començar-se les excavacions d’Empúries. Y la noticia, com se sol dir en els diaris, va ésser acullida ab aplaudiment universal… Universal entre la poqueta gent que aquí y allí’s preocupa de tals coses. Veritat és que els dos homes que s’hi havien posat al cap, eren dels que fan augurar el millor èxit a les empreses. L’un hi duya una idea y una voluntat arrelades d’anys en la terra de la pròpia vida. L’altre hi portava aquella previsió y aquella persistència d’autoritat feconda, fundadora d’institucions culturals. Tothom sabia que abdós, no solament eren bons cosa superior y no subjecta al atzar: punt, sinó per a cumplirlo fins al capdavall.

La cosa, donchs, no podia anar per millor camí. Y els amants de la historia pàtria, de la ciència arqueològica y del antich art del país estaven d’enhorabona… Però s’ha de fer avinent, perquè es veritat, que àdhuc el nombre, reduït, dels qui veyen ab simpatia o ab entusiasme’l plan concebut y el principi de la seva realisació, s’hi interessaven de ben distinta manera de lo que interessava als propulsors. La majoria dels iniciats, dels més fervorosos y els més cultes, creyen que’l noble propòsit, tot lo més, consistiria en desenterrar, si se’n trobaven, exemplars de pedra o de terrissa, de vidre o bé de metall, per a anar omplint vitrines de Museu… Més, els dos homes aludits ambicionaven una cosa superior y no subjecta al atzar: desenterrar una ciutat entera. La esperança dels primers no passava d’un somni d’antiquari. La previsió dels segons era un pensament de savi-artista, mesclat ab ideals d’home d’acció. Els uns no aspiraven a sortir del camí fressat per la rutina. Els altres, no solament sabien lo nou que era, per a nosaltres, allò que deyen, sinó que estaven convençuts de que ho durien a efecte. Més com els primers temps de la campanya varen ésser eixuts en matèria de descobertes plàstiques y gràfiques, no van trigar a venir, per part dels menys entusiastes, la sempiterna objecció:

―Però, si no’s trobarà res! Si allò està tot espigolat! Si la gent de per allí tot s’ho ha endut!

En efecte, segons notícies que d’Empúries se tenien, aquelles terres estaven totalment pelades, escurades. Pels camps deserts, per les solitàries vinyes que tapaven lo que en altre temps havia sigut urbs de comerç rudimentari, no hi regnava més senyal de vida que’l que al estiu hi donaven, passejant-hi al caure el dia, els habitants de la Escala.

Algun d’ells, només gratant ab un bastó per terra, n’havia tret fragments preciosos, unes voltes grechs; altres, romans, o de més velles civilisacions entre les que un dia s’havien escampades per aquells indrets. De monedes, de camafeus, de peces de vidre, de metall o de ceràmica, el terrer n’era curull. L’art de descobrir antigalles havia arribat a ésser una industria del país. La nomenclatura tècnica, un llenguatges popular. Tothom cercava y, lo que és més important, tothom trobava. L’un dia, la pesca consistia en un troç de vas; l’altre dia, en un fragment de carreu ab trenes. Y això era la cullita regular, correnta, perquè en les ocasions magnes sortia a la superficie del terrer un cap femení de bronze o un «emblema» de mosaich com el del «sacrifici d’Ifigenia». Era tan fàcil, tan planer, conseguir la descoberta d’exemplars que, com qui diu, tot jugant podia fer-se. Després, tot era qüestió de treure’n el millor partit, oferint la troballa als negociants o directament als coleccionadors de Barcelona o Girona.

Per això, mirant-ho des de llur punt de vista, tenien raó els criticaires. Si la terra’s trobava ja exhausta de relíquies, ¿què dimontri hi havien de pescar els cercadors nous, per científicament que fessin la recerca? Per això la tirallonga continuava, y ab major motiu que may, perquè durant els primers temps d’excavacions no va voler la sort l’aparició de cap troballa d’efecte, de cap troballa significant que fes emmudir de un cop per a sempre als que no tenien altra llum, per guia, que la boirosa del seu somni d’antiquari.

―Però, si no’s trobarà res! Si la gent d’allí tot se ho ha endut!

Més, a n’els homes vidents que duyen el pes moral de les exploracions emporitanes, la monòtona lletania no’ls feya fred ni calor. Ah, l’intel·lecte endreçat a coses de més alta transcendència, prosseguien, impàvids, la campanya. La investigació arqueològica feya el seu curs majestuós. Mentres els uns formulaven la cançó enfadosa de les objeccions, els altres seguien treballant. Y d’aquells camps deserts y d’aquelles vinyes solitaries que cobrien la vella Emporion, n’anava sortint ressuscitada la ciutat.

Per escrits de geògrafs y d’historiaires de clàssica antiguitat que retreyen, generalment de passada, no sols la situació, sinó les vicissituds que havia sofertes aquell país en temps remots; pels mateixos vetustíssims monuments que, una hora o altra, s’havien exhumats del seu subsol y per altres indicacions no menys precises, se tenia ja coneixement de que’ls naturals d’aquell tros de terra, els empordanesos de sigles abans del cristianisme, hi havien fundat una primitiva urbs. Aquells antichs escriptors explicaven, a més, les relacions que, vinticinch o vintisis centúries endarrere, havien lligades els habitants ab els colons marsellesos, importadors humils de la llum grega. Se tenia ampla noticia de que’ls dos pobles: l’indígena y el marsellès, atrets per impulsos mercantils, havien arribat a compartir-se la ciutat, únicament separada per una muralla divisòria. Se sabia igualment que’ls de Marsella ocupaven un espay petit, tocant al mar, de quatre-centes passes de circuit, y que’ls vells empordanesos s’havien reservada la part de terra, de tres mil passes tot al volt.

Y a base d’aquests escrits de l’antiguitat pagana y d’altres treballs moderns, erudits, encara que incomplets, s’anava determinant ahont era la ciutat vella dels indígenes, ahont era la ciutat nova dels colons grechs de Marsella y ahont era la ciutat romana en que varen fondre’s les anteriors, al assolir Roma la seva extensió colonial. Y mentres, ab les excavacions, tot s’aclaria y les unes hipòtesis queyen, per poch fundades, y les altres, per ben esblertes s’afermaven, tots els diferents nuclis de població vella anaven sortint a la llum del dia. Lo que no sortia eren les grans relíquies gràfiques o plàstiques, destinades a enriquir el Museu. Y aixís varen passar dos anys sense que’s descobrís cap gran monument figuratiu… per lo menys en les dues finques adquirides per la Junta de Museus. Perquè, s’ha de fer avinent que més afortunats vehins de excavació trobaven o bé mosaichs domèstichs o bé altres restes importants. Això va durar fins al dia 19 de juliol de l’any passat. De semblant dia data la troballa del primer troç d’esculptura emporitana, que van arreplegar la Junta. Va ésser un capet de marbre blanch, pertanyent a una deesa del gran cicle grech. Després varen passar més de tres mesos sense que’s tornés a trobar res important.

Més, veusaquí que’l dia 25 d’octubre últim, els treballadors que socavaven la terra d’unes cisternes situades en el mateix recinte se troben tot de sobte ab una major resistència en llur treball d’excavació. Era que’ls picots topaven ab el bust de marbre d’Itàlia d’una figura esdevinguda famosa entre nosaltres. Ja tenien per segon cop lo que negaven que’s trobés a Empúries els constants objectadors, els sempiterns criticaires. A més de la descoberta, ab clara determinació topogràfica de la «Paleàpolis», de la «Neàpolis», del recinte romà y del recinte ibèrich, que eren les descobertes transcendentals, se comptava desde aquell moment ab una beta d’exemplars plàstichs… Perquè, després d’això, va ésser un seguit de troços d’esculptura sortint a llum. Entre altres peces de més o menys interés, el dia 5 de novembre, és a dir, al cap de 10 dies de trobat el bust, a tretze metres de distància’s descobria’l troç inferior de la figura famosa, colocat en posició subcúbita.

Y, veusaquí que desde aquell instant, de grat o per força, tothom va haver de devenir content. Els uns, perquè quasi veyen descoberta la vetusta Emporion. Els altres, perquè ja s’havien descobert notables exemplars que venien a enriquir les coleccions del Museu. Sense que ab això’s vulgui significar que’ls primers no mostressin satisfacció immensa davant d’unes troballes que, per llur valor estètich, se les podia apostar ab lo més significatiu entre les relíquies trobades a Empúries.