L’encallada

Aquest silenci característic de les vagues generals us desperta de bon matí talment com podria fer-ho un espetec d’artilleria. Cap allà a la matinada en començar el brunzir dels tramvies i el terratrèmol dels autos és quan habitualment, el son devé d’una dolcesa exquisida. De tant en tant, una guspira de consciència us permet notar que sou ditxosos entre la tebior dels matalassos i flassades. La fresa de la ciutat activa us canta la non-non. Penseu; tot marxa, tot avança, el món fa sa ruta… ja hi ha qui treballa… Molt bé; treballeu pels que encara dormen; després, els que encara dormim, treballarem per ells; per ells, que ja seran al llit. La qüestió és entendre’ns, rellevar-nos en la tasca, i voluptuosament doneu mitja volta.

És per això que en mancar-nos la remor del feinejar col·lectiu, tot seguit ens sobresaltem. Ens passa com el carreter que fa petar les seves becaines dalt del carro sacudit per les recalcades i sorollat pels retrunys del fusell i de les rodes. Un atur impensat el desvetlla, un silenci imprevist l’ensusta.

Vatua la sang d’un llop, el carro se’s encallat! Estem en una fotja, en un sorral, al mig d’un riu, fora camí? El carreter d’un sol cop d’ull se’n entera, nosaltres… nosaltres ni amb cent ulls i cent ulleres.

Un noi venedor de diaris crida abaix, sota el balcó. El seu espinguet que els altres dies a penes sobreeixia de la fressa del carrer és ara una estridència insuportable. A través dels finestrons de la cambra ovireu el cel blau i un raig de sol que engrogueix la barana d’un terrat veí. Bon dia per a jaure a un marge! Llàstima que no sigueu vaguista ni disposeu de marges. Sou un senzill viatger que ha pres seient en un vehícol descarrilat; sou un de tants que deixaríeu la baluerna desballestada per una cova prehistòrica, per tal d’eixir d’aquest camirral sense horitzons tan erm, llotós i maleït, on tothom hi perd els bous i les esquelles.