Una Exposició de la raça llatina

Assistim a la dispersió tràgica dels pobles llatins. Després de dos mil anys d’hegemonia, la nostra raça deixa de ser l’eix espiritual del món y fins la unitat suprema del seu pensament se mor. Vosaltres, joves, els de la renovació neo-clàssica, els que noteu una reacció actual contra l’omnipotència de l’esperit germànich, no us sembla que ha arribat l’hora d’intentar un nou renaixement?

Se parla d’una segona Exposició universal a Barcelona y això seria una gran fira sense sentit. Ens gastaríem 20 milions de pessetes en fer un important paper ridícol, perquè no tenim el dret de convidar a tots els pobles de la terra a casa nostra. Això ho pot fer París, això ho podrien fer Berlín o Londres, en quals entranyes tota la civilisació humana hi arriba a una síntesis viventa.

No podem exposar la nostra metròpoli mediterrània en l’empresa duna exposició de segon o tercer ordre. Els fondistes de Liège poden valdres d’aqueixes manyes pera fer negoci ab la estada de forasters. Milà pogué festejar ab una gran fira internacional l’acabament d’una obra que interessava a tres nacions. La Barcelona d’ara fa 20 anys no podia comprometre com la de avyu l’obra complexa d’una civilisació naixent.

Però aquí podríem fer una exposició de la raça llatina. Només París, Buenos Aires y potser Nàpols tenen més habitants que Barcelona entre les ciutats de la nostra raça. París no és una ciutat ben verament llatina, perquè li escau més una plena representació inter-continental; Buenos Aires no té cap tradició de raça y Nàpols no té la vida espiritual que és indispensable per a tan alta empresa.

Y encara no discutim els mèrits de les altres ciutats germanes. Ne tenim prou ab demostrar que Barcelona pot disputar a qualsevol altra el dret de reunirles a totes, aquí a la vora del nostre mar. Tenim un port de poderosa vida internacional, per les nostres mans hi passa la quarta part de tot el comers d’Espanya y posseim la industria més complexa assentada a les costes del mar llatí. Y ab tot y això, estem en plena renaixensa espiritual, dominats per una inquietut precursora, talment que ja cal pensar si en la marxa de la civilisació mediterrània de llevant a ponent no ha arribat l’hora de que reculli Barcelona la gràcia humanisant de Troya, Atenes y Florència.

Ara dieume si una exposició de la raça llatina a casa nostra no tindria un sentit incomparablement més transcendental que aqueixa de segon o tercer ordre que es parla de realisar. Compteu que hi vindrien les nacions de l’Amèrica llatina, els dos Estats ibèrichs, la França, la Bèlgica, la Itàlia y la Grècia. Tots els pobles y colònies del Mediterrani, qualsevol que sigui el seu estat polítich present, hi haurien de tenir el lloch que’ls devem per la seva història o per la comunitat del nostre cel y del nostre mar. Y si tenim en compte les arrels llatines que hi ha en les nacions germàniques y angleses, convidreu ab mi que aquests pobles podrien figurarhi com anexes per lo que tenen de la nostra raça en el seu llevat espiritual.

Mirèmnosho econòmicament. Això de constituir una societat anònima per emprendres una parodia d’exposició universal, ab accionistes y juntes generals, aquí ahont no creyem en altres societats que en les col·lectives y comanditàries que s’avenen més ab el nostre caràcter individualista, és un negoci temerari y ruinós. Però encara no hi hauria res que dir si en tot això no hi anava el nom de Barcelona y la seva poderosa renaixensa espiritual. És precís que tothom tingui el patriotisme de reconèixer que ab 20 o 30 milions de pessetes no’s pot fer una Exposició Universal digna de Barcelona després de les de Xicago y de París. En canvi la ciutat, en la seva més plena representació, pot gastar 50 milions de pessetes en fer la més extraordinària exposició de raça que s’hagi vist al món.

Heusaquí una obra poderosa, digna de la nostra joventut. Que sigui Barcelona l’iniciadora de la primera tentativa per relligar de nou els pobles dispersos de la raça llatina. Els italians marxen junyits al carro de l’Alemanya, els franchs cerquen l’amistat anglesa y els nostres germans d’Amèrica se deixen arrastrar pel panamericanisme yanki. ¿És que’ls llatins hem de veure ab indiferència la marxa futura de la civilisació¿ ¿Voleu dir que si en parléssim plegats no veuríem més clara la ruta del nostre comú destí?

Ens diran que ab això volem conquistar l’hegemonia mediterrània y que despertarem la gelosia de Gènova, Nàpols y Marsella. Deixemlos dir: les hegemonies no’s demanen ni’s pretenen, sinó que resulten d’una més alta concurrència de forces materials y espirituals. Nosaltres no hem pas protestat dels ports franchs que les altres tenen. Si ho gosem a pensar y ho gosem a fer, l’obra serà sempre tal com mereixin la fortalesa del nostre bras y la grandesa del nostre cor.

Jo veig en la nostra més tendra joventut una renaixensa clàssica, un nou y esplèndit humanisme, que’ns brrinda el vi ranci antich en la copa del vell Horaci y cerca en les fondàries del nostre cel l’escabellada cabellera de Berenice. Mentres anem marxant cap a la realisació del ideal polítich podríem alegrar el nostre esperit oferint als poetes el camp obert de noves olimpiades. Perquè no és cap somni infecond o irrealisable el convertir la montanya de Montjuich en una moderna Necròpolis y presentar a la vista encantada del nostre mar l’harmònica bellesa d’un altre Partenon.

Digueuhi la vostra y si per cas us plau poseuhi tots plegats el prestigi de les empreses acabades.