Perquè la gent s’arribi a cansar de les animalades progressistes i de les llums de l’esperit, ha d’arribar fins a tocar el cul del sac del fàstic i de les enganyadores il·lusions. Mentrestant ens hem de resignar a considerar-nos uns civilitzats i uns homes respectables i seriosos, a còpia de submarins que s’enfonsen, d’aeroplans que cauen, de gasos que esclaten i de ràdios que xiulen.
M’agrada el dia de Nadal. I m’agrada passar-lo a casa. I recordar. Evocar imatges que fugisseres s’escapoleixen negant-se a venir. Records de criatura, per purs, els millors quan ja ets gran… Jo, enamorada de l’hivern: de les vetlles llargues, de l’encís de les tardes de desembre barcelonines quan cau gassa boirosa damunt la ciutat i les muntanyes són ombres una mica esfumades damunt la grisor del cel, irisat com perles, mica abans, a la posta.
Heusaquí una obra poderosa, digna de la nostra joventut. Que sigui Barcelona l’iniciadora de la primera tentativa per relligar de nou els pobles dispersos de la raça llatina. Ens diran que ab això volem conquistar l’hegemonia mediterrània y que despertarem la gelosia de Gènova, Nàpols y Marsella. Deixemlos dir: les hegemonies no’s demanen ni’s pretenen, sinó que resulten d’una més alta concurrència de forces materials y espirituals.
Cal remarcar que, en la seva al·locució, el Papa es plany especialment del monopoli de l’educació de la joventut, monopoli organitzat pel feixisme. Les causes de conflicte entre l’Estat i l’Església són agreujades i multiplicades per la política d’accentuat estatisme que el Govern italià segueix. I és evident que Pius XI ha cregut arribada l’hora d’oposar l’aturador de la seva protesta a la invasió creixent del camp eclesiàstic i espiritual per part del feixisme tentacular.
Aixís és el destí d’aquest home, dir y fer coses dures, però darrera de les quals viu tot el foch d’una abraçada. El cor ardent puja a la boca, baixa a les mans, en els mots y actes més asprement materialistes. Devegades, hostils y tot: ―cops de puny… Quan en Pere Coromines escriu, sovint ne dona, de cops de puny…
Després de tants anys de vida ciutadana intensa, no ha sortit encara el poeta que digui l’esforç de les nostres lluites polítiques, ni la força creixent de la nostra vida material; ni tampoc tenim la novel·la de la ciutat. D’una banda, la novel·la s’ha reclòs en la vida rural, i no sempre amb un exacte verisme sinó més bé com una forma més planera del pastiche. D’altra banda, el corrent de la nostra poesia ha anat per dues canals diferents: la de la poesia lírica i la de la poesia bucòlica.
Teresa, Julieta, Bettina… belles fantasmes que rellisquen dintre la vida del mestre; podeu trobar-ne rastres en algun tema embadalit, apassionat o tendre, femenívol, que dialoga amb un altre d’inquiet, turbulent a voltes irat, masculí, al llarg de les sonates, simfonies, quartets i, en general de tota l’obra del compositor.
Per això tu ets encara l’artista més modern i ensems geni de tots els temps i per això el teu art no morirà. El teu art és reïna d’arbre centenari que al sol i a les ventades, a les tempestes i rufagades, a les clares aubades i a les nits serenes dóna el seu perfum i la seva saba. Però tu ets natura i ets home, home que porta espill de Déu en l’ànima i saps vèncer i triomfar. Vas saber sofrir i per això saberes adorar; venceres la dolor i per això feres l’himne de l’alegria.
Hem decidit d’anar a trobar Lluís Nicolau d’Olwer per demanar-li unes quantes opinions sobre la història i la nova generació d’historiadors. El nostre Nicolau, Nic, com li diuen els seus íntims, ofereix un simpàtic aspecte de jove gentleman, familiaritzat amb els esports i apassionat per la política. L’hem sorprès a la platja de la Barceloneta de la qual és un client assidu: estiu i hivern, primavera i tardor, Nicolau d’Olwer es capbussa en aquesta mar que ―embarcat, no pas nedant― ha seguit de cap a cap a la recerca de la nostra grandesa passada.
¿Aquells solitaris no hauríen pogut, al menys en la efusió nadalenca, reunir les seves soletats y ferne una companyía? ¿Per qué aquell senyor calvo, ab son aire de petit empleat que no ha pogut aspirar al matrimoni, no havia de véncer, un sol cop, aquesta timidesa que li ha inutilisat el viure, y prenent una flor de les que tenía al costat, no havía d’atansarse a oferirla galantment a n’aquella simpatiquíssima senyora vestida de negre, tan endressadeta, tan pulida, tan aixerida ab son cós menut, y sos bandós grisos y ses ulleres d’or, que menjava meticulosament, partint el pá sobre’ls plats, pera que no caiguessin molles a les estoballes?
