Per un bell atzar de les associacions d’idees, Plató ens semblà aquell riquíssim producte original; la respectuosa, recatada i noble traducció de Joan Crexells, que ara ens ofereix la benemèrita «Fundació Bernat Metge», era com la cristal·lització catalana del més gran dels filòsofs grecs.
La gosadia d’encetar una traducció completa de Plató és de Joan Crexells. Agraïm-li la gosadia, lloem-li la tasca realitzada i fem vots perquè pugui finir-la. Per traduir Plató cal no tan sols conèixer bé la llengua grega, sinó també haver-se especialitzat en estudis filosòfics. Aquesta doble garantia ofereixen, l’un i l’altre, el nom de Joan Crexells i el de Georges Dwelshauvers, que ha estat el seu reglamentari censor.
Així, amb mitges mentides, s’escriuen infinitat de cròniques, de comentaris, d’articles, de llibres d’impressions i de viatges. El lector modern, però, el lector que està alerta ―i cada dia són més―quan li conten coses de països llunyans ja desconfia una mica, dóna la seva part prudencial a les aparences, a la conveniència, a la imaginació de l’escriptor, el qual, per a fer bonic ―artista a la fi― maneja la realitat al seu gust.
Que en fer la compra ritual de llibres d’aquesta diada faci hom una tria intel·ligent de les obres a adquirir, en benefici de la pròpia formació intel·lectual i de l’obra general de la cultura col·lectiva.
Per raons d’edat, em va tocar fer de secretari, aquell any i dos més, ja que fórem nomenats per tres anys. Vaig acceptar perquè de vegades sóc persona disciplinada. Abrigo però l’esperança d’estalviar-me els dos anys que em queden, gràcies a la incorporació del Premi Crexells al pla de premis instituïts i mantinguts per la Generalitat.
Tant en Brossa com jo estàvem entusiasmats, ara fa una vintena d’anys, amb l’obra d’Anatole France, a qui admiràvem, no sols com a escriptor perfecte, sinó també per la seva intervenció en l’affaire Dreyfus, al costat de Zola i d’altres benemèrits cavallers de la justícia ciutadana.
Descartes és el filòsof del Renaixement. Amb un gest amplament integrador recull els temes essencials d’aquell període turbulent i els dóna una estructura sistemàtica i una consistència racional. En el Discurs del mètode ―aquest llibret senzill i clar― hi són contingudes virtualment ―amb tota la seva glòria i amb totes les seves limitacions― els temes essencials de la cultura específicament moderna.
És segur que encara hi ha qui discuteix quin nom hem de donar als trens qui circulen pel subsòl de Barcelona. “Metro”? Subterrani, potser? Quant al Transversal, el deixarem de banda. En això, almenys, que cadascú li doni el nom que més li plagui. Ara, respecte l’altre, el gran, la cosa varia. A ell no li escau ni un nom ni l’altre. Mereix que hom l’anomeni el pas subterrani.
O sobre el no-res. O la filosofia. Un car amic, des d’una altra secció del diari anuncià que jo escriuria un article parlant de les emocions del meu primer vol. Escriure un article sobre el primer vol en 1925 és segurament quelcom desplaçat. Però per a mi que tinc a gran honor l’anar endarrerit, i que considero que les idees millors que tinc són les més endarrerides, això no seria cap gran dificultat.
L’aula número VIII del Col·legi de França, els jorns que M. Bergson s’hi manifesta, s’omple només de dames, en el sentit més lliberal de la paraula. El viatger curiós, arribat de nou, té la inesperada sensació de caure en ple music-hall, justament quan pensava refugiar-se en el claustre reclòs on s’escolta la veu del metafísic de la França contemporània.