Els lectors ―i admiradors― de Cartes de lluny (un dels llibres cabdals de la prosa catalana moderna), han tingut l’avinentesa de trobar, dintre la mateixa col·lecció, el volum Madrid, format, en gran part, per treballs periodístics que varen aparèixer, per primera vegada, en castellà, damunt les pàgines de “La Publicidad” (1921).
Doncs bé, som uns quants que considerem En Pla com un escriptor de cap a peus, escriptor per sobre de tot. I per a un escriptor les qüestions d’estil són vitalíssimes ―com, en totes les disciplines, les qüestions de tècnica tenen una importància més gran del que la peresa regnant vol fer creure. Són vitalíssimes perquè si tot ha estat dit i, per tant, els temes tenen un interès escassíssim, el que salva les obres, en molta part és l’estil.
En literatura, com en moltes altres coses de la vida, el temperament m’ha portat a jugar fort. Jo he estat, em sembla, un dels primers escriptors catalans que han trencat la tradició de la literatura de diumenge a la tarda, de la literatura feta a estones perdudes, a la manera dels aficionats.
Aquest dietari n’és una nova i esplèndida confirmació. Josep Pla posseeix en grau superlatiu les dues qualitats que jutgem indispensables en un escriptor que vulgui excel·lir en aquesta mena de literatura; d’una banda, una fina sensibilitat, una receptivitat extraordinària enfront de tota vibració de vida en l’ambient físic i en el moral i social; d’altra banda, la qualitat complementària d’una força notable de penetració observadora i intel·lectual que ve a ésser com la força de reacció del pensament, amb la qual l’esperit de l’escriptor elabora i interpreta el caòtic material de les seves espontànies impressions.
En el tren de Sarrià l’altre dia vaig veure una dona d’uns cinquanta anys repicats, grassa, flonja, tota ella semblava feta de puré de castanyes. Jo no la conec ni sé qui és, però només de veure-la i observar-la, no pas amb molta detenció, vaig anar descobrint tots els detalls de la vida d’aquella dona.
No és que les coses s’hagin de tenyir d’heroisme, d’alegria, d’exaltació, de melangia, sinó com d’una llum acolorida; sinó que són les coses que justifiquen aquell heroisme, aquella alegria, aquella exaltació. Per això la intel·ligència cal que reflecteixi netament l’ordre de les coses. L’heroisme sense una cosa que el motivi, i que el motivi prou, és una paraula buida, una fantasia mòrbida.
Avui ens sentim en tren de fer confidències. Intentarem presentar el periodisme vist una mica per la banda de dins, explicant al mateix temps uns quants trucs i les males arts de què ens valem. Breu: ensenyarem la trampa del reportatge.
Coneixeu «La senyoreta del Castillo en son llit de mort», de Marian Fortuny? Un primer esguard pot fer creure que per virtut d’aquesta pintura impressionant, Fortuny s’insereix en el ple de la tradició espanyola. Un segon esguard corregirà tal volta el primer…
En Cristòfor de Domènec era una figura típica de l’Ateneu. Era el tipus just de l’intel·lectual de trenta anys endarrere. Era generós, tenia un cor d’àngel, era caòtic i desordenat. A l’hora de prendre cafè es posava en un lloc estratègic de la biblioteca. Quan una persona s’hi aturava, es posaven a parlar, millor dit, començava el monòleg d’En Domènec.
Els historiadors d’una època i d’una societat han de conèixer les caricatures de la mateixa. La caricatura és una font política i social, i reflexa, tant o més que altres documents escrits ―menys les xifres― les característiques de la vida col·lectiva.