El 13 de desembre serà concedit el tercer Premi Crexells. La concessió d’aquest premi continua essent la solemnitat literària més important de l’any. Cal desitjar que el terrabastall apassionant d’aquests temps no absorbeixi l’atenció de la gent fins al punt de deixar semioblidat aquest esdeveniment literari.
L’aparició d’un epistolari és, a Catalunya, un esdeveniment certament excepcional. En aquest moment, per més que esforcem la nostra memòria, no recordem que hagi estat publicada la correspondència de cap de les grans figures de la nostra Renaixença.
Els dies 6 i 7 del corrent, va tenir lloc a Berlín, la venda d’obres d’art, convocada pel Govern de la República dels Soviets de Rússia. Un luxós catàleg, proveït de nombroses reproduccions fototípiques, anunciava al món dels amateurs aquesta subhasta que diuen que el Govern rus feia com a via d’assaig, d’una sèrie de vendes que havien de succeir-la. El catàleg anunciava que els objectes que s’anaven a vendre, procedien part del Museu de l’Ermitatge. Això venia a dir als amateurs burgesos, que no res del que es venia era producte de les incautacions que l’armada roja va fer de totes les col·leccions i propietats privades. Així els escrúpols eren infundats, i tothom podia comprar sense recances.
Per a nosaltres, universitaris, aquest pla d’estudis que acaba de llançar la nostra Facultat de Filosofia i Lletres constitueix el motiu d’una profunda alegria. No solament vénen substituïts els règims d’examen i atenuada la rigidesa dels plans, sinó que en quantitat, qualitat i ambició científica, la Facultat de Filosofia i Lletres esdevé ja des d’ara un model de nobles aspiracions i un esquema del què pot ésser la Universitat que tots somiem.
El tren del carrer de Balmes ha desaparegut en les pregoneses de la terra. Castigat pels seus crims? Els trens no estan subjectes a cap sanció; són éssers sense responsabilitat; serps ferrisses que no mena l’instint propi, sinó, la voluntat dels homes que els projecten i els tripulen.
En Josep Pla és un home adolorit davant el món. Ell voldria un consol que el món li pogués dar per al seu inesborrable, permanent dolor. I aquest consol no l’ha sabut trobar encara dintre l’espècie humana. Del món ultraterrè ell se’n malfia i no el cerca allí tampoc. Només li queda el consol del paisatge i el consol de la figura lligada amb el paisatge. És d’una lògica perfecta aquesta posició quan l’artista que n’és de veres no obra com a res més que com artista.
Moltes vegades, darrera els «ideals» que mouen revolucions i tumults, entusiasmes i deliris, declamacions i somnis, hi ha només que formes diverses d’una representació utòpica de l’home, formes diverses de l’home utòpic.
La premsa catalana revé sovint aquests darrers mesos al tema de la crítica literària. No crec pas que ho faci únicament per fugir temes de més risc, sinó pel seu veritable interès. La qüestió ja és vella a casa nostra. Ara fa quinze anys, Diego Ruiz, per haver escrit en El Poble Català dolent-se de la manca de crítica i de crítics en els termes vius que li eren habituals, fou desafiat pel qui llavors exercia la crítica de llibres catalans a La Vanguardia. El duel no tingué lloc, sortosament.
L’art ha de ser quelcom en corcordància amb el curs de la vida. Perxò hem d’ésser evolucionistes. No podem admetre res que en si no sigui evolució. En cada una de les nostres obres deu realitzar-se aquest procès evolutiu sobre de nosaltres mateixos.
A Barcelona ha mort un geni! A Barcelona a mort un sant! Els que hem vist, des de petits, anar sorgint lentament, pam a pam, de sota terra les pedres vives d’aquest el nostre temple expiatori, el nostre temple pairal, el nostre temple providencial, de la Sagrada Família, d’aquest temple que ha estat un temps nomenat la Catedral dels pobres, i hem viscut, dia per dia, l’aparició d’En Gaudí i hem presenciat la florida miraculosa dels seus somnis de místic i de poeta.