Mai dels mais no m’havia preocupat d’aquesta petita qüestió protocol·lària. Jo no sé fingir, i quan X passava pel meu costat devia mirar-lo inexpressivament, amb cara de tres déus, mentre alzinava un poc la barba i tornava a situar-la darrere la vertical del nas. Ja havia complert i ara pau i després glòria.
S’ha creat una atmosfera, al voltant d’Agustí Esclasans, una mica hostil. Els qui no coneixen l’Esclasans només que de nom, o bé per haver-li llegit llibres o articles que han aixecat la polseguera de la polèmica, imaginen l’autor dels «Ritmes», del «Sistema», del «Víctor», una mena de Narcís, ple de pedanteria. Això és cert que es pensa, però no que ho sigui.
El que s’ha de posar de manifest, donat el programa anunciat i l’absoluta manca de Mussolini, és la falsedat de la tesi feixista en voler justificar l’ús dels mètodes violents amb uns anomenats “drets de la revolució”. Si no hi ha hagut revolució en res, d’on neixen els drets de la revolució?
Una conversa periodística amb el senyor Pujols es pot començar, però no es pot acabar, perquè el senyor Pujols, com diria ell mateix, no s’acaba mai. Un home que és, tot en una peça i en una sola cèdula personal, filòsof, poeta, rendista, crític –de teatre, de llibres i d’art–, humorista, propietari, autor dramàtic, advocat, historiador, periodista i actualment porta part del pes de la política local de Martorell, sembla un home del Renaixement.
En obrir la trinxera que ha de donar pas als trens de la Companyia dels Ferrocarrils Catalans que arribaran pel ramal Borderta-Port fins al pendent de Montjuïc que mira a la Plana del Llobregat, i al costat mateix de l’anomenat Barri de Port, els celtibers que hi treballen, es trobaren amb unes grans marques ovalades i de color cendrós que destacaven en el rogenc de l’argila del tall de la rasa.
Al començament de 1923, Alemanya no compleix amb els pagaments de les multes que imposava el Tractat de Versalles per la I Guerra Mundial. Així que França decideix ocupar la zona alemanya del Ruhr, rica en mines de carbó, per obtenir matèries primeres com a mesura d’embargament. Els alemanys inicien una campanya de resistència contra l’ocupació en mig d’una època afligida per una terrible devaluació de la moneda. És en aquest moment que Eugeni Xammar és enviat per La Veu de Catalunya per cobrir la situació.
Alemanya, malgrat les queixes injustificades del canceller Cuno, té avui al seu costat l’opinió del món. Que ningú no en dubti. Ni per a una ocupació prolongada de la conca del Ruhr, ni per a qualsevol pla d’annexió o d’intervenció a les terres del Rin que vagi més enllà del desarmament previst pel Tractat de Versalles, França no pot comptar amb el nombre de simpaties i assentiments que es reuniren al volt seu durant la guerra.
La tasca de resumir amb brevetat les impressions rebudes, els fets observats, les declaracions recollides, amb el fi d’arribar a conclusions precises i relativament certes, no es troba gens planera. Ben al contrari. Car formular les conclusions d’una enquesta a la regió del Ruhr equival a voler contestar aquestes preguntes. Primera: com acabarà la nova guerra i quan. Segona: quines seran les condicions de la nova pau.
Mentre sou al Ruhr, a tot arreu i a tot hora sentiu la presència de l’exèrcit francès. Ara és un sentinella que no us deixa passar per un carreró; més tard és un general que deambula cerimoniosament acompanyat dels seus ajudants i seguit d’una escorta armada. Les ametralladores blindades circulen amb tanta abundor com els autotaxis, i els «tanks» esdevenen vehicles de ciutat. A Essen i a les carreteres de la conca del Ruhr hom gaudeix avui del mateix espectacle que a Amiens i a les carreteres de la conca del Somme durant l’estiu de 1916.
A Bochum els incidents de sang són, des que va començar l’ocupació, més freqüents que en cap altre indret de la conca del Ruhr. Avui com avui, no hi ha a Alemanya política possible sense el concurs actiu o tàcit de les organitzacions obreres.