Eugeni Xammar

En arribar i saltar del tren o del tramvia, us trobeu a una ciutat alemanya moderna del model patentat. Carrers amples i ben empedrats, places ben dibuixades, urbanització model. Una casa de la vila, una casa de Correus, un hospital, un institut, un teatre municipal; tot construït de vint anys ençà i del més pur estil gòtic alemany del segle XV. Però, un cop explicat els jardins i parcs de Gelsenkirchen són una cosa molt més complicada del què semblen. Són un lloc d’esbarjo i són una obra científica.

Eugeni Xammar

És una sola quadra bastida de fusta, força espaiosa, amb un taulell pel despatx de begudes a la dreta i al fons un escenari petit de colors molt virolats. Normalment, a la «Sängers Halle» hi havia cinematògraf els dijous, ball el dissabte, i el diumenge teatre d’aficionats o concert de l’orfeó. Ahir, de les nou del matí a les sis de la tarda, s’hi van celebrar tres consells de guerra.

Eugeni Xammar

Essen, avui, és, decididament, un indret extraordinari. Passegeu per la Kettwigerstrasse i mentre esteu aturat davant de l’aparador d’una ganiveteria sentiu que algú us fica la mà a la butxaca de l’abric que portàveu mig badada. En girar-vos veieu un home que s’allunya i us llença una mirada d’intel·ligència, mentre la mà que instintivament heu portada a la butxaca ensopega amb un paper mig arrugat. És una crida als obrers perquè facin el seu deure d’Alemanys i es neguin a acceptar les ofertes de treball que els fan els francesos.

Eugeni Xammar

Cap mena de dubte, doncs. A la conca del Ruhr hi ha la guerra. A l’estació d’Essen no hi ha signes ostentatoris de l’ocupació. No s’hi veu ni un soldat. Molt modest de proporcions, un sol cartell en el vestíbul, indica el lloc de les oficines militars.

Carles Soldevila

Pujava Rambla amunt, en una hora particularment amable, per bé que molt agitada: a quarts de vuit del vespre. Caminava per la voravia dreta, els ulls naturalment fits en la casa del senyor Pich i Pon i en les seves lluminàries.

Josep Maria de Sagarra

Port de la Selva és una vila marinera de l’Empordà que la trobareu entre les puntes de Cap de Creus i de Port Vendres; és en aquell lloc que la pedra viva de Catalunya s’acosta més a la mar, i el poble del Port de la Selva sembla tan enamorat de l’aigua, que les cases no s’amunteguen les unes damunt les altres, ni s’arrapen a la pujada, sinó que van baixant i van posant-se l’una al costat de l’altra, fent una dolcíssima cinta blanca, que voreja la corba marina.

Tomàs Garcés

Ara fa dos anys un escriptor, Joan Estelrich, i un polític, Puig i Cadafalch, preconitzaven la creació d’un Institut que escampés terres enllà la nostra cultura. En Puig, en un discurs presidencial a la Mancomunitat, suggeria la urgència d’una oficina d’Expansió Catalana.

Josep Pla

He pensat en aquesta anècdota en llegir una carta recent del senyor Xammar, en la qual em parla de la situació que té actualment a Rússia un bon amic de tots dos: el senyor Andreu Nin o el camarada Nin, per dir-ho amb més propietat. La situació no és pas gaire brillant.

Carles Riba

Ja tothom hi consent: la música de Bach és una matemàtica esdevinguda sensible. «Una intimitat amb el diví» per tant. Xènius retragué a aquest propòsit uns mots profunds de Leibniz: «Quan Déu calcula, el món es fa.» Nosaltres diríem més: mentre el món és, Bach calcula.

Rodolf Llorens

Cert que Goethe devia tenir la seva joventut apassionada, turbulenta i torturada si fa no fa com la majoria de les veritables joventuts. Cert que de totes les obres de Goethe em quedo amb el Werther. (La segona part del Faust treu tota la bona impressió que pot fer la primera.) Però també em serveix massa per veure l’enorme diferència que va de l’escriptor a l’home.