Parlant amb S. Joan Arbó

A casa nostra, Catalunya, ens trobem que, de la gent que escriu pel sol fet d’escriure, ja no se’n canta ni gall ni gallina. Intervius amb intel·lectuals i literats, gairebé no n’existeixen. Les capelletes fan que, el qui escriu, és com si en vida s’hagués llençat a un pou. I els uns als altres no poden concebre que ningú els en tregui: seria donar-los massa importància i relleu i no ho accepten, puix que cada colla es creu superior a la veïna, i, si per atzar a cap membre de la contrària se li acut de fer un interviu, els companys li ho treuen del cap. ―No te’l concedirà ―li diuen― és orgullós, és tibat, és això i allò… no sap escriure…― I, com és lògic, l’intrèpid i abnegat desisteix tot seguit, i més si hom pensa que, aquells als quals hauria de fer les preguntes no les hi contestarien, temorencs d’alguna mala passada.

Nosaltres, que respectem i admirem la gent de lletres ―pel sol fet d’ésser-ho― volem iniciar una sèrie d’intervius, no pas com voldríem, però sí com podrem. Els intervius haurien d’ésser el reflex ben aprofundit del temperament dels interviuats; un estudi psicològic de llur personalitat; però això és difícil de bell antuvi i amb persones que només coneixes de nom i a les quals més aviat desplau que vagis a trobar. Però anirem a trobar-ne força, de tots colors i de totes bandes, sense distincions de cap mena, que, mentre estiguin a Catalunya i escriguin en català, tots tenen la nostra estima i, tant si fa anys que breguen amb la ploma com si tot just comencen, mentre s’ho valguin i mentre ens vulguin explicar alguna cosa.

I els preguem que ens l’expliquin perquè cal que els coneguin; que la gent s’interessi més per ells que ara no s’interessa. El nostre desig és que els noms dels escriptors siguin més coneguts, i si ho aconseguim una mica, n’estarem ben contents.

―S. Joan Arbó!

Quan el porter de l’Ateneu l’anuncia ja ens hem donat la mà.

―On podríem parlar? ―diu en saber el que em mena a molestar-lo, tot esguardant un jove que seu i que impertinentment ens mira. ―Vingui!― Pugem escales amunt.

―Per CLARISME, ha dit?

―Sí.

Anem pujant.

A la fi un replà; un passadís, i una porta que dóna entrada a un saló ple de butaques, de tauletes; damunt d’un entarimat, un piano de cua, tot enfundat, presideix la nostra conversa.

―Si no ens en treuen per venir a fer música…

Una mica pàl·lid, una mica ullerós, senzill i amb cara de bon xicot, em miro amb una certa sorpresa i un molt d’admiració, aquest noi que un bon dia vingué d’Amposta, de les seves «Terres de l’Ebre», empès a Barcelona per la seva follia constant de fugir del que el volta i la seva gran força de voluntat.

Començo a preguntar i parla, parla, amb aquell accent, a la veu, de la seva terra, amb aquell orgull fet de satisfacció que li fa dir.

―M’he format sol… llegint només… no tinc estudis i he passat tota la vida al poble…

I anomena el poble, els seus pares, els germans, la mare ―així que em veu, en comptes de venir a abraçar-me, fuig a plorar, s’amaga…― Jo imagino la mare enamorada del fill que va fugir-li dels braços, de la seva vora, ple de neguits i sofrences, àvid de viure… I ell en parla, ara que tot és una mica lluny, com si el seu record li fos el més grat de tots els records.

I, en les paraules de Joan Arbó, reflex de les seves novel·les, hi ha aquell odi contra tot i tothom, contra d’ell mateix, contra el món tan petit, tan mesquí, tan ple d’odis i misèries: és una rebel·lió constant contra el que li sembla que l’endogalla, gasiu de llibertat i de vida, aquest xicot fet de passions.

Veient-lo i sentint-lo parlar, heu de preguntar-vos: Què hauria estat aquest noi si no hagués sentit el desig de clavar al paper totes les seves engúnies i tots els seus odis? Potser un lladre… potser un criminal… Si no hagués encertat a trobar aquesta vàlvua per a esbravar-se, ¿quin mal no hauria pogut fer aquest xicot? Si no hagués pogut llançar damunt del paper pacient tota la ràbia que duu amuntegada contra de la vida, no hauria estat temible Joan Arbó? Però pot abocar a les seves novel·les tot el fel que l’amarga i és aleshores quan el volten tots els cels, i totes les muntanyes, i totes les estrelles i la remor de l’Ebre, rude i noble, li emplena de lluminositats els ulls i l’amara de bondat.

Per a començar pregunto:

―Quant de temps a Barcelona? N’esteu content?

―Tres anys. Hi havia vingut abans, però, a fer el servei i altra vegada cap al poble. Si n’estic content? És l’única cosa que no em cansa: la ciutat ―i pronuncia el mot fins i tot amb certa devoció, amb aquell apassionament dintre de la màxima senzillesa que no el deixa un instant―. Per a mi, que no he viatjat mai, la ciutat és un somni… m’agradaria viatjar… París, Amèrica… veure món, conèixer-ho tot… L’any que trauré el Crexells, cap a París!

―Jo crec sincerament que l’havíeu d’haver tret ja.

―És llaminer el premi. Però el que compta i pesa és fer una bona novel·la. L’obra resta sempre.

―Però les «Terres de l’Ebre» el mereixen més que no la premiada, i no ho dic jo això. N’hi ha prou amb rellegir les crítiques; i jo crec que l’autor, quan té consciència del que escriu, ja ho sap si val o no, oi? ―Defuig la resposta que no equivaldria sinó a fer més concreta l’explicació anterior.

―I quan vau començar a escriure? ―ara riu una mica.

―Ho duia en mi. Posi que així que vaig néixer… tota la vida… versets, contes… qui ho sap? Escriure, escriure i llegir: només autors bons. Intuïtivament he refusat els mediocres.

―Vau trobar gaire oposició per part dels vostres pares a seguir les vostres inclinacions? Suposo que teniu pares, oi?

―Sí, en tinc. Quant a oposició… per tant de la mare, veritat? M’estima tant! I ensems li agrada veure que els diaris fan esment de mi… és un vol i dol… la tristesa de saber-me lluny i l’alegria de saber-me content, ara… ―no ens deixa preguntar, enraona― ara estic més bé, he canviat molt, em sento més tranquil sense tantes angoixes, sense aquelles ràbies. La ciutat m’ha encomanat optimisme; tinc amics, puc escriure, per bé que també em cansen… m’agrada fer conversa amb dones; és agradable… detesto la gent que tot s’ho pren a broma, i, de vegades, a les penyes només es juga a qui en farà més…

―Com escriviu les vostres novel·les?

―Oh, és difícil de fixar. «Terres de l’Ebre» durant anys; l’«Inútil combat» vaig escriure’l de pressa.

―Escriviu ara?

―Sí, tinc mitja novel·la escrita d’ambient rural, com les «Terres de l’Ebre», però força més optimista. He escrit aquesta meitat com arborat, després m’ha calgut reposar uns dies… Em calia, per canviar una mica… Si no, tot surt massa igual. Serà llarga i això que a mi m’agraden les novel·les curtes, però els personatges se m’enduen…

―Imaginats o reals?

―Meitat i meitat. A la meva terra hi ha tanta abundor de gent interessant que per poc que pouis et trobes un grapat de vides a les mans… Però el protagonista de l’«Inútil combat» sóc jo… ―Ens sembla una paradoxa el fet que aquest xicot vingués a Barcelona animat a combatre amb un llibre sota del braç titulat l’«Inútil bombat». ―Ara que l’escriure cansa, costa, és una lluita per arribar al capdavall i més quan altres novel·les i altres personatges et bullen pel cap; és un martiri i aquestes idees noves t’entrebanquen la realització del que tens entre mans…

―Què en penseu dels escriptors catalans?

―Que no m’agraden. Com no m’agraden els anglesos, ni els francesos, ni els castellans; no s’adiuen amb el meu temperament. En canvi, els russos, amb Dostoievski al davant, i els alemanys, per la seva força i puixança, no em cansaria de llegir-los.

―I què en penseu de les dones que escriuen?

―Que no m’agrada. Tot i que l’escriure és força femení; però jo, per la meva manera de pensar, no crec que la dona hagi de fer-ho. La dona em plau molt femenina; res de política, res que pugui desviar-la del que naturalment ha d’ésser. M’és desagradable aquesta igualtat que fica la dona a les Universitats i tota aquesta llibertat…

―I no us tempta el periodisme?

―Periodisme? En fujo. Xucla molt i, quan escric un article qualsevol, em trobo que no puc escriure novel·la almenys durant quinze dies, i, per damunt de tot, les meves novel·les… i el teatre… tinc una obra a l’Ignasi.

―I el títol de la vostra novel·la nova?

―Encara no en té. En tinc uns quants però no m’he decidit per cap.

―Traureu l’Iglésies! ―profetitzo. Riu.

―Si el trec, cap a París; però no sol. ―Ara ric jo: una mica, només. S. Joan Arbó és una criatura carregada d’il·lusions. ―Hi aniré amb la xicota que vulgui acompanyar-me.

―En qualitat de muller? Sou fadrí?

―Sí; sóc fadrí; però he desistit de casar-me; estic ben resolt. La meva dona, la qui accedís a ésser la meva dona, hauria de tenir alguna cosa de màrtir… em cansaria i es cansaria… és clar que les compensacions…; però el viatge a París l’he de fer amb una xicota ben lliure, prou lliure per a acompanyar-me sense matrimoni abans… però tinc por; sóc terriblement romàntic i m’esparvera que un bon dia pugui enamorar-me i a desgrat de totes les prevencions… ―Mentre enraona, sense mirar-me, amb els ulls fits devers on cru veure ja aquesta xicota decidida a acompanyar-lo, penso que en comptes de doldre’s, com ha fet abans, de l’excessiva llibertat de les dones, hauria de lloar-la. Altrament, podria ben dir adéu al seu somniat viatge― però una aventura… espero una aventura, una gran aventura que em deixi un grat record per sempre més… l’espero.

―Encara hi creieu?

―En què?

―En aventures… ―Em mira, sorprès.

―Ja ho crec! Crec també, en una força superior que ens empeny i ens domina… hi ha tants misteris…

―Doncs jo no hi crec.

―Déu castiga els qui pensen així… jo, que no em tinc per religiós, que no vaig a missa, no sé… temo Déu, tant, que no gosaria fer afirmacions ni negacions rotundes i categòriques…; en el fons potser sóc una mica estrany, em colpeix qualsevol cosa. De vegades, el fet de veure, en un cantó, un xicot jove demanant caritat em trasbalsa fins al punt de privar-me de qualsevol cosa que es pugui anomenar plaer… Tinc temporades que em sento bo, boníssim; d’altres, em sembla inútil tota la meva bondat i em gitaria contra tot; contra mi mateix, si podia… ―Apareix l’heroi de l’«Inútil combat», apareix, com jo mai no sabré transcriure, l’esperit torturat d’aquest xicot al qual es deu un premi literari; perquè se’l mereix, perquè el somnia per a realitzar aquest viatge a París amb una bona companyia que li dugui el regust d’una gran aventura i el faci creure’s heroi de debò.

Jo, jurat, ja l’hi hauria concedit: no a S. Joan Arbó, sinó a «Terres de l’Ebre», d’aquest xicot que es diu S. Joan Arbó.