La muller i la filla de Francesc Macià en la intimitat

Pluja fina de gener: menuda, persistent; ratlles brodades, movibles, que ornamenten les façanes de les cases i l’horitzó obert dels carrers. Pluja glaçada que fa lluir els asfalts idealitzant-los; tot el cel dintre la terra emmirallant-s’hi vanitós, acompanyat per les siluetes torturades dels senyals lluminosos, nota groga, verda, vermella, trencant la monotonia del color cendra que cosmopolitza la ciutat. Barcelona sota la pluja esdevé un espill immens, dintre el qual es reflecteixen els òmnibus, els vehicles tots, que llisquents passen, mentre les seves rodes llancen enlaire humils brolladors.

Carrer del Bisbe: ara quiet i recollit. La Residència particular del President de Catalunya, somnolent, obre, damunt el carrer estret, la policromia dels seus gòtics finestrals. I davant del pati menut, al dintell de l’ampla portalada, un mosso d’esquadra, alterós i benplantat, llueix, arrogant, la seva capa de gires vermelles i la gràcia d’unes espardenyes blanques.

Duc a la mà un paquet, i passo temorega pel costat del mosso d’esquadra, que llança una mirada de desconfiança al paquet sospitós.

S’apropa a mi el porter. Pregunto:

―La senyoreta Maria, hi és?

―Sí. I amable m’acompanya fins dalt. Obre el menut cancellet un criat amb cara de bona persona, li dono una tarja, i obrint una porta que jo no veia em fa passar a un saló. Bonic, el saló. Dos finestrals damunt el carrer del Bisbe; enfront dels finestrals, a l’altre pany de paret, un “barguenyo”, amb incrustacions de vori, té l’alt honor de veure’s cobricelat per una bandera de barres més roges que les gires de la capa del mosso del portal. Un salamó de cristalls flirteja amb el cristall de la taula, i en les parets, tapisseries i catifa, domina un to verd esmorteït que emplena l’estança de suavitat. Regna en tot un silenci molt dolç, mentre pels vidres les gotes de pluja practiquen l’esport del patinatge.

S’obre la porta i veig baixar per l’escala la senyoreta Maria Macià. El seu aspecte és molt agradable, té una figura bonica, i el millor elogi que es pot fer d’ella és la seva naturalitat. I si tripliqueu el mot obtindreu el to just, el que més li escau, amagant un fort temperament i una gran dosi d’energia.

Li dic el que em mena a molestar-la, i, com que li cal sortir, li demano dia i hora per a quan a la senyora Macià i a ella els vindrà bé d’explicar-me força coses. ―Això d’explicar moltes coses ―i posa la frase en singular― és una mica difícil; primer, perquè no em plau gaire d’explicar-les, i després, perquè no en tinc per explicar.

―Ho dubto.

Riu una mica i afegeix:

―Veniu demà al matí. Però no com a repòrter; únicament per a fer conversa.

―A quina hora?

―A les onze o a les dotze.

Plou encara, amb un ritme més accelerat, i no ens fuig del cap la temença d’iniciar una conversa amb qui no en té gaires ganes. Veurem demà.

Demà. Demà és avui. Ja no plou; fa sol i el vent ha esbarriat els núvols.

No duc cap paquet a la mà. He deixat les bombes a casa.

El mosso d’esquadra em somriu. El porter, també. El criat, no. Entro al saló d’ahir. És ple de senyors; veig un únic seient desocupat i m’hi assec. Miro la bandera austerament recollida al pal, enyorada, potser, de no poder voleiar, de no poder extremir-se, voluptuosa, empesa pel vent del carrer, lluint al sol l’esclat dels seus colors.

M’esbulla els pensaments patriòtics el criat, seriós i correcte, que, dret a la porta, m’assenyala que hi vagi.

M’aixeco resolta i m’acompanya fins a un menut ascensor que em duu enlaire: un pis?, dos pisos? Es para. Faig córrer la portella i em fereix la vista un devessall de sol i claror. La silueta gràcil de Maria Macià, abillada amb una senzillesa plena de distinció, es destaca contrallum, i, amablement, em dóna la mà; mentre, en l’altra aguanta un cabdell de fil blau, i sota el braç un treball començat, del qual surten, punxents, dues agulles de fer mitja que el sol fa brillar.

―Ja sóc aquí.

―Ja ho veig. I m’acompanya fins a una habitació exquisidament decorada i sadollada de sol.

Prop d’un finestral, reunits en grup, conversen, animadament, la senyora Macià, tota una dama, un senyor del qual no recordo el nom i l’escultor Clarà, que porta als dits vestigis de la terra grisa, d’una testa d’En Macià, que està esculpint, encara tendra, admirablement encertada d’expressió, que damunt d’un cavallet reposa.

Maria Macià em presenta. La senyora Macià, falaguera, m’allarga la mà. I En Clarà i l’altre senyor em saluden, potser en el fons contrariats, contra meu, perquè els he interromput la conversa en el seu punt àlgid.

―¿És preciosa, veritat, l’expressió que el senyor Clarà ha sabut donar al rostre del papà? Aquella dolçor, aquella beatitud tan característiques d’ell… ―I el rostre de la filla del President s’aurirola d’admiració pel pare.

Passem, nosaltres dues, a un petit despatxet, que, com l’estança que acabem de deixar, és ple de sol. En l’empit d’un únic finestral hi ha, uniformats, exèrcit en peu de lluita, ornamentats de punxes verinoses, una colla de menuts cactus, que frueixen amb la vista de les teulades lleument rogenques de la Generalitat.

En una llibreria veiem, entre altres llibres, tota la col·lecció de les edicions “Proa”, una Enciclopèdia catalana, “Hier et demain”, d’un escriptor francès, i “Filosofia i Cultura”, de Serra i Húnter. Damunt un petit moblet, un dibuix d’una noia, en una pose llangorosa: porta la signatura d’En Nogués.

I una tauleta baixona, voltada de butaques, llueix un bell pitxell de cristall, dintre del qual unes branques de mimosa i uns clavells vermells ens deuen el record obsessionat de la bandera barrada.

Començo a preguntar sense treure paper ni llapis, per tal de no esporuguir.

―Digueu-me alguna cosa de quan éreu menuda.

―¿Què voleu que us expliqui, si era tan i tan dolenta? Només podria parlar de les meves maleses que se succeïen les unes a les altres, i no em plau gaire tirar-me terra al damunt dient coses dolentes de mi mateixa.

―Heu enyorat mai Lleida?

―No. M’agrada: però ha estat tan agitada la nostra vida, que no m’he sentit molt arrelada enlloc. Sé adaptar-me. El que mai no podré oblidar són els anys d’exili. Vuit anys interminables; vuit anys durant els quals, per moments, per segons, em semblava veure envellir els meus pares, amb la temença, sempre, que el papa no pogués realitzar els seus ideals. Bèlgica, tan trista, tan grisa, féu doblar, si no era ja prou gran, el meu amor per Catalunya…, pel seu sol… ―i, aquest, endevinant-la, acarona els cabells bruns de la filla del President. Calla: les seves mans, d’ungles pàl·lidament rosades, no paren de treballar, i les agulles dansen, caçant el fil. S’excusa:

―Em faig una bufanda per anar als esports de neu: em sembla que és un xic estreta… i no m’hi cabrà el cap.

Riem. Ha fugit el record trist.

―M’agrada la neu… Que on anirem? No ho sé, encara; potser al Montseny, potser a Núria; allà on ho trobem més nevat. Serem tota una colla de gent jove. A mi, però, m’agrada molt més el Montseny: té més grans perspectives; la vall de Núria, tot i ésser bonica, és massa enclotada.

―Us plau de llegir?

―Sí, força!

―Quins autors? Catalans?

―Em dol donar noms: no voldria demostrar una marcada predilecció per cap d’ells; dient-ne alguns, potser no diria tots els que m’agraden. Ara, d’estrangers, els russos més que els altres. Turguénev, primer; després Tolstoi, les seves “Anna Karenina”, “Ressurrecció”… Dostoievski?… Oh, no! ―fa un xic esgarrifada. He intentat llegir novel·les d’ell i no he pogut acabar-ne cap: penetra tant al fons de l’ànima…, i s’endevina a través del que escriu un home tan torturat…!

―Fora Dostoievski, doncs. I el cinema?

―Sempre que fan films bons, hi vaig de gust; però aquests són tan comptats… Ha vist En Millàs-Raurell? ―pregunta com si temés que el pensament fugís.

―No.

―Doncs és a baix. Jo li he pregat que si veia una senyoreta que havia de venir per a fer-me un interviu que fes tots els possibles per a fer-n’hi desistir.

―Tanta por faig?

―Oh, no! ―i torna a riure.

―Digueu-me el vostre parer sobre el matrimoni, sobre el divorci…

―Planyo els qui s’hi troben.

―Fóra interessant que ens diguéssiu si planyeu els qui es casen o bé els qui es divorcien. Sentiu molt la política?

―Sí. ¿Com voleu que no sigui així, si jo crec que en néixer fou de la primera cosa que vaig sentir parlar?

―Us interesseu pel feminisme?

―No m’atrau gaire, i el tipus estrictament feminista el crec una equivocació. Una dona, per més feminista que sigui, no ha de perdre mai la seva feminitat.

―¿I no creieu que en la política catalana manca algun nom femení?

―Jo crec que hi ha moltes dones, ací, amb prou talent per a ocupar llocs força preeminents al Parlament; però manca que gosin posar-se a l’avançada. És cert que Madrid té una Nelken, i una Kent, però ja us he dit que si a Catalunya no hi són no és pas per incapacitat. Ara, que jo, encara que em cregués prou capacitada per a iniciar un moviment d’aquesta mena, mai no ho faria. No sóc d’aquelles dones que tenen el cap ple de fantasies i tot el dia forgen projectes i més projectes que… no realitzen. Em sento bé tal com estic i no m’agrada, perquè si, aixecar castells enlaire.

Hem fet esment a la filla del senyor Macià del seu accent tan poc barceloní.

És cert: però no faig res per a perdre el meu deix lleidatà; sóc filla de Lleida, i n’estic molt orgullosa.

Lloem el seu bon gust i la seva manera de pensar.

En aquest moment la senyora Macià travessa l’estança; porta a les mans un menut paneret de cosir.

―¿Ja et recordes, Mariolis, que cal anar a comprar aquella roba per als nens pobres?

Ens ha fet gràcia el nom donat per la mare a la filla. Fa bonic i és amorós.

―Sí, mama. ―I la filla, mirant-me a mi, es plany condolguda―. N’hi ha tanta gent necessitada… Si hom podia, fent un sacrifici, per gros que aquest fos, dur un xic de consol i benestar a tots els qui el necessitin, jo faria aquest sacrifici ben aviat.

La senyora Macià ha desaparegut; la filla la crida.

―Ja pot venir, ja, mama.

Contesta: ―És que estic fent una feina una mica massa, com diré jo…, massa prosaica. ―I dient-ho torna a entrar―. Estic sargint. S’asseu prop nostre. És agradabilíssima, i, com la filla, fuig de tota afectació i desconeix la pose.

―¿On vàreu conèixer el senyor Macià? ―pregunto.

―A Lleida: ell hi vingué destinat…

―¿Gaires anys de matrimoni?

―Quaranta.

―I que podeu ben dir ―interromp la filla, amb un pic d’orgull― que jo mai, ni un sol dia, he notat entre els meus pares ni la més lleu discrepància: són una parella ideal; la mama, però, té un gran caràcter: totes les dificultats al seu davant es fan planeres, tot li és fàcil i senzill: és boníssima…

―Mira, Mariolis… ―fa en un to de repte amorós la mare, satisfeta, en el fons, de l’amor i l’admiració de la filla envers ella. I canviant de to, temorega de deixar endevinar la seva dolçor:

―Tot el dia estàs amb aquesta bufanda: no fas altra cosa. A veure quan l’acabaràs.

―Però, mama, si la vaig començar ahir. I ja en tinc gairebé la meitat…

A la cambra veïna se senten tot d’enraonaments.

―Ja hi ha el papa aquí ―fa mig rient la senyoreta Maria. No comprenem el riure. Ella aclareix:

―És que vós ignoreu l’horror que el papa té als seus despatxos sense sol. Però no és ben bé la manca de sol el que l’allunya d’ells. El papa no pot sofrir que ningú endreci la seva taula de treball: tem que li esbarriïn papers, dels quals no en llança mai cap, i és clar, aquests es van amuntegant, amuntegant, i quan se li fa completament impossible d’entendre’s amb tants d’embolics, ve allà on som nosaltres i s’hi queda; li plau tot tan endreçat, les flors damunt la meva taula, tot al seu lloc, i no se’n va. Ara que, com és natural, vénen moltes persones a visitar-lo, i llavors ens cal sortir a nosaltres dues, que si per atzar ens oblidem cap estre de cosir, ja no podem fer més feina. I sempre igual. Però, sabeu què passa? Doncs que moltes vegades, entremig dels seus papers i documents, en surten receptes de cuina meves, o alguna novel·la de les que, en el moment de fugir, estava llegint. ―I Maria Macià, bon xic infantil, riu, trapassera.

La senyora Macià comenta:

―És molt diferent el meu marit del meu pare. Sabeu què feia el meu pare? Doncs tenia al segon pis de la casa pairal de Lleida una habitació en la qual no podia entrar ningú sinó ell. Tenia un caràcter molt i molt original. Un gran hisendat d’aquella època, amb un temperament dominant, i exigia de tots els qui tenien tractes amb ell el màxim compliment de llur deure; però, en el fons, era tan sensible, tan bo, que qualsevol desgràcia, qualsevol pena d’altri, àdhuc una obra de teatre que tingués un caire sentimental, el feia plorar, i llavors fugia, dissimulant, per tal que ningú no s’adonés que no era tan ferreny com semblava. Doncs, en aqueixa cambra dins la qual només ell podia entrar, tenia escriptures, documents notarials, i a terra, apilatats pels recons, unces i bitllets de Banc. Si mai a mi, o als meus germans, ens acudia de pujar dalt, mentre ell hi era, no podíem passar del llindar de la porta. I les aranyes feien de l’estança el seu palau d’ensomni. Cada tres o quatre anys, el meu pare feia pujar una minyona, proveïda d’un plomall, la qual tampoc podia entrar, i ell, agafant-lo, anava entortolligant les teranyines més esplèndides, i quan n’havia arreplegat unes quantes, el tornava a la minyona…, i a esperar tres anys més.

Riem de gust. Maria Macià afegeix:

―Una vegada, quan la mama era petitona, l’avi va entrar amb ella a coll a la cambra, que caldria anomenar d’En Barba Blava, i, en eixir, va caure a terra una sabatona de la mama. Ell no es va ajupir a collir-la, i la meva àvia es planyia que mai no havia pogut entrar a cercar la sabata. I després d’anys, un cop la mama casada i amb fills, en morir l’avui i en entrar a la cambra misteriosa, va aparèixer, deslluïda, la sabatona que a la mama li va caure de menuda.

I una rialla ampla fa lluir les dents blanques de Maria Macià.

Cal fer unes fotografies.

―Jo no sé si el papà voldrà venir; ¿com ho faré per a convèncer-lo? Escolti ―pregunta decidida al senyor Cases, el repòrter gràfic―, està ja preparat vostè?¿Ens promet que no farà perdre temps al papà?

―Sí, senyoreta; només cal que vingui.

―Doncs, esperi’s. ―I amb un posat tot seriós i un mirar ple d’innocència, obre la porta i diu:

―Papà, ¿vols venir un moment?

I girant-se cap a nosaltres, fa, contenta:

―Sí, que ve.

La figura noble de Francesc Macià apareix.

―Què vols? ―diu a la filla.

―Molt poca cosa, papà; que seguis un moment en aquesta butaca, ―i n’hi assenyala una al costat de la qual ja seu la senyora Macià― i res més.

Don Francesc Macià s’adona del fotògraf, somriu una mica i, condescendent, obeeix. Amorosa, Maria Macià acarona la testa del seu pare i veiem lluir en els ulls, altra volta, una guspira d’amor i d’admiració.

Ha arribat l’hora de dir adéu. I el diem amb un xic de recança, dolent-nos de partir. Si la senzillesa i la bondat poden personificar-se, estem segurs que aquestes dues qualitats es personifiquen en la muller i la filla del President de Catalunya.

I mentre el menut ascensor se’ns enduu avall, ens acompanya i no ens deixa el record de l’amabilitat i simpatia d’aquestes dues dones tan netament catalanes i tan essencialment femenines: bellesa bondadosa de l’una, amarada de serenor i bellesa bruna de l’altra, plena d’infantilitat, aureolades, ambdues, amb tot l’esclat d’aquest sol daurat de gener, que llangorós s’adorm, besant-les, damunt les teules lleument rogenques del Palau de la Generalitat.