Maragall i Goethe

Fins ara hem examinat el coneixement que Maragall tenia de l’obra de Goethe i el concepte i el judici que ell tenia de la seva personalitat i de les seves creacions. Ens manca encara entrar en l’examen del punt més interessant d’aquesta part del nostre treball: la influència positiva exercida per Goethe en Maragall.

Per endavant sigui dit que tots els punts de contacte i totes les semblances que hom pugui trobar entre l’un i l’altre i entre llurs respectives produccions, no són pas resultat d’una imitació més o menys volguda, més o menys conscient per part de Maragall. Es tracta no d’una imitació ni d’una influència pròpiament dita, sinó d’una afinitat d’esperit que va fer possibles tots els reflexos del temperament i de l’obra de Goethe sobre el temperament i l’obra de Maragall.

Examinar els aspectes d’aquesta afinitat d’esperit entre l’un i l’altre escriptor, és un tema d’estudi que encara no s’ha intentat entre nosaltres. Les notes que segueixen sols pretenen ésser un esbós d’aquest estudi, una mena de programa d’un extens treball d’investigació que la brevetat del termini imposat al meu assaig m’ha fet d’impossible realització.

En un passatge de les seves obres, diu Goethe, analitzant-se ell mateix, que hi ha poetes que aspiren a transformar l’element poètic en realitat; d’altres, com ell, aspiren a transformar la realitat en poesia, això és, a donar a la matèria real una forma ideal o poètica. Aquesta observació és plenament aplicable a Maragall. La matèria de la seva poesia, com la de Goethe, és sempre la Erlebnis, l’experiència vital, són instants o episodis de la seva vida interior o exterior de particular intensitat emotiva entre els altres. La poesia de Maragall, com la de Goethe, té sempre per matèria un tema de la seva experiència vital. Poesia de realitats en la qual l’única idealitat emana de la forma.

Davant per davant d’aquesta manera de concebre i crear la poesia, hi ha una legió de poetes que comencen ja per prendre la matèria del món del somni; d’ells podem dir, inversament del que hem dit de Goethe i Maragall, que l’única realitat de llur poesia és la que ens dóna la seva forma artística. Resumint, podríem dir que ço que per a Goethe i Maragall és forma ―la poesia― pels altres és matèria, i ço que per a Goethe i Maragall és matèria donada ―elements de la realitat―, és pels altres la forma a cercar.

Ni a Goethe ni a Maragall no els excita a la creació qualsevol sentiment poètic com a tal, sinó solament una determinada i concreta realitat; i aquesta realitat és quelcom percebut immediatament per l’oïda o per la vista, quelcom percebut directament pels sentits.

Ni Goethe ni Maragall no es proposen mai donar realitat sensible a una idea de l’esperit, a una fantasma evadida del món del somni, a una visió nascuda en l’esfera de la il·lusió. Al contrari, l’un i l’altre aspiren sempre a transformar una realitat en una valor espiritual, en una creació somniada, en una divina il·lusió de bellesa.

I és que Goethe i Maragall prenen la matèria del món dels sentits i prenen la forma del món de la il·lusió i de la fantasia.

La ginesta, Els focs de Sant Joan, Els núvols de Nadal, El Cel de la nit de la Puríssima, unes flors que envia a la promesa, una vista de la Mar Cantàbrica, etc., tots aquests temes presos per Maragall de la humil i quotidiana realitat, són de la mateixa categoria dels temes cantats en la poesia lírica de Goethe. Però Goethe i Maragall saben donar a llurs creacions líriques una esplendor de forma tan excelsa, que les coses vulgars i quotidianes resten transfigurades en símbols d’una vida olímpica i serena, en objectes somniats d’una exemplar i radiant idealitat.

Però el poeta no té solament la realitat que el volta per matèria del seu art; matèria és per a ell també la paraula humana que ell ha de pastar i emmotllar en forma artística. Matèria rebel i dura de tractar, pel mateix que és matèria ja espiritualitzada i que no deixa sorprendre fàcilment el secret de la seva expressivitat. Els poetes més conscients han reconegut aquesta dificultat provinent de l’alada qualitat de la paraula humana. Poesia, si considerem les coses des d’aquest caire, no és més que la victòria del poeta en la lluita amb la paraula.

Maragall, com altres poetes, ha omplert moltes pàgines amb les reflexions que li suggerí aquesta viva lluita; i les seves teories estètiques sobre la paraula, sobre la poesia, i sobre la biologia de la creació poètica, són filles del reconeixement d’aquests problemes que crea al poeta la qualitat singular de la matèria del seu art, la paraula humana.

Goethe s’ha referit en molts passatges de les seves obres a la lluita amb l’idioma, unes vegades planyent-se, d’altres enorgullint-se. Entre els seus planys és famós, aquell que diu: “Moltes coses he assajat; he dibuixat, esculpit en coure, pintat a l’oli; també he fet alguna cosa amb l’argila; però tot d’una manera inconstant, i res no he après, i res d’acabat no he fet; sols una tasca única l’he portada gairebé fins a la maestria: escriure l’alemany. I ara consumeix, malaurat poeta, vida i art en la matèria més rebel.” Encara és més expressiva, potser, per al nostre objecte, una poesia que respira l’orgull que sent com a artista de saber vèncer i dominar no una matèria inerta i passiva, com la de les arts plàstiques, sinó una matèria viva, fluida i escoladissa com la paraula humana. Heu’s ací aquesta notable composició:

Mag der Grieche seinen Ton
Zu Gestalten drücken,
An der eignen Hände Sohn
Steigern sein Entsücken.

(Que el grec pasti la seva
argila convertint-la en estàtues
que creixi el seu encís davant del
fill de les seves pròpies mans).

Aber uns ist wonnereich
In den Euphrat Greifen
Und im flüss’gen Element
Hin und wieder schweifen.

(Però a nosaltres ens és un pler
endinsar la mà en l’Eufrates
i passar-la i tornar-la a passar
en l’element fluid).

Löscht’ich so der Seele Brand,
Lied es wird erschallen;
Schöpft des Dichters reine Hand,
Wasser wird sich ballen.

(Si d’aquesta faisó apago la flama de l’anima,
sonarà una cançó;
si la pura mà del poeta poa aigua,
l’aigua s’apilotarà).

El resultat final, en tot poeta conscient, d’aquesta lluita amb la paraula, és una insatisfacció interior davant de la incompleta potència creadora del llenguatge.

En el Comte Arnau, Maragall planteja aquest problema amb paraules memorables. En l’Escolium, parlen el Poeta i l’espectre d’Adalaisa en un diàleg d’una força d’al·lucinació comparable a la de molts passatges del “Purgatori” dantesc saturats d’ambient sobrenatural.

És Adalaisa la qui espera ansiosament del poeta la virtut taumatúrgica de la seva poesia que la torni a la vida, que la ressusciti a aquest món visible i tangible. Escoltem-la:

ADALAISA
I què saps tu d’aquest món ni d’altres
ni de lo que és un cos o un esperit,
ni lo que un gran desig pot en nosaltres,
restant en l’últim ai! del nostre pit?
Tu em tens per morta i jo em tinc per viva;
mes tal com si enterrada viva fos,
tinc el voler de mos sentits furiós,
perquè hi ha alguna cosa que me’l priva.
Si no me la pots treure de damunt,
de què us val, doncs, poetes, la poesia?

EL POETA
Alguna veu jo sento en aquest punt
que d’altre modo no la sentiria.

ADALAISA
Oh! La veu sense so del que és difunt!
No és pas aquesta la que jo voldria;
aquella eixida de mon pit de carn
que alegrament en torn me ressonava;
aquella, amic, és la que jo et deman,
i lo demés que amb ella es comportava.
I si ta poesia no pot tant,
si no em pots tornâ al món, calla i acaba.

EL POETA
Adalaisa, Adalaisa, per pietat,
al temps hi ha encara coses no sabudes;
la poesia tot just ha començat
i és plena de virtuts inconegudes.

Goethe ha tocat diverses vegades en les seves obres encara que no tan directament aquest torturador problema de la incompleta potència creadora de la poesia. Només volem esmentar un pensament en el qual explícitament constata el mateix mancament de l’esforç creador del poeta, que fa sospirar a Adalaisa: Denn das Wort bemüth sich nur umsonst Gestalten schöpferisch aufzubauen.

Que la convicció de Goethe en aquest punt és absolutament coincident amb la de Maragall, ens ho confirma una observació que ja hom ha fet sobre el seu temperament poètic. En les poesies de Goethe, el sentiment està sols discretament expressat. Això és efecte d’una castedat del cor i del gust. Goethe no vol, perquè sap que no ho pot, donar expressió parlada al més íntim, al més pregon, al més sagrat del seu cor. En les seves poesies trobem ço que ell cap a les darreries de la seva vida afirmava com a principi religiós i educatiu de la vida: el respecte a si mateix, al seu propi secret, a l’infinit que, com una relíquia en el seu reliquiari, hi ha estojat al fons del cor. Així escriu a Schiller, i confessa que “les últimes i més expressives paraules no arriben mai a sortir del meu pit”, perquè “forçat per la més singular necessitat natural, no sóc capaç de pronunciar-les”. La poesia sentimental està tan lluny d’ell ―i el mateix podem dir de Maragall― com la descriptiva i la didàctica. Ell no pinta el contingut, s’acontenta amb dibuixar la forma en pocs trets. Les arts que obren directament sobre els sentits, com les plàstiques i les musicals, són destinades a produir emocions que abans d’arribar a l’ànima exciten el sistema nerviós. Per contra, Goethe ―i amb ell Maragall―, pensa que un art tot espiritual com la poesia, ha d’evitar aquestes excitacions. Mai no ha existit cap poeta com Goethe ―i com Maragall a Catalunya― tant antioratori; mai cap poeta no ha evitat tan rigorosament com ell l’efecte excitant i patològic de la paraula.

Goethe, com Maragall, no escriu mai versos per caprici o passatemps, sinó sols quan se sent impel·lit a fora per una exigència interior o exterior. Goethe, com Maragall, no ha d’ésser mai considerat com un literat. És antípoda de l’escriptor o poeta professional. Goethe deixà escrites aquestes paraules tan significatives: “En els meus millors temps els amics que més em coneixien em deien que ço que jo vivia era millor que ço que jo deia, que ço que jo deia era millor que ço que jo escrivia, i que ço que jo escrivia era millor que ço que jo imprimia”. Goethe, com Maragall, escriu no perquè ell vol o perquè li agrada; ell escriu per una necessitat indefugible, perquè el seu íntim impuls vital és de tal puixança que ell no pot respirar, pensar, crear i parlar sense donar forma i expressió a aquest impuls.

Goethe no teoritzà, com Maragall, sobre la Paraula viva. Però afirmarem que la teoria de la Paraula viva del nostre Maragall és de pura essència goethiana. Goethe és, com Maragall, un poeta que no “fa poesia” abans que una realitat interior o exterior no hagi omplert el seu esperit i pugni per eixir en forma d’expressió. Goethe, com Maragall, abans d’escriure la paraula, l’enfonsa en son interior, i allí la deixa germinar a poc a poc fins que produeix al seu temps el fruit assaonat de l’obra artística.

¿No exhala la més pura flaire maragalliana aquell deure moral que Goethe s’havia imposat, no sols escrivint, sinó conversant, de “no guardar-se de res tant com de dir paraules buides”? Jo asseguraria que aquesta adoració a la paraula, com força sagrada i creadora que dictava els versos i les teories poètiques a Maragall, li fou suggerida o si més no intensificada per l’exemple del gran poeta alemany, el qual declarava que “li semblava impossible de fer una frase”. ¿I no semblen una consideració arrencada de l’Elogi de la Paraula o, si voleu, una glossa a aquest assaig aquestes consideracions de Goethe: “Tota forma, àdhuc la més sentida i expressiva, té quelcom de fals (Unwahres); la forma és, a fi de comptes, el cristall a través del qual concentrem els raigs sagrats dispersos per la natura, en el cor de l’home per tal d’encendre’l”? En un vers del Faust tenim, per així dir-ho, concentrada tota la fe en el moment de gràcia que Maragall creia necessària per trobar i expressar la paraula viva: Empfangt mit Ehrfureht sterngegönnte Stunden (Rebeu amb veneració les hores afavorides pels estels).

Una altra afinitat entre el temperament poètic de Goethe i el de Maragall podem descobrir encara. A Goethe, com a Maragall, repugnava instintivament el deixar les seves obres artísticament acabades. Ço que en llenguatge tècnic dels artistes es diu “arrodonir”, no comptava en el treball de creació poètica de l’un i l’altre. Tots dos prefereixen el procediment de la indicació, de l’al·lusió, de l’aperçu, tant en el conjunt com en les parts de l’obra. No tenien sentit pel treball fred i calculat de l’artista que s’entreté en l’acabat i en el perfeccionament dels detalls de la forma externa.

Hom ha remarcat que a Goethe no li plaïen ni el principi ni el final de l’obra. El seu temperament el portava a situar-se tot seguit en la part viva de les seves concepcions poètiques i tallava l’obra sense preocupar-se d’estilitzar el final. En Goethe, com en Maragall, hi havia el domini absolut de l’esperit. I l’esperit és per essència quelcom fora de l’espai i del temps. Principi i fi són convencions inventades i volgudes per aquells qui sols es preocupen per la realització d’una idea poètica o filosòfica; però no tenen importància per aquell qui la “viu” intensament, amb tot el seu ésser, com s’esdevenia en un i altre poeta. Així, doncs, la proverbial negligència de Maragall en tot ço que és detall tècnic de l’art de la poesia és també, en el fons, d’essència goethiana. Detalls de tècnica artística són el començar bé i acabar bé una obra. Totes les obres de poetes com Goethe i Maragall són, en realitat, fragments dispersos, però orgànicament articulats, d’un sol poema, estrofes d’aquella Oda infinita que Maragall glossà en aquells versos inoblidables, que serveixen de lema general a la seva producció poètica. I és notable de veure com Maragall en aquesta Oda infinita expressa inspiradament aquella indiferència tan goethiana sobre el principi i el fi de l’obra poètica:

Tinc una oda començada
que no puc acabar mai.

Però encara més explícitament s’expressa en aquest sentit en aquesta estrofa:

Jo no sé com començava,
ni sé com acabarà,
perquè tinc la pensa esclava
d’una força que s’esbrava
dictant-me-la sens parar.

Maragall, realment, podia dir d’ell mateix aquells dos versos en què Goethe expressa aquesta mateixa idea:

Das du nicht enden Kannst, das macht dich gross;
Und dass du nie beginnst, das ist dein Los.

(Que tu no puguis acabar, això et fa gran;
I que tu mai no comencis, això és el teu destí).

Fins ara hem vist les afinitats que hi ha entre els temperaments de Goethe i de Maragall. A més a més, però, d’aquesta mena d’afinitats, que es manifesten en la particular captinença que l’un i l’altre adopten enfront del fet de la creació literària, existeix una altra afinitat més profunda i significativa encara, car està íntimament relacionada amb la mateixa estructura espiritual de la personalitat, amb la mateixa llei biològica que regeix la seva vida interior.

Si examinem una mica profundament l’estructura interna de la personalitat de Goethe i de la de Maragall, descobrirem, sense gaire esforç, que el centre vital de l’una i l’altra personalitat, tant des del punt de vista intel·lectual, com des del moral, està constituït per l’antagonisme de dos elements discordants, del qual necessàriament resulten, si no precisament contradiccions lògiques, contrastos irreconciliables. Aquesta discòrdia interior els féu a l’un i a l’altre experimentar la topada d’opinions, aspiracions i ideals contraposats. Goethe, quan sols tenia 30 anys, escrivia: “Jo segueixo essent sempre la frivolitat meditativa i la fredor càlida” (Ich bin wie immer der nachdenkliche Leichtsinn und die warme Kälte). Goethe, d’un costat, és l’apassionament devorador i d’un altre costat, la serenitat intel·lectual impertorbable. Si en les seves obres i en la seva vida sembla per alguns moments que en ell domini el cor, en altres moments ens fa la impressió que en ell domina la intel·ligència.

El contrast dels dos elements en pugna no es presenta certament en aquesta forma en el nostre Maragall. Podem afirmar, però, que l’origen i la font interior de la discòrdia és la mateixa que en Goethe. En l’un i l’altre totes les antítesis es poden reduir a dos elements essencials i igualment forts, en llur temperament: la intuïció d’una banda, el pensament de l’altra. Home d’intuïció i home de pensament alhora fou Maragall, naturalment amb menor intensitat que Goethe. Com homes d’intuïció són l’un i l’altre grans artistes creadors; com homes de pensament, són l’un i l’altre grans enteniments especuladors, profunds teoritzadors, grans homes d’idees. Ço que dóna el segell definitiu a la personalitat de l’un i l’altre és el fet que en ella s’articulen per formar una unitat viva, les dues eminents aptituds contradictòries. I això no en el sentit que llur intel·ligència estigués al mig d’aquestes dues aptituds i estengués la seva influència i el seu control a l’una i l’altra banda aplegant totes les seves manifestacions en un acord. Al contrari, és la zona intermitja la que manca tant en el poeta alemany com en el català. La frase que Goethe s’aplicà a si mateix: “Malaurat destí, que no em vol permetre cap terme mig”, és aplicable plenament al nostre Maragall. En l’un i l’altre trobem de costat, sense mai confondre’s, una força apassionada, espontània i creadora de la intuïció, una força ininterrompuda i sempre activa i eficaç de pensament. Maragall també hauria pogut dir allò que Goethe, als 66 anys, mirant el seu passat, va escriure definint-se com “una singular personalitat que no havia pogut mai arribar a la unitat”. Tant de Goethe com de Maragall podríem afirmar que converteixen les intuïcions en idees, i les idees adquirides per aquest mitjà les converteixen en intuïcions. Quina admirable fecunditat d’idees engendra la intuïció de poeta de Maragall en els seus articles i escrits en prosa! I viceversa, quina riquesa d’idees transformades en pura intuïció poètica hi ha escampada per gran nombre de les seves obres en vers, com El Comte Arnau, La dona hermosa, Lo diví en el Dijous Sant, La fi d’En Serrallonga, Oda infinita, Excelsior, Els tres cants de la guerra, Haidé, Les Muntanyes, Oda nova a Barcelona, Himne ibèric i Cant espiritual!

Aquest dualisme bàsic en el centre mateix de la personalitat dels dos poetes, ofereix diversitat d’aspectes, alguns dels quals, com és natural, no coincideixen en l’un i l’altre. La solució del problema que ofereix l’antinòmia de dos elements contradictoris en el centre mateix de la personalitat de Maragall, fou objecte del meu estudi en la conferència donada al Centre d’Estudiants Catòlics el 17 de novembre de 1927 i publicada a La Paraula Cristiana en el n.° de gener de 1928. D’aquesta conferència extraiem el següent passatge directament relacionat amb el tema de què estem tractant: “Ja en vida del poeta fou feta l’observació ―el qui us parla la féu ja en la conferència que dedicà a la seva memòria en la vetllada necrològica que celebrà l’Ateneu Barcelonès alguns mesos després del seu traspàs― que en la personalitat de Maragall hi havia un doble aspecte, un dualisme d’elements en aparença contradictoris, en realitat complementaris. Ell ens apareix adés com burgés, adés com revolucionari; uns cops com demòcrata, altres cops com aristòcrata; ara poeta pagà i clàssic, ara poeta cristià romàntic; unes vegades com poeta místic, altres vegades com poeta plàstic i impressionista; uns moments com un home d’una infinita i insaciable curiositat intel·lectual, altres moments com un terrible blasmador de l’intel·lectualisme. Aquesta antinòmia d’aspectes, que fa tan complexa i tan difícil d’esbrinar la seva personalitat, ha estat interpretada per alguns amb marcada violència com un doble fons. I això no pot ésser més utòpic i antipsicològic. La personalitat és una i només pot tenir un fons; i les seves manifestacions no poden ésser altra cosa que aspectes circumstancials de la unitat essencial de la personalitat, unitat de vegades complexa en extrem. Aquests aspectes contradictoris són branques d’un mateix tronc i d’una mateixa arrel. Quin és aquest tronc? Quina és aquesta arrel?

”Jo crec que totes les contradiccions s’expliquen per la naturalesa del temperament de Maragall; un temperament profundament, radicalment místic.

”El místic és un home que tot ho veu sub specie amoris; un home que resol totes les incongruències i tots els conflictes de la vida amb l’única solució de l’amor, amb una solució en la qual no entren ni el càlcul de la raó, ni cap teoria lògica, ni cap sistema ideològic, ni cap programa d’organització. Per al místic tots els problemes, tant si són de política com d’economia, tant si són d’educació com d’estètica, tenen la solució única possible en el restabliment de la relació pura i primitiva entre individus units per l’amor. L’amor té el seu sistema, un sistema independent de la raó, un sistema anterior i superior a tot ço que pugui fer prevaler la previsió humana; sistema d’una màxima simplicitat, fidel reflex del pur i primitiu sentit humà que viu sempre latent en el fons de totes les complicacions cerebrals de la civilització i de la cultura. Per això el místic que penetra en l’essència humana per la via d’una visió il·luminada, rebutja tota classificació social, política i estètica. Ell veu sempre les coses i els homes en l’estat de llur unitat fonamental primitiva. Ell veu i viu un ordre que està per damunt de totes les contingències de la realitat i de l’evolució. I per això és essencialment conservador: perquè voldria fer recular, no la humanitat a una de les etapes anteriors de civilització, sinó l’ànima humana, integrada per tots els individus, al seu estat originari i virginal en el qual les relacions entre els homes i la vida de cadascú estan regulades per una llei d’harmonia, per l’única força de l’amor sota les mans providents del Pare que està en el cel. Però ell, que veu que aquest ordre i aquesta harmonia ideals estan en perpetu conflicte amb l’ordre i l’harmonia possibles dintre la miserable realitat humana, és alhora forçosament un revolucionari que predica en tot moment la incongruència entre l’ideal perenne i la contingent realitat; i de vegades, quan ell és home d’acció, obra i es capté amb l’anhel de destruir aquesta realitat per acostar-la a l’ideal. El místic és un home d’ordre, però d’un ordre superior a tot el que pot realitzar l’home dintre les circumstàncies de lloc i de temps. En un mot, és un home d’ordre, però d’un ordre revolucionari.”

No he estudiat prou la personalitat i l’obra de Goethe per poder afirmar que la solució donada per Maragall a la contradicció dels dos elements antinòmics de la seva personalitat és també la d’ell. Només gosem afirmar que la solució mística de l’amor, com llei d’una humanitat de primitiva i ideal puresa, no sols inspira la tendència final del Faust en la segona part, sinó que apunta i s’insinua repetidament en moltes de les seves màximes i sentències. Ens limitarem a esmentar-ne una en la qual es revela en tota sa plenitud la solució mística de l’amor que Goethe dóna a totes les contradiccions de l’ànima humana. “Unbedingtes Ergeben in don unergründlichen Willen Gottes; heiterer Überblick des beweglichen, immer Kreis-und spiralartig wiederkehrenden Erdetreibens; Liebe, Neigung zwischen zwei Welten schwebend; alles Reale geläutert, sich symbolisch auflösend”. (“Incondicional submissió a la insondable voluntat de Déu; serena contemplació de l’activitat terrenal sempre en moviment i repetint-se en forma circular i espiral; Amor, atracció flotant entre dos mons; tot el real purificat, i dissolvent-se en símbols.”)

Ens manca encara concretar un aspecte molt important d’aquest dualisme bàsic, comú a Goethe i Maragall.