El problema de la crítica

La premsa catalana revé sovint aquests darrers mesos al tema de la crítica literària. No crec pas que ho faci únicament per fugir temes de més risc, sinó pel seu veritable interès. La qüestió ja és vella a casa nostra. Ara fa quinze anys, Diego Ruiz, per haver escrit en El Poble Català dolent-se de la manca de crítica i de crítics en els termes vius que li eren habituals, fou desafiat pel qui llavors exercia la crítica de llibres catalans a La Vanguardia. El duel no tingué lloc, sortosament. Si un dels adversaris, però, hi hagués “romàs mort fred”, com diuen les velles cròniques, s’hauria demostrat un cop més l’absurditat del procediment “cavalleresc”: seguiríem avui parlant de la crítica tal com ho fem ara, que tots dos viuen i produeixen.

La nostra crítica és competent? La nostra crítica és eficaç? Abans de respondre, cal separar de la crítica el “reclam” d’un llibre i àdhuc el “rebut”, que es tradueix en un text superficial, en una nota volandera, en un comentari al marge.

Jo crec que la crítica és un dels gèneres que més progressos ha fet entre nosaltres. Ella és, precisament, com el baròmetre de la nostra cultura. Per poc que hi pensem ens vénen a la memòria una bona mitja dotzena de noms d’autors d’assaigs crítics, remarcables per la finesa de llur penetració i la densitat de llur bagatge. La competència de la nostra crítica resta avui assegurada. Caldria, però, organitzar-la. Caldria que el crític, no tenint altra tasca a fer, estudiés a fons tota la nostra producció, amb una objectivitat que no el fes deturar en autors preferits o consagrats. Si ho fes així ―si pogués fer-ho així― la crítica, a més de competent seria eficaç. Tanmateix, no demanem potser un impossible?

L’eficàcia de la crítica, però, té un doble aspecte: damunt el públic i damunt l’escriptor.

Damunt el públic em sembla evidentment nul·la. Un fet ho prova. La sort d’un llibre està resolta en els primers dies de la seva aparició. O s’exhaureix abans que una sola crítica hagi vist la llum, o si els paquets han hagut de romandre al magatzem, no els mobilitzaran les crítiques tardanes. No és pas la crítica d’un llibre que estimula el públic a comprar-lo: és més aviat el reclam, el títol de l’obra, el nom de l’autor, conegut sovint per motius no literaris, àdhuc la taca de la portada. Només d’una manera molt indirecta i escadussera hi influeix la crítica: en parlar d’una obra, posa en circulació el nom de l’autor i el públic pot retenir-lo quan publiqui una altra obra. D’altra banda, em sembla també indubtable que damunt la massa, si alguna força hagués de tenir la crítica no seria pel seu judici, sinó pel volum. Més suggestionarà a adquirir un llibre un gran nombre de crítiques declarant-lo pèssim que una de tota sola proclamant-lo excel·lent. Vull dir que damunt el públic la crítica no obra com a crítica, sinó com a reclam.

I damunt els autors? La crítica només pot influir en els més joves. Els que ja tenen llur camí marcat no el canviaran pas per les apreciacions ―sovint contradictòries― de la crítica. L’eficàcia més gran que ella podria tenir seria de descobrir les futures valors, que no pas sempre són aquelles que en la primera joventut donen les obres més perfectes. Caldria, per assolir-ho, que la crítica exercís la seva competència, com dèiem abans, damunt tota la producció. I encara hauríem d’afegir, d’una manera especial damunt la jovençana, que surt al públic en tímids volums o sovint només en revistes mig incògnites. Així la crítica orientaria els joves, i encara més aquells que poden aprofitar-los. Tot això és demanar massa, però. Acontentem-nos amb què la crítica sigui competent i prescindim, si la força de les coses ens hi obliga, de la seva eficàcia.

Fet i fet, si la crítica literària és ineficaç no haurà fet més que pujar de categoria. Tindrà el seu fi en ella mateixa i serà una obra d’art pur. Aquesta perspectiva no és pas feta per a desplaure els crítics, que són creadors, i per tant artistes.