La qüestió separatista

Un incident del Senat ha tornat á fer parlar als diaris de Madrid del estat especial de la opinió de Barcelona en lo acabament de la guerra retret per un ministre en mitj dels dengos y escarafalls dels honorables avis de la patria.

És un fet que cal estudiarlo y examinarlo, y es precís que’l sápigan los governants y’l meditin y tenintlo ben present emprenguin, si es que volen, lo camí de la regeneració d’Espanya.

A Catalunya, y á Barcelona especialment, se desenrotllaren dos corrents: la corrent separatista y la corrent afrancesada. Los incondicionals d’avans, los espanyolistats, los enemichs del catalanisme parlavan ab la major tranquilitat de la necessitat de romprer ab aqueixa colla de eterns balafiadors, de gent al dia, incapassa d’arrenglerar tres cosas, inútil pera la vida ordenada dels que han de regir los estats moderns. Ab la major frescura parlavan los prudents de la necessitat de sustituir la tutela castellana pera la tutela francesa, de mudar l’estat de cosas; eixos esperits més raquítics concebian lo cambi radical tan necessari á Espanya, sustituint l’actual per quelcom semblant, per lo que s’hi assembla més; per una dominació forastera.

Als industrials que aclamavan lo ministre protector, als conservadors de la tranquilitat externa, als homes del ordre material, los hi bastava lo fantasma de la ruina pera renegar d’aquesta Patria grande, massa gran, massa general é indecisa pera ser ben fondament estimada. La sombra de la ruina era prou pera esvahir un tel superficial d’amor á Espanya entre’ls més espanyols de tots nosaltres.

Aixó no era sols entre’l poble: un cacich ben conegut parlava clarament entre’ls seus de la anexió á Fransa; un potentat ben sapigut digué alló d’issar á Montjuich lo llensol més gros que’s trobés á Barcelona, ja que l’Estat no sabia ni podia defensar la ciutat mes rica y mes populosa d’Espanya.

Aixó demostra una cosa que faria escruixir als Senadors, mes fortament encara, si’l ministre de la Guerra hagués volgut treurer conseqüencias de la dita del llensol y la bandera blanca, y es que els lligams de Catalunya ab Espanya son més débils y aparents de lo que sembla.

Los lligams de rassa son res, no existeix la comunitat de la llengua, la Historia mes aviat ens separa que’ns enllassa. Restan los interessos industrials y mercantils, los que’ns retreuen cada dia’ls incondicionals d’aquí y’ls que á la menor ocasió nos tiran en cara los catalanófobos d’allá.

Lo llas més fort sembla ser per uns y altres: los panyos, las mitjas y las samarretas, llas ben débil que durará fins que cambihin los interessos dels uns ó dels altres en continuar las relacións comercials. Aquest llas no te més durada que’l temps en que aquí necessitin dels aranzels y allá los hi convingui vendrer per inglesos los productes de la fabricació catalana.

¿Cal refermar aquest llas? ¿Cal als catalans refermar sos lligams ab Espanya, ó importa solucionar fora d’ella la qüestió catalana?

Lo Catalanisme ha afirmat lo primer, encare que may li hage sigut agrahit y ho ha afirmat sempre ab més ó menos radicalisme, desde’ls que primer que tot creyém en la personalitat de Catalunya fins als més conservadors que s’acontentarian ab una autonomía que no ofengués lo que’ns resta d’esperit propi nacional.

«Avuy Espanya, digué don Joan Permanyer en la Assamblea de Manresa, destinada á discutir las Bases pera la Constitució regional catalana, tinguda en lo mes de mars de 1892, se presenta formant una nació, y abans que tot han de reconéixerla y ab nostres vots hem de ratificarla.

L’esperit general de la época porta en sí la existencia de grans nacionalitats: nosaltres som fills de la época.

Espanya está composta de diferentas regions ab nacionalitat propia. La unió de aquestas regións tingué lloch per medi de pactes. Aquests pactes podém recordarlos pera condoldrens de lo malament que desde’l principi’s cumpliren y de la perfidia ab que prompte’s trencaren; però no devém invocarlos ab ánimo de donárloshi nova vida, perquè fa temps que foren romputs, y sens haver de rendirnos devant dels fets consumats, hem de reconeixer que influeixen d’una manera poderosa en lo modo de ser dels pobles.

Revindicar avuy la personalitat respectiva de las regións que constituian abans nacionalitats independents y autónomas, exigint lo cumpliment dels pactes ab que s’uniren, seria trastornar la Historia.

Aquells temps farán glatir sempre nostres cors despertanthi recorts gloriosos; però voler transportárnoshi seria renegar de la Historia.

Per aixó no hi ha que pensar en restablir unidas de nou pel llas de la federació, aquestas regións ab sos organismes independents y autónomos.»

Nosaltres tenim un criteri més radical: creyém que la Espanya nova, la Espanya regenerada, si es que Espanya té redempció possible, ha de ser la armonía de las nacións que la forman lligadas pel llas de la federació, vivint dintre ell ab tots sos organismes independents y autónomos. Aixó és l’únich que pot deturar las aspiracións separatistas y anexionistas. Aqueix llás antich ab que Catalunya s’uní ab Aragó, ab Valencia, ab Mallorca y Sicilia, es lo que haguera consolidat ab lligams de mútua estimació la unió purament personal dels Estats catalans-aragonesos, ab los portuguesos y castellans, ab que comensa l’Estat espanyol.

Cal caminar cap aixó gradualment comensant per lo que’s pugui, aspirant á la realisació complerta de nostres ideals; però no oblidant que los principis de constitució dels pobles no’s realisan de cop y volta, que las sotragadas son sempre tranzitorias y que es necessari de tot aixó realisarne lo que’s pugui aplicant los «medis que inspirantse per complert en nostres principis son», com digué don Joan Permanyer, illustre president de la Assamblea general de delegats de la Unió Catalanista celebrada á Reus, «compatibles ab l’actual régimen, y que si’s portan á la práctica, serán un gran pas en lo camí de las revindicacións y de la regeneració de la patria».