Als governants d’Espanya

El Govern s’empenya en continuar la Historia d’Espanya.

Fa sigles que’s verifica la mateixa lley. Un poble subjecte á Espanya demana llibertat á la Madre Patria y la Madre Patria li nega; comensa la campanya y’ls governants espanyols comensan els atachs; dels atachs de paraula’n venen las amenassas, de las amenassas la repressió, de la repressió la guerra y la guerra acaba fatalment ab la independencia d’aquell poble.

No hi ha ni una escepció: á cada guerra de la independencia, un poble independent; á cada intent d’ofegar un poble naixent ab sanch, una nació que naix y s’encamina cap á novas vías més amples, menos tortuosas que las en que per desgracia va caminant fa sigles la infelís Espanya.

Aquesta lley histórica que comensá á Flandes segui á Portugal, á Italia y á América, s’ha continuat ara á Cuba, Puerto Rico y Filipinas.

Aqueixos pobles, com nosaltres ara, demanavan llibertat pera moures, llibertat pera viure la vida civilisada que no ha pogut ni podrá may viure la herma y despoblada terra espanyola. Aqueixos pobles ja la volian continuar la vida comú ab els pobles espanyols ab tal de continuarhi dignament, conservant sa personalitat, regintse per sas lleys, vivint sa propia cultura: ara mateix la prempsa filipina retreya á la Madre Patria que per un xich de llibertat li hagueran donat molt més or del que cobrá per la venda de las islas.

Els pobles que han format part dels dominis espanyols, lo que no volgueren consentir, es continuar sota la oligarquia histórica constant, sota’l Govern sense solta, ple d’enganys y mentidas en sas promesas, ple de horribles crims en sos actes d’energía; Govern de neutótich, ara débil tolerantho tot, ara crudel y despótich volent ofegarho tot en sanch.

La lley histórica’s repeteix ara. Demaném treure l’administració de nostres cabals de las mans pródigas que’ls malversan, demaném ser lo que som, demaném que se’ns reconegui’l dret á viure la vida propia, no la d’altri y á Madrid ens execran y á Madrid excitan al Govern á que’ns persegueixi, y fins els periódichs guerrers, els diaris dels que no venceren á Cuba ni á Filipinas, á que s’ofegui ab sanch nostras aspiracions.

A las promesas d’ahir hi sigueix la mentida, als propósits de satisfacció l’ofensa; avuy ab tant temps, Catalunya no es res en el Govern del Estat y á Madrid se proposan seguir la lley de sempre.

Nosaltres hem donat el crit d’alerta, nosaltres el repetim. Avuy es possible deturar l’onada que creix, demá no.

Recordi’l Govern, las manifestacions francesistas d’ara fa poch; recordi las insinuacions de la prempsa europea en l’acabament de la guerra ab els Estats Units; estudihi l’Estat del esperit catalá.

El Govern es possible que després d’aquestos recorts y d’aquest estudi’s decideixi á continuar els desacerts tradicionals.

Peró nosaltres preguntarém després d’aixó. ¿No hi ha á Espanya ningú allissonat pels darrers desastres? Vegi’l més alt poder del Estat, vegi que li cal fer pera deturar el cumpliment de la fatal lley histórica.