Una visita an en Jaussely

Va rèbrem en aquella desenquadernada sala de l’ex Casa de la Vila de Gracia que li serveix de taller y d’oficina, una ampla sala irregularment partida per un embà que no arriba al sostre, ab tot de volums de paperam administratiu en prestatges que cobreixen un pany de paret, les immenses taules de treball omplenant l’estancia y, per tot arreu, l’estigma de la deixadesa oficial, deixadesa que dona aquell aire característic de la degradació a tots els llocs que serveixen o han servit de despatx burocràtic.

No us parlaré pas de l’home que es en Jaussely, de l’aspecte de la seva persona, del seu aire, de les seves maneres… Què hi fa l’home? Què hi fa que sigui alt o baix, gras o magre, feréstec o rialler? Lo interessant no són els homes en sí, sinó les obres dels homes; y l’obra de l’arquitecte tolosenc es d’una tal grandiositat, d’una tal trascendencia, que, per molt que sembli paradoxal, us fa passar desapercebut a l’home que l’ha concebuda.

Figureuvos que, tot de sobte, veiesseu aixecarse al vostre davant la Barcelona futura, la ciutat, la gran ciutat que tots somniem, tal y com serà dintre cinquanta, dintre cent anys, ab totes les seves grans-vies, ab tots els seus edificis monumentals, ab tot el desenrotllament que l’haurà extesa de la montanya a mar, per tota la planura que limiten el Besòs y el Llobregat. Que hi pensarieu, que’l veurieu tant sols a l’home que us anés mostrant les magnificencies de l’Urb soperba? Ben cert que no. Totes les vostres facultats admiratives quedarien totalment absorbides per la contemplació de les insospitades meravelles.

Doncs una cosa semblant va passarme a mi. L’arquitecte tolosenc anava parlant, ab aquell seu obert francès del Mitgdia; el seu dit anava seguint les indicacions d’un esbós de pla penjat a la paret, tot y presentantme croquis de perspectives per ell imaginades, y les grans-vies s’anaven obrint, poblantse de palaus, de columnades, de monuments, de jardins, de parcs, de terrasses; ara era un magnífic square que se oferia a la meva admirada contemplació; ara plassa de les Glories Catalanes desplegava davant dels meus ulls les seves grandioses magnificiencies; y passaven en ràpida visió estacions monumentals, passeigs de mar y de montanya, la Borsa del treball y un sens fi d’avingudes grandioses, de construccions monumentals, fins a fer la meravella de la ciutat futura, reina de les costes mediterrànies.

Vaig sortir de la llarga visita regirat, enlluernat. No veia la fosca y l’estretor dels carrers que travessava, aquells rònecs carrers de l’ex vila de Gracia; al meu davant resplendien totes les magnificiencies que’l taumaturg, que l’artista tolosenc havia evocat. Y no’m recordava d’ell tampoc. La resplendenta visió de la futura Barcelona no’m deixava esma de pensar en altra cosa.

Més avui, avui que la forta impressió se ha anat ja fent substancia meva; avui que la violencia de les imprevistes sensacions ja no’m pertorba, penso en el creador de tota aquella bellesa y vull ferli present en aquesta nota, testimoni de la meva admiració, de tota la gratitut de la meva ànima catalana, per l’home que ha donat forma soperba als nostres somnis de futura grandesa, concretant lo que nosaltres volem que sigui en l’avenir la nostra Barcelona, cap y casal de Catalunya, mirall de ciutats, enveja de pobles.