Una planxa

L’Associació de coros d’en Clavé volia anar a Madrit. Els representants del poble obrer catalá ―com ells s’anomenan―, d’aquest poble catalá demócrata per escéncia y exceléncia, volian festejar al nou amo que la sort els hi dona.

Tant era el seu desitj de poguerse ajupir panxa á terra devant el nou rey coronat, que no varen resignarse á esperar que d’allí dalt els demanessin: ells mateixos van oferirse á fer lluhir las festas reals, ells, els representants del poble obrer y demócrata.

Barcelona, er boca dels seus representants protesta serenament de las festas negantse á ferne; tant els republicans que representa l’esprit contrari a l’ordre regnant, com els catalanistas, aquestos catalanistas titllats de reaccionaris, se negan á que la ciutat pagui festeijos oficials per la coronació del rey; y’ls coros d’en Clavé demanan per anar á Madrit, á donar mes lluhiment á las festas.

Y ho demanan baixament, miserablement, ab veu pidolayre y ploranera, com pobre qu’espera una almoyna. Y es tanta la seva impaciencia, el seu desitj de doblegarse, que fentse esperar massa pe’l seu dalé la resposta, van en comissió á la Capitania general, á veure que fan á Madrit que no’ls hi concedeixen la mercé esperada.

La resposta vingué a la fi, tal y com se la mereixian. L’alcalde de Madrit s’ecusa de que no hi ha fondos per a pagar l’anada dels coros á la Vila y Cort, y proposa fer una funció pera recullirne, facilitant el viatje després de la coronació.

―Una gracia de caritat, per l’amor de Déu!

―Un altre dia germá.

Aquest efecte me fan la proposta dels coros y la contestació de l’alcalde. A la cantarella del captayre amohinós, l’excusa obligada per tréuresel del devant. Perque en realitat lo fet pe’ls coros d’en Clavé es l’acte del pobre pidolayre y res més.

Tots els ideals son respectables cuan se professan ab sinceritat. El monarquich de cor, que vagi a festejar al seu rey en el día de la coronació, ens mereix tant respecte com el republicá que, consecuent ab las sevas conciccions, xiula la marxa real exposantse á las garrotadas de la policia.

Però cuan el móvil que guía l’acció d’un individuo ó d’una colectivitat, es sols un interés mesquí, l’afany de guanyar un grapat de moneda ó donarse llustre, mereix sols el menyspreu de las conciencias honradas.

Quin ideal vos portava á Madrit á vosaltres coros d’en Clavé, representants que us diuhen del poble catalá obrer y demócrata? Quina convicció vos obligava á doblegar l’espinada devant de l’amo coronat de nou? Quin motiu vos empenyía á donar lluhiment á unas festas reals pagadas ab el suor del poble, mentres el poble mort de fam.

Pobre remada de cegos de l’esprit! Vosaltres l’heu perdut l’ideal: els vostres ulls no’l poden veure aquell ideal enlluernador que’n Clavé va fer resplandir en la tenebrosa nit qu’embolcallava á n’els vostres antecessor. Vosaltres anéu pe’l mon, cantant d’esma, sense altre fi que divertirvos ó embutxacar un punyat de moneda. Vosaltres anéu pe’l mon, remada inconscient, guiats per rabadans de mala fe ó tant cegos com vosaltres mateixos.

Seguiu vacilant la vostra via infeconda.

Però no us digueu deixebles d’en Clavé, d’aquell apóstol de l’Art y la Llibertat que vingué a redimirvos. Y sobre tot, no us digueu representants del poble catalá, d’aquest poble reflexiu que treballa y pensa, fits els ulls en un ideal de perfecció que vosaltres ni podeu entendre.

Joseph Piula