Per Joanot Martorell

Caterina la Gran diu, en les seves «Memòries», que el primer llibre que llegí fou el «Tirant lo Blanc». La famosa emperadriu de Rússia afirma, en efecte, taxativament: «La meva primera lectura ha estat “Tirant lo Blanc”».

Un erudit eslau, Bilbassof, autor del millor llibre que es coneix sobre la Messalina de la Cort del Nord, no arribà mai a comprendre que dimoni era aquest llibre. La seva obra és feta amb molta cura sobre documents gairebé sempre inèdits, però quan arriba a haver d’explicar què és el «Tirant lo Blanc» diu que sospita que el títol d’aquest llibre té molta relació amb un ocell que es troba a Amèrica i que és anomenat pels naturalistes «tirannus albus». (!!!) La conversió del cavaller de la novel·la de Joanot Martorell en un estrany ocell d’Amèrica és un dels jocs de mans més divertits de l’erudició moderna.

Pobre Joanot Martorell! S’escapà de la crema dels llibres de cavalleries, però això l’ha fet confondre en el món de l’erudició amb un tal don Juan Martorell, escriptor castellà d’obres de cavalleria amb un nom sonor de gall. I una lectora important que tingué ―una lectora capaç d’immortalitzar un llibre― li serveix per a rebaixar-lo fins a l’extrem que el seu heroi, que de simple cavaller arribà a asseure’s al tron de Constantinoble, pugui ésser confós amb una mena de lloro o cacatua americana. I això per acabar, fa pocs anys, a la mateixa vila de Palamós, a la biblioteca del meu amic Roger, a què l’autoritat cregués que el «Tirant lo Blanc» era un manual clandestí perillós per aprendre de perfeccionar els moviments de les armes. Pobre Joanot Martorell de València! Heu tingut una pega fenomenal!

Llegeixo que Agustí Calvet, membre del jurat del Premi Crexells, ha proposat canviar el nom d’aquest premi amb el d’alguns autors catalans d’obres d’imaginació o fantasia per convenir millor a la naturalesa del premi i reservar així el de Joan Crexells per a estimular obres més lligades amb les aficions filosòfiques i didàctiques que tingué el nostre company. La iniciativa és concloent, i em sembla que aquesta és una bona ocasió per a rescabalar a Martorell de les injúries i calúmnies a què els erudits i historiadors seriosos l’han sotmès amb la lleugeresa i superficialitat que els caracteritza. No crec que costés gens doncs, crear un altre premi i honorar-lo amb el nom de Joan Crexells. L’actual podria ésser assenyalat, llavors, amb el nom catalanàs i matusser ―és el primer que s’imposa― de Joanot Martorell.

Aquesta obra de vindicació podria començar amb l’edició dels greuges que ha sofert Martorell de la part dels erudits. Aquesta llista formaria un volumet que donaria gust de llegir i faria somiar. L’efecte que produiria aquesta enumeració seria tan considerable, que ens semblaria que Martorell ressuscita. Car, si algun dia els escriptors catalans antics han de ressuscitar realment i tornar a ésser llegits, és indispensable treure’ls de les ungles dels erudits i dels especialistes. El premi, a més a més popularitzaria el seu nom. En tot cas, és de la més gran utilitat lligar els grans noms antics amb les coses nobles de la nostra vida més corrent, i si la fundació dels clàssics grecs i llatins ens ha assegurat la presència de Bernat Metge, el premi ens tornaria Martorell. A part que aquesta iniciativa podria completar l’esforç admirable de Josep M. de Casacuberta.

El que dic dels erudits és urgent de fer. El volumet podria ésser de la mateixa utilitat que foren, en els estudis homèrics, les tesis de Samuel Butler. Butler demostrà que la «Ilíada» i l’«Odissea» havien d’haver estat escrites fatalment per una dona, amb un aparell crític i uns arguments tan forts, almenys, com els que presenten, d’un cantó, els que diuen que Homer no ha existit mai, i de l’altre, els que suposen que el suposat Homer és realment l’Homer que volem dir quan parlem d’Homer. La claredat de la tesi de Butler ―que consisteix a demostrar que només una dona és capaça de tenir els coneixements domèstics, sobre els queviures i, en general, sobre les coses del rebost i del celler que demostra tenir el suposat Homer― la fa molt més lògica que els bizantinismes de les altres tesis. En tot cas, és tan fantàstica, però més provada que les altres, i l’objecte del seu autor en proposar-la consistí a escaldar els erudits dels estudis homèrics per una temporada llarga. A tot arreu són útils aquestes bones obres. Els erudits, a hores d’ara, han demostrat tot l’humanament demostrable, el blanc i el negre de totes les coses. Ens hem d’assegurar. Si no ho fem aviat no en quedarà, de tot plegat, ni les cues.