Diumenge

Una cosa deliciosa: els diumenges esmorzar al llit i després fumar un cigarret submergit en el silenci deliciós i suavíssim de Londres. Del llit estant veieu, darrere els vidres de la finestra, unes xemeneies amb un panell que fumegen dins l’aire espès, i un bocí de cel gris i suau. Els teulats, negres i molls, tenen un baf blavenc. A casa hi ha una quietud absoluta. Només us sembla sentir el soroll conegut de les pensions angleses: un xiu-xiu darrere d’una porta mig oberta. Després unes pantufles que caminen i el lleu soroll del vestit d’una dona que es perd… Us sentiu transportat al cor d’una ciutat provinciana i morta. Solitud de diumenge!

El carrer dóna pocs senyals de vida. Molt de tant en tant, passen les sabates d’algú. Passa també el noi que ven pa per al té tocant una campaneta. El primer diumenge que la vaig sentir, em vaig pensar que era el combregar. El noi va fent el tomb del barri; de vegades el soroll es perd, després reapareix, després la campana s’allunya i es torna trista, després reapareix encara. Cada barri de Londres coneix una campaneta d’aquestes, i per als habitants d’aquesta ciutat ha d’ésser agradós de sentir-la. Els dies de boira, aquesta campana crea la il·lusió de viure embarcat i perdut enmig del silenci. Les campanes dels antics vaixells de vela que es tocaven els dies de boira, es devien sentir, de lluny, com aquestes campanetes de Londres.

El diumenge és un bon dia per perdre’s pels carrers deserts i per les places mortes. Es troba només un grumoll de gent a la porta de les esglésies o a la porta de les tavernes. També es pot trobar al centre algun músic ambulant, bufant, amb un harmònium minúscul i atrotinat, la música d’un himne místic. Tot és tancat i barrat i la poca gent que transita té, o cara de badoc recalcitrant, o cara d’avergonyit de veure-s’hi. Aquests darrers abunden. Si no fossis tan pocasolta –sembla que es diuen a si mateixos– t’hauries quedat a casa a llegir la Bíblia. I amb això sentim que es fon en l’aire la melodia d’un “carrillon” llunyà. Queden un moment amb el nas penjat i els ulls perduts en el cel baix. Hi ha en el cel tots els matisos del gris i del rosa. L’aire té una suavitat de perla.

És difícil, caminant així a l’aventura, de no ensopegar amb un parc. Hi entreu. El verd de l’herba és fresc i tendre –menta i aigua. Els pardals picotegen pels camins, s’estofen sobre l’herba, cullen la gota d’un bri. Els arbres regalimen. En els bancs sempre hi ha un home que es mira les coses amb la boca badada. Altres s’aguanten el cap amb els dos braços recolzats sobre els genolls. Hi ha un silenci profund. Al lluny, la gent entra i surt de dintre la boira. Un senyor amb barret de copa en surt… Una parella hi entra decidida. Solitud de diumenge!

Entre dues llums, la ciutat s’anima un xic. Surten les músiques del “Salvation Army” a donar els seus concerts de clarinet, de fiscorn i de pistó per les cantonades. Toquen amb aquests terribles instruments unes greus cançons inspirades en la bondat humana i en les delícies del sacrifici. Les colles menys nombroses porten una senyora vella que toca un acordió petit que es plega com un fanal a la veneciana. La gent fa rotllo i si l’himne és apreciat, s’adhereix al cor. Més enllà de la gent, la taverna brunz. Un home amb un nas de cartó i els pòmuls pintats de vermell, toca el violí davant la porta. Aquest home ha de tenir la vista fina; de vegades surt de la taverna, com un llamp, un home o una dona embriacs. Corre desesperat fins al primer fanal; si l’ensopega, s’hi abraça; si li falla el pal, cau tan llarg com és i la galta li patina sobre el fang. Els pistons del clarinet i del fiscorn atapeeixen l’aire de cançons greus inspirades en la bondat humana i en les delícies del sacrifici.

Mentrestant, en els carrers cèntrics la gent s’arrossega lentament davant dels aparadors espectaculars dels grans magatzems. La processó humana desfila grisa i monòtona, amb l’aire de cansament, d’ensopiment i de tristesa que la multitud té a les grans ciutats. A la porta dels teatres la gent que vol entrar fa com una trompa de l’edifici. N’hi ha que s’hi porten el tamboret i una estufa. Els pobres els fan companyia. N’hi ha que els canten una cançó d’amor o un vals anacrònic. Al costat del pobre home, un gos d’aigües, dret sobre les portes posteriors, aguanta amb la boca, el cap una mica de cantó, trist i desenganyat, el platet de la capta.

Mentrestant, en els barris tot ha tornat al silenci. Els carrers s’allarguen, amb la boira, desmesuradament. Els fanals donen una llum groguenca i difusa… com una taca. Les llums de les cases es van apagant. Els “squares”, amb l’aspecte fantàstic que prenen els arbres amb la boira, tenen un aire de misteri. Les campanes de la parròquia toquen les hores i el rellotge us fa companyia.