Consideracions d’ordre elevat

Un dia entreu al Museu del Louvre. És ple de gom a gom. El Museu brunzeix. Les obres d’art, naturalment, no es poden veure. No teniu més remei que seguir la gent i escoltar el que diu. És un bon lloc per saber el que pensa, sobre l’art, el francès mitjà. Us sorprèn el comentari atinat que posa la gent davant cada cosa. La gent diu el mateix que el que sosté el criteri del “Petit Parisien”. El crític del “Petit Parisien” diu el mateix que el que sostenen els autors de divulgació estètica. Els autors de divulgació estètica diuen el mateix que el que sostenen els grans professors i els directors consagrats del moviment artístic francès. Entre el francès mitjà i els savis reconeguts hi ha una ratlla ininterrompuda. Tothom pensa i diu el mateix. Hi ha unanimitat, els dogmes no es discuteixen, la cultura es basa en la divulgació i en el batxillerat generalitzat fins a l’infinit.

És un tipus de cultura a base de dogmes i d’idees i de sensacions admeses com a veritables. Aquest tipus de cultura consisteix a dir:

–Napoleó fou un gran home.

I tothom respon:

–En efecte: Napoleó fou un gran home.

I l’eco fa:

–En efecte: Napoleó fou un gran home.

Imagineu ara un ciutadà que es vegi obligat, per una o per l’altra raó, a no admetre amb aquesta gran facilitat les idees corrents i simples. Aquest ciutadà, davant l’afirmació que Napoleó fou un gran home, dirà:

–I si en parléssim un xic de si Napoleó fou un gran home?

Es produirà, davant d’aquesta legítima curiositat, un moviment d’indignació.

–Calleu! –farà la gent–. Sou un paradoxista intolerable.

En Crexells –que val molt– ha fet un article contra la paradoxa. Ha fet mal fet. La paradoxa té massa enemics naturals perquè En Crexells passi l’estona dient que és una ximpleria. La paradoxa respon a un tipus de cultura superior. Respon, potser, a la cultura seca i pelada. Hi respon en el sentit següent:

Les idees, a còpia de divulgació i de rebregament, tenen una tendència fortíssima a tornar-se fórmules evaporades, claus per obrir totes les portes. Quan una fórmula d’aquestes té una agradable sonoritat o respon al sentit de conservació humana o a les necessitats d’un partit o d’un país, s’aferra a la gent com un pop, i passa a ésser la veritat per un temps indefinit, per tota l’eternitat. Tothom sap que el soldat espanyol és valent i sobri. Que l’anglès és pràctic i pèrfid. Que Alexandre, Cèsar i Napoleó foren tres grans capitans. Que la història antiga es compon d’Orient, Grècia i Roma. Que l’Edat Mitjana fou una època d’obscurantisme i d’Inquisició, etc., etc., etc.

Aquesta tendència a la fórmula es nota en la vida diària. El meu amic X dóna unes pallisses terribles a la seva dona, li fa la vida impossible. El meu amic X, alhora és el president de les Conferències de Sant Vicents de Paül. La gent diu, indefectiblement:

–El senyor X és molt bon home. És president de les Conferències de Sant Vicents de Paül…

I això, veieu, no pot ésser. La cultura de divulgació produeix aquests estats enormes d’ignorància i de poca solta. S’accepta tot a condició que el primer que ho digui sigui professor o porti birret. Ja en pot ésser de grossa l’animalada que digui el professor. S’accepta com si fos un cigarret. Ens miràvem no fa gaire, amb un amic i un professor d’arqueologia, una estampa japonesa feta mil anys abans de Giotto.

–Aquesta estampa –digué el professor– és una còpia.

–Una còpia de què? –vaig dir jo indignat–. On és l’original?

–L’original s’ha perdut, no es coneix –digué el professor amb un gran aplom.

–I llavors, qui pot dir que això és una còpia?

–No hi enteneu res –saltà el professor alçant el bastó per defensar el tinglado.

–Sou un imbècil –vaig dir tot posant-me el barret.

Demà aquest professor publicarà un llibre dient que aquella estampa japonesa és una còpia d’un original desconegut. Tothom se’l creurà. Més endavant li apujaran el sou.

Darrerament, en una revista catalana ha sortit un gran article de caràcter prehistòric. Admirable article ple d’afirmacions. Es parlava de coses que passaren abans d’Empúries i s’emprava rarament la paraula “probablement”. Lord Balfour s’escaigué que hagué de fer un discurs el dia que feia dos mesos que Anglaterra havia entrat a la guerra. Lord Balfour començà dient:

–Probablement avui fa dos mesos que Anglaterra ha entrat a la guerra…

Així s’ha de parlar. Lord Balfour estava més acostat a la veritat que l’autor del gran article de caràcter prehistòric.

Recopilem: en aquest món circulen una sèrie de fórmules. En els països a base de cultura de divulgació, aquestes fórmules són la veritat insuperable. És lícit, però, d’adoptar davant d’aquestes fórmules una actitud destructiva, inquisitiva; és lícit de tractar de mirar què hi ha dins del rellotge o de la joguina. Ara bé, el que sostinc és que aquesta actitud destructiva es manifesta fatalment en forma de paradoxa. No és pas ben entès que l’home que diu una paradoxa tracti únicament i exclusivament de dir una paradoxa: el que vol aquest home és acostar-se a la veritat. La gent, però, es revolta contra tot intent encaminat a destruir-li una fórmula que forma part de la seva sang, que ve justa als seus compartiments cerebrals.

–S’han de revistar les idees que circulen sobre la Inquisició. La Inquisició fou mantinguda sempre pel poble, perquè responia als seus instints de delació i de baixesa –diu l’home que estima la veritat.

–La Inquisició ja està bé tal com està –diu la gent.

–Dispensi! S’han de revisar les idees sobre la Inquisició –insisteix el primer.

–Calli, intolerable paradoxista…

I així va el món. En Crexells encara deia que fer una paradoxa consisteix a dir el contrari del que pensa la gent. No! Jo parlo sempre de l’home que va de bona fe. Wilde no m’interessa, i Thomas de Quincey encara menys. Jo sóc un home seriós. Ara bé: el que diu un home seriós fa l’efecte d’una paradoxa, perquè destrueix una veritat que no és tal veritat, una veritat de cartó.

Aquesta cultura de tipus destructiu ha donat, a Anglaterra, uns pinyols elevadíssims. És la posició de l’home intel·ligent, és l’única posició intel·lectual possible. Està per sobre de les fronteres, dels partits, de les famílies i dels homes. El que hi ha és que aguantar integralment una posició així és gairebé impossible. A França hi ha hagut, a la nostra època, escèptics de gran to. Barrés, per exemple, es torçà tota la vida al foc de la ironia i del sentit del ridícul. Era una ironia que arribava a tot arreu, a les coses més altes i respectables i que s’aturà sempre, però, davant del que ell creia que convenia a França. Era una ironia que ho destruïa tot menys la veritat oficial política francesa. France, ho destruí també tot, però tenia sobre Grècia les idees de carta postal que circulen a les Facultats de Lletres. Trobava que els grecs eren virtuosos, tolerants, dolços, intel·ligents i savis. I els grecs eren, aproximadament, com nosaltres: dolents i bons, cruels i tolerants, savis i poca-soltes.

No fa pas gaire que ha mort a Berlín el gran savi senyor Wassermann. Era l’inventor de la reacció que portava el seu nom que servia per diagnosticar la sífilis. Un metge alemany em deia una vegada que aquest savi era molt espectacular, i li agradava fer entrades de cavall sicilià en el camp de la terapèutica.

–Senyors, són les nou i quaranta minuts –deia Wassermann, rellotge en mà–. Des d’aquest preciós moment, el que s’ha considerat fins ara com una veritat, queda destruït. La veritat és aquesta… (I pam a pam exposava el descobriment).

Havia tingut grans èxits, i el Kaiser sempre el felicitava. I el que jo vull dir és que la matèria no es presta gaire a les entrades de cavall sicilià. No tindria res d’estrany que el dia més impensat l’Institut Pasteur, o qualsevol altre Institut del món, sortís amb una vacuna contra aquella curiosa malaltia. Almenys, es fan molts treballs i sembla que tenen èxit.

Relativament a la reacció, aquesta vacuna tindria la posició que té la paradoxa relativament a les fórmules de la veritat de cartó. Després sortirà una altra cosa que superarà la vacuna. I, mentrestant, això no voldrà pas dir que la malaltia s’acabi i que la gent faci més anys que la mitjana.

De vegades, els homes que saben molt s’engresquen per camins improductius. Jo tinc el gran defecte de no comprendre més que les coses senzilles, i em faig poques il·lusions.