Confidències d’un repòrter

Si en el món hi ha alguna persona capaç d’heure-se-les tranquil·lament amb un bisbe, un torero, un professor de grec, un ballarí negre, un escriptor famós, una reina de la bellesa, un ministre, un saltimbanqui o un general, sense entendre res de bisbes, ni amb toros, ni amb grec, ni amb coreografia, ni amb literatura, ni amb política, ni amb estratègia, aquesta persona, ja en poden estar segurs: és un repòrter.

El reportatge és això: parlar de tot sense entendre de res. Cal tenir, això sí, un estil una mica clar, una mica net, posseir una certa audàcia i al mateix temps no oblidar mai allà on comença la frontera del ridícul. Amb aquestes armes, o sigui amb una ignorància enciclopèdica ben administrada, el periodista pot anar per tot, encarar-se amb els homes i les coses i mirar de treure’n el suc necessari per tal de cuinar el menú que ha de servir als seus possibles lectors.

Avui ens sentim en tren de fer confidències. Intentarem presentar el periodisme vist una mica per la banda de dins, explicant al mateix temps uns quants trucs i les males arts de què ens valem. Breu: ensenyarem la trampa del reportatge.

Parlem, ben entès, del reportatge tirant a literari, del que se sent una mica la fredor oficialesca del noticiari net i pelat, sense gota d’enginy ni de fantasia. Una de les flors més singulars d’aquesta branca del periodisme és la interviu, l’amable, graciosa i pataquejada interviu.

El públic, en general, creu que les intervius són fetes perquè hom s’enteri del què pensa sobre tal cosa o tal altra, un cert personatge. El públic, no obstant, s’equivoca. És sorprenent, oi?, però és així. La interviu ha deixat d’ésser un element informatiu per a convertir-se en el forat per on s’escapa tota la inflació literaturesca continguda i torturada en les Redaccions. No cal estranyar-se, doncs, que el veritable protagonisme d’aquests reportatges sigui el periodista i no l’interviuat. Aquest no és res més que el pretext, l’ocasió perquè el cronista pugui desenrotllar les seves brillantíssimes qualitats. Sobre la historiada safata dels seus mèrits, el periodista hi ofereix quatre engrunes del que diu el personatge que ha anat a veure, el just perquè la gent s’adoni de la utilitat de la preciosa safata.

Una vegada, un periodista amic meu va anar a l’estació de França a esperar no sé quin ministre, amb l’intent de fer-li una interviu. La cosa és fàcil d’explicar, veritat? Doncs, bé; l’endemà vaig llegir l’article i, amb l’esparverament que és de suposar, vaig veure que començava així:

Paseando por el andén, pluma en ristre, esperábamos la llegada del ferroviario convoy…

Com es pot veure, el reportatge, posat a les mans d’un home fantasista, resulta una arma perillosa. Hem pensat moltes vegades que el millor interviuador seria un bon taquígraf. Qüestió d’exactitud, de precisió. Aquest sistema, però, ofereix també els seus inconvenients. És aquest sentit sinistre de l’objectivisme el que féu escriure a un altre amic meu aquella ja cèlebre remarca:

Dalt dels arbres ―deia, en la ressenya d’un enterrament― hi havien enfilades persones d’ambdós sexes.

Déu me’n guard d’establir cap mena de recepta del reportatge, però em fa l’efecte que una sinceritat excessiva per part del periodista li pot resultar perjudicial. Sempre em recordaré de l’entrevista que vaig tenir amb Chesterton, en el hall del Majestic Hotel. Llavors jo tenia divuit anys i, si no vaig errat, es tractava de la meva segona interviu. Malgrat la meva prodigiosa inconsciència, vaig quedar literalment esparverat quan em vaig trobar davant per davant del famós escriptor. Chesterton no sabia un borrall d’espanyol i parlava el francès a claps a claps; per entendre’ns no tinguérem altre remei que utilitzar els serveis meritíssims de l’intèrpret de l’hotel. Era un xicot correctíssim, zelós, disciplinat i anava vestit amb una notable lliurea. Es va palplantar entre nosaltres dos, estirat com un ciri, i amb un somriure servicial a flor de llavi. El bon home no tenia la menor idea de qui era Chesterton; la seva erudició sobre literatura era d’una vaguetat semblant.

―Pregunti-li ―vaig demanar― quina és la seva opinió sobre Bernard Shaw.

L’intèrpret va traduir les meves paraules i uns instants després em contestava:

―Dice que míster Bernard Shaw es malo, pero que es susceptible de arreglo.

No em vaig pas permetre de posar en dubte les qualitats professionals de l’intèrpret, naturalment, però em va sobtar que reduís a tan poques paraules la llarga peroració que havia fet Chesterton. En fer-li notar això, va aclarir-m’ho de seguida:

―Sí, ha dicho otras cosas, pero en resumen no significan más que esto. Parece que se trata de un mal individuo… (referint-se a Shaw)

Pel mateix procediment vàrem continuar el diàleg i l’intèrpret continuà servint-me amb una precisió semblant les paraules de Chesterton. Finalment, l’inalterable empleat es va permetre una mica de confiança i em va confessar la seva impressió personal sobre l’il·lustre hoste:

―Si quiere que le hable francamente, me parece que este tío está cargado de p…

Amb aquests preciosos materials vaig bastir la meva interviu amb Chesterton. Com que donava la casualitat de que era l’únic periodista de Barcelona que l’havia vist, l’endemà tots els diaris reproduïen fragments del brillantíssim reportatge.

Dintre del gènere, em fa l’efecte que el meu rècord de gaffes és relativament modest. En tinc una, però, que val ben bé per totes i no em puc pas estar d’explicar-la, encara que això representi una vel·leïtat suïcida.

Estava fent una enquesta entre literats i artistes per demanar-los la seva opinió sobre l’esport. Un dels escollits per contestar era el senyor Adrià Gual. Jo no el coneixia més que per fotografies, i vet-aquí que una tarda em va semblar descobrir-lo, a l’Or del Rhin. M’hi vaig acostar i li vaig dir del que es tractava.

―Sóc periodista i li agrairia que em contestés això i allò. És per fer una enquesta, sap?

El bon senyor va explicar-me pe a pa els seus punts de vista sobre l’esport. L’endemà, aquestes opinions sortien en lletres de motllo, acompanyades d’un retrat de l’Adrià Gual. De passada, jo feia unes quantes referències malicioses a la pluja que queia mentre durava la interviu…

Uns dies més tard vaig tenir ocasió de comprovar que havia fet una planxa sensacional. El senyor amb el qual jo havia parlat en l’Or del Rhin, no era l’Adrià Gual! Era el pintor Colom.

Ni l’un ni l’altre van presentar cap mena de reclamació.

L’art de la interviu no és pas una cosa tan fàcil com sembla a primera vista. Més que un art, però, podríem dir que es tracta d’una ciència, d’una ciència exacta, gairebé. La major dificultat de les intervius és trobar un bon començament i un bon final. El mot de la fin, sobretot, té una importància decisiva. Va durar un quant temps que totes les intervius acabaven així, si fa no fa:

―I ara ―deia el periodista― hauria de fer el favor de contar-nos una anècdota de la seva vida…

L’interviuat solia fer uns quants escarafalls i finalment treia del sac dels records una floreta d’esperit. El periodista hi posava la firma a sota i… bona nit tinguin. Aquest era el sistema adoptat generalment pels repòrters brillants de l’època. Els altres se sortien del pas amb aquell recurs tan trist de: «No volguérem abusar més estona de l’amabilitat del nostre interlocutor…», o bé demanant auxili a un cop de telèfon providencial.

Ara les coses han canviat una mica i hom s’ha decidit per presentar una mena de senzillesa, de discreció, que en el fons és tan trucada com els efectes del vell repertori. Els seus resultats, però, són molt més satisfactoris. Ja no s’estila de desitjar als aviadors un vol tan feliç com el d’algun personatge mitològic, posem per cas. Es diu simplement: «Bon viatge», i es fa veure que en aquestes paraules hi ha continguda una gran emoció.

La nostra modesta experiència dintre del ram ens permet d’establir una mena de quadro de preferències en quant a les persones interviuables. Les que dóna més gust d’anar a veure són:

Primer, les reines de bellesa; segon, les artistes de teatre; tercer, els literats que, per anar sobre segur, ja us donen la interviu escrita; quart, els personatges que tenen temps per perdre; cinquè, els il·lusionistes; sisè, els criminals (convenientment tancats a la presó, està clar); etc.

Les intervius més desagradables de fer són amb els savis, les mares de les artistes i els tenors. Els tenors són aquells que us diuen:

―A tal banda vaig tenir un èxit formidable, però no ho digui que li dic jo. Posi-ho com si fos cosa seva…